dilluns, 18 de juliol de 2016

80 anys de ferida oberta

Sovint, nosaltres mateixos som protagonistes de disputes, baralles i enfrontaments amb persones properes. Arribem al punt, però, en què ho deixem estar perquè no té sentit seguir amb aquella disputa i la deixem caure en el perdó i l'oblir, reduïnt-la a una simple anècdota per explicar d'aquí uns anys.

Hi ha ferides, però, que sempre queden obertes i mai aconseguim deixar-hi una cicratiu que serveixi per explicar el mal que vàrem patir. L'exemple més clar és l'efemèride que avui, amb tristesa, dolor i recança, recordem: El cop d'estat de 1936 per acabar amb el govern legítim de la República i l'inici de la Guerra Civil.

Avui fa 80 anys, un grapat de militars va decidir enderrocar un règim democràtic, escollit pel poble en àmplia majoria. Mai van acceptar que Espanya pogués tenir un govern democràtic, republicà i d'esquerres. Ells, els feixistes, van preferir aliar-se amb règims que no toleràven la llibertat i perseguien els seus detractors (com l'Alemanya nazi i l'Itàlia feixista) abans que un govern que respectés la voluntat dels ciutadans.

Després d'allò, la repressió contra els derrotats i l'exili. Milers de persones van creuar els Pirineus cap amunt, deixant la seva pàtria i la seva gent, fugint d'un grapat de gent que els esperava amb una metralladora. N'hi ha que van tenir sort fugint. D'altres, menys afortunats, van acabar a la presó però van seguir amb vida i, molts d'altres, directament, van ser afusellats.

I, 80 anys després, aquella gran ferida oberta per uns militars colpistes encara no s'ha tancat, i sembla que la cosa trigarà molts anys. No ens hem recuperat d'aquella ferida perquè, després del cop d'estat i la guerra, vingué una dictadura feixista de 40 anys de durada, que marginà més encara els del bàndol derrotat. Perquè encara hi ha un pilot de fosses comunes per obrir, perquè encara no s'han jutjat ni condemnat els crims del franquisme, perquè l'estat actual encara funciona com si en Franco fos viu.

4 dècades no ha sigut temps suficient per oblidar aquella desfeta, i crec que no l'oblidarem. Fou una desfeta massa important per tots nosaltres. Mai oblidarem com els nostres avis van patir la persecussió per com pensaven i, sobretot, perquè no volien viure en un país fosc, que és el que vingué després.

El patiment de Catalunya ha sigut molt dur i difícil de pair. I, fins i tot, encara patim la persecussió a la llengua, hereva del resultat d'aquell fatídic cop. Malgrat tot, com l'au Fènix, hem de réneixer de les nostres cendres i, després de 40 anys de repressió, la llengua i la cultura catalanes encara existeixen. Ara, volem aspirar a molt més. Com digué Pere Quart a les seves Corrandes d'exili: Una esperança desfeta, una recança infinita. I una pàtria tant petita que la somio completa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada