dissabte, 26 de novembre de 2016

Feminització (i banalització) de la pobresa

El 25 de novembre és el dia internacional contra la violència a les Dones. Sí, malgrat viure al segle XXI, encara tenim molta feina per fer per erradicar aquesta xacra que mata un important nombre de dones cada any, per això desitjo deixar de celebrar aquest dia quan abans, millor.

Per mostrar el meu rebuig al masclisme, vaig acostar-m'hi a l'acte que l'Ajuntament del Prat havia organitzat a la Plaça de la Vila, amb actuacions musicals, lectura del manifest i al·locució de la regidora d'Igualtat, Joventut i Solidaritat, Anna Martín Cuello, d'ICV-EUiA.

No hi feia massa cas al que deia, fins que la meva consciència connectà i per les meves oïdes hi entraren les següents paraules: FEMINITZACIÓ DE LA POBRESA. Després d'allò, vaig sentir ràbia, impotència i vaig acabar amb els ulls plorosos, ja que no donava crèdit al que acabava de sentir (de fet, aquesta nit gairebé no dormo).

Dispensin, però això no és ser feminista, directament és no veure tres en burro. Com pot ser que un país com el nostre, amb el 30% de la població sota el llindar de la pobresa, fem disticions entre homes i dones en coses tan serioses? Només les dones passen dificultats a l'hora d'accedir als serveis bàsics? Només les dones passen fam i fred? Tal com ho pronunciava ahir la regidora, semblava que tots els homes vivim en xalets apartats del poble, amb piscina i minyona interna, mentre la dona lluitadora ha viure en condicions tant lamentables com la desgraciadament traspassada Àvia de Reus. Segons ella, no veurà cap home viure en aquelles condicions.

Vaig sentir vergonya i fàstic en veure com aquesta alarmant banalització de la pobresa és una bandera onejada des d'una institució com l'Ajuntament del Prat i aplaudida des de diferents sectors, però això fou la culminació d'un acte que començà amb una demanda de fer una foto d'homes per la igualtat. Aquell tio que no aparegués a la foto era un masclista violador. 

Em fa pena veure com es menysté així el moviment feminista. La pobresa no és una lluita de gèneres, sinó de classes. I això no afavoreix en absolut a qui reclama acabar amb la xacra del masclisme, com aquella dona que denuncia que juguem un partidet de futbol de costellada perquè és un esport d'homes. Deu viure ancorada al s. XVIII i no sap que, fins i tot, hi ha una lliga de futbol femení. 

Sempre formaré part del bàndol que aposta per la igualtat entre sexes i en contra de la violència de gènere, però no formaré part d'actes on l'únic propòsit que tenen és demonitzar tots aquells humans que tenen penis. I si per elles sóc un masclista, missògen i heteropatriarcal, ho seré. El final de la xacra masclista hauria de venir acompanyada d'un bon coneixement sobre el feminisme, no una vulgar banalització del seu discurs.

Crònica d'El Prat TV