divendres, 26 de febrer de 2016

''Dimitir'' no és un mot rus

Una de les coses que fem els humans, quan plou, és aixoplugar-nos a cobert per evitar ser remullats per un intens xàfec. Al PP passa el mateix: S'aixoplugen de la gran pluja de casos de corrupció que esquitxen el partit. Un dels casos més sonats el trobem a la ciutat de València, on els regidors PP del consistori en qüestió, dirigits durant 25 anys per Rita Barberá, han quedat tots imputats per corrupció. TOTS! No se n'ha salvat ni un!

Algú, una mica ingenu, pensarà: ''Home, si la responsable d'aquest percal és la Rita, haurà de dimitir, no?''. Ja! Això no s'ho creu ni el militant més innocent del PP! Rita Barberá, exalcaldesa i senadora valenciana del PP, ha anunciat que no pensa dimitir, i ni s'ho planteja! Qui podria esperar menys de l'eternament honrada Barberá? Mai l'hem vista donant suport a en Paco Camps ni dient res de l'Alfonso Rus, oi? Qui pot qüestionar una política exemplar com ella? Que les bosses de mà que duia només eren regals!

Ara seriosament: Després de veure la roda de premsa que Barberá oferí dijous vaig treure dues conclusions: Que anava borratxa i que no en té gaire, de dignitat (tot i afirmar que la volia comprar). Una persona que té el partit farcit de múltiples casos de corrupció i que ni es planteja dimitir no pot tenir ni un polsim de dignitat, ni la pot comprar.

La corrupció al País Valencià ha sigut institucionalitzada. Els ciutadans, però, han obert els ulls i han dit prou a una organització corrupte que s'ha fet gran gràcies a múltiples trames fosques i opaques. El mínim que s'ha de fer és fotre fora la senyora Barberá del senat de forma INMEDIATA! Si no, podrà semblar dues coses: O bé que el mot ''dimitir'' no existeix al DRAE o bé no existeix al petit seny dels dirigents del PP.

dimecres, 17 de febrer de 2016

Que no pari la sàtira!

La televisió és un contenidor de productes que demana constantment canvis, perquè els espectadors (és a dir, nosaltres) en demanem constantment. No és el cas del Polònia, l'espai setmanal de Televisió de Catalunya, que TV3 emet els dijous a les 21:50h, que s'encarrega de parodiar els protagonistes de la política catalana, espanyola i europea.

Des de fa 10 anys, aquesta mítica sintonia ens indica cada dijous que ha arribat l'hora de riure de la situació política i social del país, per molt magre que es pugui veure. La paròdia política és l'eix troncal del programa, però també hi té un fort pes ridiculitzar la realitat social catalana, que ens duu a deduir que tenim una bona salut democràtica.

Des del 2006 han passat pel Palau de la Generalitat Pasqual Maragall (PSC), José Montilla (PSC), Artur Mas (CiU) i Carles Puigdemont (Junts pel Sí). Tampoc ha faltat la presència de Jordi Pujol, ja en la seva etapa d'expresident. Governs diferents, amb programes i ideologies diverses que no han gosat retirar de la graella un format excel·lent i impecable que, malgrat el pas dels anys. sembla no patir gaire desgast.

El repertori de personatges mítics que han deixat empremta al Polònia és inacabable: Joan Clos, Ángel Acebes, Joaquim Nadal, Josep Lluís Carod-Rovira, Ferran Adrià, Carme Ruscalleda, ... I tants i tants altres. Paròdies que ja no podrem esborrar de la nostra ment, com la peculiar utilització de José Montilla de mots com àdhuc, cabòries i nogensmenys. Fou, a més, una forma divertida de fer conèixer aquests mots entre la societat, ja que corrien el risc de desaparèixer.

I tot això no hagués sigut realitat sense els grans actors que disposa el programa: Bruno Oro, Cesc Casanovas, Toni Albà, Gemma Busquets, Pep Plaza, Queco Novell, Fermí Fernández, Xavi Serrano, David Marcé, David Olivares, Ivan Labanda, ... I els guionistes, i els càmeres i, sobretot, el director: En Toni Soler.

10 anys donen per moments molt memorables. Qui no recorda el Mas Style? I el Be àcid bòric, my friend? I les baralles dels Tripartits? I les baralles del duet Mas-Duran? I la Terribas i el seu Per què? I el trio Acebes-Rajoy-Zaplana? Buff, són tants moments que no acabaríem mai.

Em declaro seguidor total del programa des dels seus inicis. Vaja, tant que m'he comprat molts dels llibres que han publicat i, com no, el CD. Crec que som uns privilegiats per poder gaudir un programa com aquest. També crec que una societat moderna que no té un programa capaç de fer befa dels polítics i la societat, és una societat que té un problema força greu. Igualment, acabarem l'article com ho farien els Presidents:

Maragall: ''Visca Polònia. Qué cabróóón!''
Montilla: ''Visca Polònia. Visc a Polònia''
Mas: ''Visca Polònia. AMB IL-LUSIÓ!
Puigdemont: ''Visca Polònia, però Girona més!

KONIEC I PER MOLTS I MOLTS ANYS!!!!

10 anys del Polònia (Telenotícies)

dilluns, 15 de febrer de 2016

Adéu i gràcies pels serveis prestats

A tots ens arriba l'hora, més aviat o més tard, de dir adéu i passar a millor vida. És el que li ha passat la Muriel Casals, expresidenta d'Òmnium Cultural i diputada de Junts pel Sí al Parlament. La matinada de dissabte a diumenge, després de 15 dies ingressada a l'Hospital Clínic de Barcelona, Muriel Casals s'acomiadava de nosaltres després de no haver-se pogut recuperar d'un traumatisme cranioencefàlic després de ser atropellada per una bicicleta a Barcelona.

No és una pèrdua qualsevol. Ahir el país va quedar orfe d'una de les persones que més ha treballat per impulsar l'independentisme des de la societat civil. Una dona que ha dedicat mitja vida i part de l'altra a treballar per la llengua, la cultura i la llibertat del nostre petit i gran país: Catalunya.

Una dona petita, amable, dialogant, senzilla, discrepant però respectuosa amb l'adversari, pactista, ... I un llarg etcètera que ens ocuparia tota la plana. La Muriel era el principal somriure de la revolta dels somriures. Era qui, malgrat les pedres que poguéssim trobar al camí, ens esperonava a seguir caminant amb pas ferm cap a la barca que ens ha de dur a la tant desitjada illa d'Ítaca.

Muriel, no vaig tenir l'oportunitat de poder-te conèixer en persona, però conec perfectament el teu tarannà tranquil i obert. Amb el teu adéu, perdem una de les peces més important d'aquest puzzle anomenat procés. Des de la terra et desitjo molta sort en aquest nou viatge que comences. Espero que, amb el teu ajut celestial (i el de tants altres patriotes) arribem allà on tu ens volies dur. Descansa eternament en pau.

dissabte, 13 de febrer de 2016

Miracle (que arriba tard i malament)

El dia que va plegar Duran i Lleida vaig escriure un article que deia: ''Per increïble que sembli, tot allò que comença s'acaba''. Doncs bé, aquesta màxima la podem aplicar a un fet històric que ahir tingué lloc: La ignaguració de la línia 9 sud del metro de Barcelona. Ha trigat molts més anys del què estava previst (arriba amb 12 anys de retard) i amb un sobrecost més que important (el tram sud ha costat 3.000 milions d'euros, més del que estava pressupostat per tota la L9 i el cost total pujarà als 16.000 milions d'euros).

Era una infraestructura molt esperada pels ciutadans del Prat. Després de tants anys, els pratencs i les pratenques podrem desplaçar-nos fins la capital catalana sense necessitat d'haver d'anar en tren o en metro. Un esdeveniment titllat d'històric, perquè és una reclamació de fa molts anys al nostre municipi. I és que és una injustícia que una ciutat com la nostra no tingués metro, i que una ciutat com Barcelona no tingués metro fins a l'aeroport.

La infraestructura, però, és impecable. Les estacions són foondes com una mala cosa i els vestíbuls són enormes. La gran llàstima es que no hagin sigut capaç d'unir més parades amb FGC, Pel que ha costat la infraestructura... Bé, al final podrem gaudir-la d'una vegada, que són molts anys patint els allargaments infinits. Encara recordo quan ahir al Telenotícies ensenyaven un recopilatori i ensenyaven notícies que deien: ''El metro arribarà a l'aeroport el 2004''. En fí...

dijous, 11 de febrer de 2016

25 anys divertint els vailets catalans

El temps passa molt ràpid i, de forma inconscient, ens plantem a l'edat adulta. És el que li ha passat al Club Super3, el gran club infantil de Catalunya. Avui fa 25 anys, a les 17:28h començàven les emissions del nou programa infantil de Televisió de Catalunya.

Eren molts els infants que, en acabar l'escola, corrien cap a casa per gaudir del berenar mentre veien els seus dibuixos preferits i les peripècies del Petri, la Nets, en Megazero, en Tomàtic, la Ruïnosa i la Supermà. Però el Super3 anava i va molt més enllà. És un club ple d'avantatges, on els seus socis, els súpers, tenen un carnet amb el que poden gaudir de múltiples activitats arreu del país.

I la cosa encara no acaba aquí. El club Super3 té un canal propi, el Canal Super3; una revista, la Súpers; una pàgina web, referència entre el públic infantil: super3.cat i una festa pròpia, La Festa dels Súpers, un dels esdeveniments més multitudinaris que se celebren cada any al nostre país. I parlem de xifres: El Club Super3 és el club infantil gratuït més gran d'Europa amb més 1.500.000 de socis i sòcies.

Aquest club ha sigut capaç de vertebrar tots els infants d'un país i fer la indústria audiovisual infantil catalana un èxit absolut. Podem dir perfectament, doncs, que el Super3 és una autèntica estructura d'estat. Ah! I també ens va dotar d'una cosa que abans no teniem: Una cançó d'aniversari en català. Doncs bé, 25 anys després. el famós Anys i anys, per molts anys! no falta a cap aniversari a Catalunya.

Avui és un dia en què cal mirar enrere i veure les coses que ha sigut capaç de fer el Super3. Qui no s'ha llevat mai d'hora per veure el seu nom a la pantalla durant uns segons el dia del seu aniversari? I les cartes que arribaven a casa? I les activitats que podies fer amb el carnet? No tothom ho pot dir!

El Super3 és un producte d'èxit de la televisió pública, més que consolidat i en perfecte estat de forma. Com a soci 812.419 només puc tenir bons records i paraules d'agraïment per tots els professionals que hi ha dedicat mitja vida a que aquest projecte fos un autèntic èxit. Moltes felicitats per aquests 25 anys, i que en siguin molts més! Avui i sempre, tots som súpers!

11 de febrer, el Super3 celebra 25 anys (CCMA)
Moments mítics


dilluns, 8 de febrer de 2016

L'Ebre, el riu que uneix Catalunya de nord a sud

Amposta és la capital del Montsià, l'última comarca del Principat de Catalunya abans de creuar la frontera i passar de contrades catalanes a valencianes (més ben dit, castellonenques). La població d'aquest nucli urbà és de, segons l'IDESCAT, 20.952 habitants. Ahir, però, la seva població va créixer de forma força important.

Sempre es diu que a Catalunya no hi ha vida més enllà de Barcelona (i a vegades sembla que sigui veritat), i que per defensar el país s'ha de pujar sempre a la capital. Ahir no va ser el cas i 50.000 catalans van baixar a les Terres de l'Ebre per defensar un patrimoni que també és de tots els catalans: El riu i el Delta de l'Ebre.

Catalans vinguts de les 42 comarques que formen la nostra geografia (també de la Plana de Lleida) van recórrer els carrers d'aquesta vila darrere d'una pancarta on s'hi llegia: L'Ebre sense cabal és la mort del Delta mentre cridaven: Lo Riu és vida! No al transvasament! Al final de la marxa, l'etern Manolo Tomàs, portaveu de la Plataforma en Defensa de l'Ebre, llegia un discurs en què demanava al govern català suport incondicional respecte l'Ebre.

Aquesta és la posició que ha d'entomar el govern de la Generalitat. No podem permetre que els interessos urbanístics d'uns quants empresaris i de gent que vol fer de l'aigua, un be escàs, en un negoci que beneficia uns pocs i ens afecta a tots.

Ara, a Catalunya no tothom rebutja el Pla Hidrològic. Els regants de Lleida hi estan a favor perquè consideren que fa una distribució justa de l'aigua. No ho considero així. El canal Segarra-Garrigues, i tots els canals que s'haurien de fer, no tenen com a objectiu ajudar els regants, sinó deixar fetes les infraestructures pel lucre d'algú. I, en tot cas, caldria augmentar el cabal ecològic del Segre i agafar més aigua d'aquest riu, enlloc de posar en risc el Delta.

Quan ataquen una part de Catalunya ataquen tota la nostra geografia, de nord a sud i d'est a oest. No tolerarem que tirin endavant aquesta aberració, i també haurem d'intentar trobar una solució convincent pels regants. Avui i demà, però, cal cridar més fort que mai que LO RIU ÉS VIDA!

dimarts, 2 de febrer de 2016

Virar a la dreta per mantenir la cadira

Les coses ja no són com abans. Ara, els polítics que han de formar govern ja no gaudeixen de còmodes majories que els permetin fer i desfer sense manies. Ara els polítics tenen un problema: Ja no tenen aquelles còmodes majories i han d'explorar acords per garantir l'estabilitat d'aquell govern, bé sigui municipal, comarcal, provincial, autonòmic o estatal.

No hi ha cap llei escrita que dicti com han de ser els pactes, només s'ha d'arribar a la majoria absoluta per poder tirar endavant els projectes que proposa l'executiu. Poden ajuntar-se dretes amb dretes, esquerres amb esquerres, dretes amb esquerres, comunistes amb independentistes, neoliberals amb antisistema, ...

I això sembla que ho han entès molt bé els alcaldes socialistes de Tarragona i Lleida. Del vergonyós pacte d'Àngel Ros amb Ciutadans a la Paeria lleidatana ja en vam parlar, així que avui cedirem el torn al cap de govern de la capital tarragonina, en Josep Fèlix Ballesteros. Avui en Josep Fèlix ha tancat un acord d'estabilitat a l'ajuntament de la seva ciutat, Tarragona. Ell i el seu partit, el PSC, governaven en minoria, així que varen decidir anar a cercar suport per mantenir el govern fins al 2019.

I a qui han anat a trobar? Doncs als seus amics constitucionalistes del PP i Unió, que encara manté un regidor. Vaja, d'això en podem dir reeditar el tripartit a la tarragonina, és a dir, un partit ''d'esquerres'' amb dues formacions de dretes.

L'objectiu d'aquest pacte és clar. Els unionistes fan aigües pels 4 cantons a Catalunya. Aquesta és l'única manera que tenen d'assegurar-se una micona de poder. Tant se val la política municipal. El país i la situació política que vivim prioritza damunt de tot. No ens enganyem, els pactes del PSC a Lleida i Tarragona només serveixen per poder tocar una mica de cuixa, ara que aquests partits ho passen força malament. Espero que els electors els castiguin com es mereixen a les properes eleccions municipals.

I després ens diuen que Tarragona m'esborrona...