dimecres, 27 d’abril de 2016

Evitem que torni a passar. Hi som a temps

El 26 d'abril de 1986, a la 1:23 hores de la matinada, el reactor 4 de la central nuclear de Txernòbil, bandera de l'avenç tecnològic de l'URSS, esclatà mentre els operaris feien proves del sistema de refrigeració del reactor. La cosa consistia en tancar l'arribada de vapor a pressió a la turbina, deixant-la rodar només per inèrcia i comprovar el temps que pot alimentar-la la refrigeració.

No era una prova fàcil, ja que mai s'havia provat abans. Un dels operaris decideix reduir la potència de la central, però la baixa tant com per tornar inestable el model RBMK soviètic. A partir d'aquí comença la cadena de desgràcies: Un enginyer, saltant-se els protocols, intenta recuperar la potència; aixeca les barres de control i el reactor recupera aigua i energia, però puja tant que fa que la central comenci a descontrolar-se; l'aigua es vaporitza en excés, més temperatura, més potència, menys aigua... Quan decideixen aturar-ho, puja massa la temperatura i les barres es deformen, fet que les impedeix baixar del tot. En pocs segons, explota la tapa d'acer del vas del reactor, fet que suposà l'expulsió de milers de residus radioactius a l'exterior.

Malgrat el perill que això suposava, els habitants de la zona no van ser evacuats per les autoritats fins que varen passar dos dies. Sí, dos dies! I això que l'ona radioactiva havia arribat fins i tot al cor d'Europa. Aquell nivell de radiació provocà la mort de milers de persones (xifra encara per determinar), la caiguda en malalties irreversibles per a moltes altres i la pèrdua de la casa per sempre més.

30 anys després, Txernòbil encara és una zona completament inhabitable (tot i els petits reductes d'inmortals que hi queden). Els alts nivells de radiació que encara s'hi respiren a l'ambient fan que allò no es pugui repoblar fins d'aquí 10.000 anys! Ni vostè ni jo ho podrem viure.

L'explosió de Txernòbil (i la de Fukushima i, fins i tot, Vandellòs I) hauria d'obrir un debat seriós sobre l'ús de l'energia nuclear. Quins són els pros i els contres? Per què no s'ha fet seriosament? Després de desastres com aquest, crec que caldria donar pas a energies més netes per evitar carregar-nos el món. Quina herència volem deixar als nostres fills? Un món amb alts nivells de radiació i un 100% de la població amb càncer i leucèmia? Què en serà de la natura? Hi hauriem de reflexionar de debò, no només per postureig.

dimarts, 26 d’abril de 2016

No se salva ni l'apuntador

Era fidel a la cita que cada dilluns tenia amb TV3 a les 2/4 d'11 de la nit, quan passaven una nova entrega de Nit i dia, la sèrie policíaca que narrava la història d'una metge forense, la Sara Grau, i tot un seguit de persones molt properes a ella.

Entrem en matèria per valorar l'entrega d'ahir. Ens havíem quedat en la detenció del Fajardo com a pressumpte assassí de les àvies, l'amenaça del Marc Ramos a la Sara, el viatge de l'Aitor i la Miren a Euskadi i l'atzucac del jutge Cases, que decideix suïcidar-se.

Al començament vam poder veure l'escena de l'Aitor declarant-se a la Sara, un moment dolçament esperat. La situació i el moment era perfecte (ell a Euskadi i ella a Barcelona), i l'alegria hagués durat més si, l'endemà, en Lluís s'hagués estalviat les trucades amenaçadores a tots dos. Tot i això, les seves sospites eren més que comprensibles, tenint en compte les reiterades infidelitats de la Sara.

Amb el jutge Cases mort, el Fajardo decideix confessar que la mort de la Mercè Pàmies va ser per encàrrec, fet que creà estupefacció i sorpresa, poca al meu parer. La caiguda d'un mite com el del jutge Cases mereixia una reacció més intensa, sobretot després d'escenes rocanbulesques com la de la Magda amagant-se 50.000 euros a les calces baixant d'Andorra.

Calia, però, saber com acabarien el Lluís i la Sara. Ella se'l troba a casa quan va a buscar les seves pertinències, i aquí comença una baralla de crits, hòsties i un intent de violació. L'Aitor, que entra de forma heroica, cau a la 1a, fet que el deixa força en 2n pla en aquell moment. Tot i això, se salva i marxa amb la Sara, que suposa que en Lluís comenci a cridar: Filla de la gran puta! La seva actitud durant la sèrie no mereixia altre final.

I quedava el més important: I el Marc Ramos? Finalment, la jutge determina una ordre per detenir-lo després de veure un vídeo de la seva etapa a l'excèrcit. Malgrat tot, els Mossos el troben mort. A ell i a sa mare. Una mena de coriandre en mal estat a una crema de xampinyons, posat per una iaia, va acabar amb el mataiaies. Una escena excel·lent, amb intriga i dubte fins l'últim segon, que ens deixa una excel·lent metàfora de la vida: Reps allò que dónes. 

I així acaba una sèrie que va començar ensopida, però que ha fet un in creixendo espectacular. Novament, queda demostrat el gran talent que tenen els actors catalans, i és la vegada... Ah! I no en tingueu cap dubte que si la sèrie fos de la HBO i es digués Night and day, les grans cadenes mundials s'hi barallarien per ella. Potser fins i tot TVC. Esperem amb ànsia la 2a temporada!

dijous, 14 d’abril de 2016

Més enllà del simbolisme

El Tribunal Constitucional és expert en tombar lleis catalanes, així que proposo canviar-li el nom i anomenar-lo: Tribunal de supresión de leyes aprovadas en Catalunya. Ha tornat a passar (i en van...) amb el decret de pobresa energètica, que permetia que les famílies en risc de caure sota el llindar de la pobresa, poguessin gaudir del subministrament d'aigua, llum i gas durant l'hivern. A Can TC asseguren que és discriminació amb els pobres espanyols. 

Aquesta dictamen, però, ha tingut resposta a Catalunya, de la mà de la sempre punyent Empar Moliner. L'escriptora va aprofitar la seva secció a Els Matins de TV3 per protestar en contra d'aquesta mesura. I deixà anar: Si els pobres catalans no poden escalfar-se amb calefacció per culpa del TC, ho hauran de fer amb el que tinguin més a prop, com un llibre. En aquest moment, agafa un llibre simulant que és la Constitució i el crema en un bidó.

Com era d'esperar, aquest gest ha arribat als 4 cantons de les Espanyes, i fins i tot, des de VOX, demanen 4 anys de presó per Moliner, el grup de periodistes Pi i Margall i SCC demanen que l'acomiadin de TVC, en Xavier Rius i l'E-Notícies creuen que TV3 és la nostra Telemadrid, ... I moltes altres sortides de to, habituals a les tertúlies de la caverna, és clar.

Totes aquestes opinions es fan, evidentment, fora del context en què es va produir l'acció. Els mitjans de fora de Catalunya no expliquen perquè es va fer el gest; només titules: Queman una constitución en TV3. I és clar, si això li repeteixes constantment a un senyor de Valladolid que no ha vist el vídeo i que mai ha vigut a Catalunya, s'ho acaba creient. És normal.

És francament trist que en un país democràtic no es pugui protestar contra aquelles lleis que són injustes amb les persones. Hauria de ser un símptoma de qualitat democràtica, sobretot quan s'han cremat estelades en una televisió de Madrid i tothom ha callat. La constitució, a més, no és la Bíblia. De fet, la del vídeo ni tant sols era de veritat, era de cartró pedra.

Però tot això serveix quan el dard farcit de bilis és per Televisió de Catalunya. N'estem més que acostumats a què tot el que es faci (i el que no es faci també) a TV3 sigui motiu de queixa i crítica, encara que no en tinguem ni idea. Una autèntica llàstima.

L'Empar també em trobarà al seu costat. Cremar la Constitució no és un delicte, igual que no ho és cremar l'Estatut, Menys encara quan es fa un context de protesta. Pobre la nostra democràcia, cada dia més mutilada.

Aquí encara podreu trobar el vídeo

dilluns, 11 d’abril de 2016

Ni oblit, ni perdó ni justícia

La història sempre tendeix a recordar grans herois i malignes dictadors per les seves gestes, no sempre victorioses. Recordem presidents, reis, jugadors de futbol i, en casos puntuals, també persones anònimes.

És el cas d'en Guillem Agulló, un jove maulet de Burjassot, defensor dels Països Catalans. Quina va ser la seva gran gesta? Morir assassinat. Disculpin la frivolitat, però la cosa és tal com raja.

El jove Guillem es trobava un bon dia amb una colla d'amics a Montanejos (Alt Millars). Va ser quan, de sobte, un grapat de feixistes va apropar-se a ell i, davant una manifesta incredulitat, li va clavar una ganivetada que el deixà ferit de mort.

Els fets, produïts el 1993, no varen ser jutjats fins l'any 1995 a Castelló de la Plana. El dia del judici, el jutge decretà 14 anys de presó per en Pedro Cuevas, el botxí. Per desgràcia, era època de rebaixes i només en va complir 4, i amb el regal de poder-se presentar a les eleccions municipals del 2007 com a número 4 (quina coincidència) a Xiva de Bunyol per Alianza Nacional, reconegut partit demòcrata.

Amb la broma, han passat 23 anys del seu assassinat (i en passaran molts més) i encara el recordem. El recordem perquè fou un defensor de la terra, perquè era pacífic i pacifista, perquè morí assassinat per la seva ideologia i, el més greu de tot, perquè encara no s'ha fet justícia. I al pas que anem, mai se'n farà.

No en tinc cap dubte que el Guillem era una bona persona que mai va trencar un plat, per això mai he entès aquells bàrbars que coregen amb eufòria el vergonyós ¡Guillem jódete!. La història ens posarà a tots al nostre lloc. I estic convençut que serem capaços de fer-hi un lloc i recordar la figura d'un patriota antifeixista, que morí per pensar diferent en una València fosca dominada per blaverisme més ranci i anticatalà.

Malgrat passin anys i panys, ni oblidem ni perdonem. No podríem fer-ho, ja que seria una victòria dels demócratas de toda la vida. Gràcies Guillem, descansa en pau.

I com digué Obrint pas: Cap agressió sense resposta.

dijous, 7 d’abril de 2016

Protegir el català és racisme

Durant les últimes hores està apareixent de forma molt ràpida el debat sobre quin ha de ser el model lingüístic en una futura Catalunya independent. Vaja, sembla ser que ha adquirit una magnitud tant gran com per anar a parar al Parlament.

Aquest debat arribà a la cambra de la mà de Lluís Rabell, el cap de llista de Catalunya Sí que es Pot el 27-S. Durant la sessió de control al President i al govern, Rabell tatxà el manifest Koiné de racista. I ho va dir un segon cop: RACISTA.

Segons ell, defensar que el català, llengua pròpia de Catalunya, tingui un ús preferent a l'administració i als serveis públics és racisme. Segons el senyor Rabell, defensar que un català pugui viure plenament a Catalunya és racista. Segons Catalunya Sí que es Pot, protegir la nostra llengua, que es troba clarament en desavantatge al nostre país, és racista.

Doncs jo dec ser un racista de cap a peus, perquè estic molt d'acord amb allò que diu el manifest Koiné. Vull que a casa meva la llengua preferent sigui la nostra, el català, i que desaparegui l'oficialitat del castellà. Deixem-nos de mitges tintes: El bilingüisme mata! Segons la Constitució, el coneixement del castellà és un deure, mentre que el del català només és un dret. Com aconseguirem així igualar les dues llengües, si només considerem important una?

I ep! La pèrdua de l'oficialitat del castellà no suposarà la pèrdua del seu coneixement. Jo seguiré parlant i entenent la llengua de Cervantes. Si hom va a Andorra, podrà ser atès en català, castellà, anglès, francès, portuguès i rus! I només és oficial la 1a llengua! I tenint en compte que el castellà encara és la llengua més parlada al nostre país, com algú pot ser tant mesquí de creure'n la seva desaparició?

És una comparació fora de test en una discussió que haurien de mantenir els filòlegs, els lingüistes i la comunitat educativa. Esperem que sigui a favor de la nostra llengua, perquè hi guanyarem tots. Parlar català no genera cap malaltia, ans el contrari, és una font de riquesa cultural molt gran.