dijous, 31 de març de 2016

Un pas al costat, dos endavant i quatre enrere

Abans de tot, vull demanar disculpes per tenir aquesta plana tant descuidada durant tant de temps. Avui, però, reprenem l'activitat per valorar el què de la nova CDC.

Quan Artur Mas deixà la Presidència de la Generalitat, anuncià que feia un ''pas al costat'' per dedicar-se en cos i ànima a la refundació del seu partit, Convergència Democràtica de Catalunya. No és una tasca fàcil, perquè canviar el timó d'un partit semi-hegemònic durant tants anys al nostre país és una feina que li cal molta dedicació, per evitar la pèrdua màxima de credibilitat.

Arran de diverses entrevistes i declaracions, anem coneixent, de mica en mica, com ha de ser la nova Convergència. Segons ell i diversos puntals de la formació no parlen de fer un partit independentista, si no de convertir-lo en sobiranista, per aglutinar més massa social. I ja no parlem d'independència, si no que tornem al dret a decidir. Fins i tot hem sentit Francesc Homs dir que DiL votaria a favor de Pedro Sánchez es compromet amb el referèndum!

Però la cosa no acaba aquí. Fa temps, en una entrevista a Catalunya Ràdio, Mas digué que no es podrà complir el període de 18 mesos. El que sorprèn, però, és que ho digués de deixar la Presidència. No es podrà complir de debò o no es podrà complir perquè ell no és el President de la Generalitat? És una pregunta a la qual caldria trobar resposta.

La credibilitat de CDC com a partit independentista és minsa, després de tants anys anant de la mà amb Unió i jugant a la Puta i la Ramoneta. Però aquesta nova Convergència, al meu parer, no en tindria ni un xic de credibilitat independentista, ja que no és més que una còpia barata d'UDC. Per cert, una còpia barata d'un projecte que aconseguí 0 diputats el 27-S i el 20-D.

L'única cosa que aconsegueixen així és donar més terreny a ERC. Quan la gent sent aquestes declaracions, veuen en el partit de Junqueras un independentisme autèntic, de soca-arrel, davant les mitges tintes dels convergents. Si aquesta és la nova CDC, amb l'afegit de la corrupció, no en tinc cap dubte que es fotrà una gran hòstia.

dilluns, 14 de març de 2016

Tornen els fantasmes del passat

El moment actual en què es toca viure és excepcional per la quantitat de crisis que ens toquen viure: Econòmica, política, de refugiats, ... I la barreja de tot plegat pot suposar un còctel extremadament explosiu.

Aquesta temerària barreja és la tingué lloc ahir a diversos lands alemanys, on es convocaven eleccions. El partit xenòfob Alternativa per Alemanya ha aconseguit presionar amb força la cancellera Angela Merkel per la seva política sobre immigració i ha entrat als parlaments federals de Baden-Wüttermberg, on ha guanyat, Saxònia-Anhalt i Renània Palatinat. Ja tenen presència a 8 parlaments i caminen amb pas ferm i decidit al Bundestag.

El discurs xenòfob d'aquest partit ha calat molt bé entre les cases mitjanes alemanyes, que semblen estar fartes de l'arribada d'immigrants al país. I és que les xifres són d'1.000.000 de nouvinguts a Alemanya, pràcticament el total dels immigrants arribats a Europa arran d'aquesta greu crisi.

Igualment, però, no considero neta la victòria d'aquesta formació. Ha intentat atemorir la població amb enganys i responsabilitzant única i exclusivament als immigrants, argument obsolet, desmuntat una pila de vegades però encara molt emprat (i amb èxit) per determinades forces polítiques.

Aquests resultats no es poden interpretar de cap altre manera que decepció. Alemanya és (o era) un referent per molts, que consideràvem exemplars les seves polítiques per intentar sanar un passat sagnat, que suposà la mort de 6 milions de jueus. El desenllaç d'aquesta història no serà el mateix, però l'inici sí: La xenofòbia, recurs fàcil en una crisi econòmica important. Veurem com es desenvolupa el nus d'aquesta història.

dijous, 3 de març de 2016

Espurnes d'investidura

L'actualitat política d'aquesta setmana ens duu, de forma completament indubtable, a la madrilenya Carrera de San Gerónimo, seu de la sobirania espanyola, el Congrés dels Diputats. Aquesta institució celebra festa grossa aquesta setmana, perquè és la setmana del ple d'investidura.

El cartell es presentava joiós: Mariano Rajoy obria la jornada amb l'oració: Votarem que NO a la seva investidura, senyor Sánchez. Acte seguit, i consultant la RAE, titllava Sánchez de bluf. Davant d'aquesta estupefacció, el candidat socialista reblava: Vostè és un tap a la regeneració del PP. Vaja, que el bipartidisme reapareixia per moments i tornàvem a aquells gloriosos temps. La nostàlgia va durar moments.

Pablo Iglesias s'estrenava amb contundència, dient a la cara de Sánchez que Felipe González té les mans plenes de calç viva (en referència als GAL), que no li falta raó. Empipada de la bancada socialista i esbroncada del seu líder, al·legant el seu orgull envers González. Si algú encara no tenia clar que les relacions PSOE-Podem estaven fotudes, després d'allò d'ahir quedà ben convençut. I després li tocava a Albert Rivera. El líder de C's va fer un tros de la seva intervenció en català! Al Parlament sempre ho feia en castellà. No se n'ha adonat que ha canviat de cambra representativa.

També va repartir a tort i dret al PP, que també els distancia de les seves relacions. I arribava Domènech, reivindicant la plurinacionalitat de l'estat en català i apel·lant les espigues d'or, abans de fer-se un petó amb l'Iglesias, Xavier, les espigues d'or són daurades de llibertat, no de referèndums pidolats i impossibles.

Però arribava en Tardà. Nosaltres marxem mentre intenten arreglar Espanya, deixant el líder socialista amb un pam de nas. I es que ni govern de canvi, ni progressista ni res. La qüestión catalana seguirà enfonsada en les mateixes aigües putrefactes, ara amb el PP i després amb el PSOE. El discurs aquí no canvia i cada cop s'apropa més a una gran coalició, malgrat la parafernàlia dels retrets.

I a les 7 de la tarda, 130 vots a favor, 219 en contra i 1 abstenció. El líder socialista no passa la votació i haurà de tornar-hi divendres. El rellotge comença a comptar 2 mesos. El vodevil serà llarg, costós i dolorós. Però acabarà igual que a Catalunya? Vés a saber. Mentrestant, riurem una mica. Que no falti el sentit de l'humor!