dijous, 31 de desembre de 2015

Deure a decidir

Una de les tradicions d'acabar l'any és la de sentir el missatge de Cap d'Any del President de la Generalitat (aquest any, en funcions). Ho confesso, no me'l perdo mai. Ni el del President ni el del rei. Penso que és el millor moment de l'any per sentir les reflexions que els nostres patrons ens dirigeixen, tot i que, de vegades, són reflexions allunyades de la crua realitat que pateix la nostra societat, i més quan els ciutadans són sotmesos a grans retallades.

A tot això, però, calia afegir-li un alicient: La situació d'estancament polític que vivim a Catalunya des de fa 3 mesos. Duem 90 dies sense un govern funcionant a ple rendiment, i això, d'una manera o d'una altre, afecta el nostre dia a dia.

El senyor Mas va començar el discurs com cada anys: Desitjant una bona entrada d'any a les persones que més pateixen aquestes dates. I, com era d'esperar, va llençar un dard a la CUP. Hem d'excercir el dret a decidir, però també el deure a decidir, fent una clara referència a la constant indefinició del partit anticapitalista.

I he de reconèixer que estic d'acord amb això. No existeix la democràcia sense el dret a decidir, però poc sentit té si defugim l'obligació que tenim d'excercir-lo. És com aquell ciutadà que es queixa de les polítiques del govern, sigui del color que sigui, però després resta passiu a casa quan té la valiosa oportunitat de canviar-lo. Així no s'aconsegueix fer cap revolució (que sigui pacífica. Sempre ens quedaran les armes i la violència).

També vaig quedar força decebut en veure que el Molt Honorable no feia cap referència que assetja la nostra classe política, especialmente CDC. I pel que fa a la situació económica, és cert que és millor que l'any passat si ens creiem les dades macroeconòmiques, però tampoc és per tirar coets si veiem el que passa al carrer. sobretot si tenim en compte que el 30% dels infants catalans viuen sota el llindar de la pobresa.

En fí, s'acaba un altre any intens i difícil. És per això que l'Arnau Rulló, l'autor d'aquest blog, us desitja que l'any que som a punt de començar moltes de les penúries que hem passat aquest 2015 desapareguin. Feliç 2016!


Aquí podeu recuperar el missatge de Cap d'Any del President de la Generalitat en funcions.


dimecres, 30 de desembre de 2015

Una mort lenta i dolorosa?

Aquesta setmana s'acaba l'any 2015. Dijous a les 12:00hPM direm adéu a 365 dies plens de reptes i fites, moltes d'elles històriques. Ara, acabarem l'any sense saber què passarà amb el proper govern de la Generalitat. A hores d'ara no sabem quin mètode utilitzarà la CUP per arreglar el ridícul empat de diumenge a Sabadell, que allarga encara més l'agonia d'aquest procés.

D'entrada, no vaig veure gaire bé la decisió de la CUP de convocar una assemblea (tres mesos després del 27-S) per decidir si investien o no Artur Mas. No havien pres una decisió abans? No haviem sentit als dirigents de la CUP durant la precampanya i la campanya que no investirien Mas sota cap concepte? I doncs, per què actuen com l'antiga CiU jugant tot el dia a la Puta i la Ramoneta? No haviem quedat que el procés era una cosa seriosa? Doncs, a què es deu aquesta situació?

La gent que se sent cremada és molta. Poso, per exemple, el cas del meu avi. Ell sempre diu: Jo només aniré a votar per Catalunya. Passo de votar cap polític perquè són tots una colla de lladres i ganduls. Així que el vaig acompanyar a votar el passat 27 de setembre. Era la primera vegada que, en 77 anys de vida, el meu avi participava en unes votacions vinculants, ja que es va estrenar el 9-N.

Quin missatge li hauria de donar jo, al meu avi? I com ell molta gent al nostre país. Quina cara farien en Macià i en Companys en veure aquest espectacle tan lamentable? Com ens ho hem de pendre, això?

Ni vull ni crec que el procés hagi arribat fins aquí per salvar en Mas i companyia. S'ha de ser molt mesquí per utilitzar aquesta afirmació després d'haver vist les riuades humanes que han ocupat els carrers i places del nostre país amb un reclam nítid i a l'uníson: La independència de Catalunya. M'és difícil entendre l'actual situació.

I no carrego contra ningú en particular, sinó contra tothom en general. Tant menyspreable és l'actitud de la CUP jugant a la Puta i la Ramoneta com la del senyor Mas, que parla d'engrandir la massa social i no sembla enganxat a la cadira amb SuperGlue.

Em rendeixo. El millor per desencallar aquesta situació és convocar noves eleccions i acabar amb aquest paperot, tant des d'una part com de l'altra.

diumenge, 27 de desembre de 2015

Sí a Mas i sí al març

Igual que les armes, l'aritmètrica la carrega el diable. Avui tothom tenia la vista posada damunt de l'assemblea de la CUP, que havia de decidir si investia o no Artur Mas. Ens podriem haver imaginat qualsevol resultat menys el que s'ha produït: Un empat. Sí, l'assemblea decisiva sobre el futur del país ha acabat amb un empat a 1.515 vots entre les dues decisions que es podien votar a la 3a i definitiva votació.

Ha sigut un resultat  impensable, inimaginable i, també cal dir-ho, indesitjable. Ningú del sector independentista desitjava aquest resultat perquè relanteix, una mica més, aquest llarg procés cap a la independència.

He de dir, però, que celebro que la CUP prengui les seves decisions mitjançant una assemblea. Ajuda a democratitzar les estructures dels partits, que a vegades són de tot menys democràtiques, Per tant, és d'agraïr que aquesta formació comenci la democratització de les cúpules dels partits polítics.

També cal dir, però, que el resultat em resulta un pèl decebedor. Ho dic perquè esperava un resultat més nítid, és a dir, decantant-se a un costat o a l'altre, de forma més o menys clara. Com a demòcrata hagués acceptat el resultat sorgit d'aquesta assemblea. La CUP és una formació lliure, independent i adulta per prendre les decisions que cregui.

Al meu parer, però, aquest resultat aboca la CUP a una fractura. El partit es troba dividit en dos sectors molt clars, i la decisió final no la prendran els militants de base, sinó 70 persones del secretariat nacional. Com als partits tradicionals, les decisions importants es prenen en un despatx,

M'he mostrat contrari a la investidura de Mas, així que, en vista de la manca d'acord entre Junts pel Sï i la CUP, crec que és millor deixar aquest estira-i-arronssa inútil i absurd i convocar els catalans a les urnes de nou. Si no, seguint el resultat de l'assemblea, la CUP podría cedir el 50% dels seus escons a investir Mas. Seria l'única decisió fdel al mandat de l'assemblea.

dijous, 24 de desembre de 2015

I ara qui riu?

Diumenge passat vam ser testimonis de la festa de la Democràcia (la tercera d'aquest any). Eren eleccions generals i, per tant, tocava el Congrés i el Senat, unes cambres que tocava renovar després de 4 anys de crisi, de precarització, de corrupció i de retallades. Ah! I de negativa constant a dialogar amb Catalunya. Eren les eleccions espanyoles més incertes des de l'any 1976 perquè totes les travesses apuntaven a la fi del bipartidisme amb la irrupció de partits com Podemos i Ciutadans.

I les travesses no van fallar. Monumental hòstia del PP i el PSOE i entrada triumfant de Podemos i Ciutadans. Residualitazació d'Izquierda Unida i desaparició d'UPyD. El PNB i CC es mantenen i EHBildu perd molta força. És el final del bipartidisme? Depèn, perquè socialistes i populars segueixen tenint majoria absoluta a la cambra.

Analitzem ara els resultats a Catalunya. En Comú-Podem va ser la força més votada, seguida de ben a prop per ERC, que triplica resultats i supera el PSC, que es desinfla per complet a Catalunya. Després dels socialistes ve Democràcia i Llibertat, que també va tenir una forta patacada quedant com a quarta força a Catalunya. Els segueix el PP i C's. Els populars també s'enfonsen a les contrades catalanes i els d'Albert Rivera no arriben a les expectatives.


Amb aquests resultats a la mà, a Espanya es dibuixa un panorama d'ingovernabilitat que complicarà molt l'actual situació. Al meu parer, no cal ni constituir les corts. És millor repetir les eleccions i que es dibuixi un nou panorama polític, perquè cap de les sumes possibles (PP-C's i PSOE-Podemos) aconsegueix arribar a la majoria absoluta. Bé, una sí, la suma PP-PSOE, que representaria un escenari inèdit i suposaria el suïcidi polític de Pedro Sánchez i del partit.

I a Catalunya també es dibuixa un escenari complicat, Acceptem-ho, les forces independentistes no han guanyat aquests comicis. El gran resultat d'ERC contrasta amb la patacada de Democràcia i Llibertat i la victòria d'En Comú-Podem, que aposta per un referèndum pactat. Prefereixen anar a Madrid a pidolar un referèndum impossible a lluitar per l'autèntica revolució.

Encara recordó com rèien alguns opinadors de les Espanyes per la situació d'estancament a Catalunya. Sembla que es compleix la dita castellana: Quien ríe último, ríe mejor,

diumenge, 20 de desembre de 2015

La carretera de la mort

Quan agafem el cotxe i enfilem carretera amunt mai sabem que ens podrà passar. En la majoria de casos arribem sans i estalvis a la nostra destinació, però, de forma molt puntual, de tant en tant també hi ha excepcions. La xarxa de carreteres, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat, ha millorat molt respecte fa 20 anys. S'han asfaltat carreteres, s'han construït autovies i s'han descongestionat les carreteres nacionals, que havien quedat obsoletes. Un moment, s'ha fet això amb totes les nacionals? No! Un petit reducte de vilatans a les Terres de l'Ebre encara pateixen les conseqüències d'una N-340 sobrecarregada de cotxes i l'alt nombre de sinistralitat que això comporta.

I és aquest el motiu que ha fet enfadar els veïns d'aquestes terres, farts del menyspreu de Madrid envers el seu problema. Aquesta carretera suporta molt més trànsit del que hauria se suportar i, com a conseqüència d'això, en tot l'any ja duem 15 morts, només en el tram des de Móra d'Ebre fins Alcanar.

No és la primera vegada que veiem els veïns de l'Ebre tallant la carretera per demandar millores a un territori que, per a l'administració, és de segona categoria. L'alternativa més factible és la gratuïtat de l'AP-7 per eixugar el nombre de vehicles i d'accidents. Però el govern s'hi nega, no vol fer enfandar Abertis.

I mentre les administracions i les concessionàries es barallen entre sí per trobar alguna solució estèril, ahir un nou accident va treure la vida a dues persones a Camarles. I aquí no plega ni Déu. La solució és ben fàcil d'aplicar, de fet, el tram gironí de la N-II patia el mateix problema. El ministeri va prohibir el pas de camions per aquesta carretera, amb bonificacions al peatge, i en un any han passat de 15 a 2 morts.

Vull pensar que no és així, però de vegades crec que el govern vol que ens matem tots a la carretera per estalviar-se sous, pensions, beques i ajudes de tota mena. Potser és una postura molt radical, no ho dubto, però no em queda cap alternativa després de veure la manca de voluntat que expressa per acabar amb els problemes d'aquesta infraestructura. És així de trist.

divendres, 18 de desembre de 2015

Callin!

S'acaba la campanya i els partits cremen els últims cartutxos que els hi queden abans d'arribar a la tant desitjada jornada de reflexió. Ahir, però, la CCMA ens va oferir l'últim debat amb els caps de llista de la demarcació de Barcelona. Aquest debat era especial per ser l'últim i, per això, havia de ser el més profitós per ajudar als indecisos a decantar el vot cap a una papereta o l'altre. De fet, Mònica Terribas va voler posar-hi molt d'èmfasi en aquest afer: Aquest debat vol ajudar a reduir el gran nombre d'indecisos.

Aquests objectius eren molt bons però, per desgràcia, no es van acomplir ni de bon tros. Allò d'ahir, més que un debat va ser una autèntica olla de grills. Els candidats no paraven d'interrompre's entre ells, cosa que dificultava el correcte desenvolupament del debat i la capacitat de l'espectador a l'hora de valorar les diferents propostes.

A mi em sembla correcte que els debats siguin apassionats perquè agilitzen el ritme i no fa que siguin soporífers. Ara bé, una cosa és que siguin un pèl distesos i l'altre és que no ens deixin escoltar ni tan sols el que proposen. Així volen acabar amb els indecisos, que en són un grapat? No crec que sigui la millor opció ja que, si jo fos indecís, el que vam veure ahir no m'ajudaria gens a decantar-me. Ans el contrari.

No faré gaires referències al contingut del debat perquè gairebé ni el recordo. És normal, enmig de tanta cridòria... Però em va fer gràcia quan la senyora Chacón va repetir allò de El problema no és Espanya, sinó el PP. No senyora Chacón. El problema és aquest estat ancorat al passat més fosc de la seva història. El problema és un govern central que nega constantment la realitat plurinacional de l'estat i, per tant, els drets de les diferents nacions que formen aquest puzle anomenat Espanya. Aquest és el problema, i és indiferent el partit que hi mani, sigui el PP o el PSOE.

Em va fer llàstima veure aquell to tan crispat al debat perquè vaig arribar a preguntar-me: Aquesta gent ens ha de representar a una cambra legislativa? Doncs, si aquest és el nivell, ja podem engegar a córrer, perquè déu n'hi do.

dimecres, 16 de desembre de 2015

Rodalies de fireta

Per tots és sabut que el servei de Rodalies que RENFE ofereix a Catalunya és molt deficient. Els trens mai arriben puntuals, gairebé cada dia hi ha incidències i mai ens tornen els diners per aquests problemes que ens fan arribar tard a la feina (bàsicament perquè, si no, RENFE faria fallida). Encara recordo aquell estiu del 2007. Allò va ser un autèntic caos, però teníem la mínima esperança de que, amb el traspàs de les competències de rodalies a la Generalitat, el servei milloraria minçament, perquè cal destacar les bones valoracions que fan els usuaris del servei que ofereix Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC).

Però no va ser així. Tot i ser competència de la Generalitat, el servei el va seguir oferir RENFE. Així que les coses van seguir exactament igual. Hem arribat a un punt, però, que s'han traspassat totes les línies vermelles. No només parlem d'un servei extremament deficient, sinó que parlem d'un servei ple de mancances sense previsió de millora.

La d'ahir va ser la gota que va fer vessar el vas. El robatori de 350 metres de coure a Mollet del Vallès ha afectat de forma considerable els trens de rodalies que creuen les vies de la línia R2 Nord, deixant penjat a més de 60.000 usuaris que fan servir aquestes vies.

El més greu, però, és que no fa gaire, a causa del robatori de cables de Fibra òptica entre Gelida i Vilafranca del Penedès, es van aturar tots els trens que circulaven per terres catalanes. Un autèntic desgavell i un greuge que cal reparar. Per què RENFE no ha fet RES per solucionar aquest problema, tenint en compte que la meitat dels robatoris que pateix la xarxa ferroviària espanyola són a Catalunya i que, d'aquest 50%, el 90% són de coure.

Catalunya sempre ha estat deixada de la mà de Déu pel que fa a infraestructures, i veiem com passen els anys i perdem l'esperança en veure una millora del servei de RENFE. No hi tenim fe perquè mai ens han demostrat que són capaços de millorar un servei desastrós des de fa tants i tants anys i panys.

Sóc partidari de que RENFE deixi d'operar cap servei a Catalunya i que d'això se n'ocupi FGC. És indignant que pel robatori de coure s'aturi tot el sistema ferroviari de tot un país. Veient aquesta situació, crec que és fàcil creure en el servei d'una maqueta de trens, perquè segur que és més puntual.
Això em duu a dir que tenim unes rodalies de fireta.

dilluns, 14 de desembre de 2015

Un país solidari

Els catalans tenim fama de ser garrepes, de mirar molt per la despesa que hem de fer i no gastar més del que cal. Ens diuen que ens l'enpesquem de mil maneres per estalviar i que el coure el vam inventar nosaltres estirant d'una moneda de 5 cèntims. També ens diuen que no ens agrada compartir i que tot el que tenim ho volem per a nosaltres i ningú més. Vaja, que som garrepes i un pèl egoistes. Ens podran acusar de filar molt prim i de posar-nos a saltar com un nen amb sabates noves quan trobem 1 euro al carrer, però del que no ens poden acusar és de ser insolidaris i no saber veure quan la gent del nostre voltant pateix i ajudar-les, encara que sigui de forma modesta.

Ahir va quedar demostrat amb la 24ena edició de La Marató de TV3, un programa de 15 hores de durada que té com a objectiu recaptar diners per a invertir-los a la investigació de malalties estranyes que a dia d'avui poden tenir tractament, però no tenen cura. L'edició d'enguany anava dedicada a la diabetis i l'obesitat mòrbida, les dues malalties metabòliques que més afectats tenen a Catalunya. Durant tot el dia van passar pel plató gent anònima que explicaven les seves malalties, però també gent famosa, com és el cas del doctor Estivill, Jordi Basté i el bateria de Txarango, que havien patit obesitat durant la seva infantesa.

Però la solidaritat i la festa no només es va viure als estudis de Sant Joan Despí. Tot Catalunya va col·laborar amb el programa solidari i es van recaptar 7.015.367 euros que van pujar ahir al marcador de la Marató. Els diners, que han sortit de la bona voluntat dels catalans, aniran destinats a investigar per poder trobar alguna mena de cura a la diabetis.

La Marató és un símbol del nostre país. Al llarg de 24 anys, s'han recaptat molts diners que han anat destinats a diversos projectes d'investigació per poder ajudar a molta gent que pateix en silencia. Algú diu que és un acte de caritat per rentar les nostres consciències, però La Marató no és això. La Marató és el reforç que ens permet arribar al fons de les escletxes, és a dir, arribar allà a on l'administració no arriba, o bé per falta de recursos i o bé per omissió. Nosaltres, però, ajudem perquè això és una cosa que, demà mateix, ens pot afectar a nosaltres mateixes. No podem estar més orgullosos de nosaltres. Gràcies a tots els col·laboradors que varen organitzar activitats i van estar agafant telèfons des de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Gràcies, de debò. La solidaritat no entén d'origens, ni de sexes ni d'edats, igual que la malaltia.

dimarts, 8 de desembre de 2015

L'important valor del passat

Hi ha una màxima que diu: Aquell que oblida els fets tràgics de la història pot cometre l'error de repetir-los. No li falta gens de raó, per això sóc aficionat a la història i a repassar els fets que ens han marcat com a societat. I per això sóc molt seguidor dels (pocs) programes sobre història que programa la televisió. Un al qual m'he enganxat molt és Els dies clau, del Canal 33, un programa que repassa, amb l'ajuda de persones vinculades a aquells fets, les fites més rellevant dels últims 30 anys. Algú pensarà que és un període de temps curt, però la quantitat de coses que han passat en aquests anys ens dóna per a una sèrie ben farcida i completa, i amb rigor.

També hi haurà algú que pensarà que el programa està fet donar sortida a les cintes que ocupen l'arxiu de Televisió de Catalunya i que els professionals de la casa presumeixin dient: Mira, aquí va passar això i nosaltres t'ho explicàvem. No ho nego. Ara bé, això no treu valor a l'excel·lent qualitat del producte. Els dies clau pretén profunditzar aquells fets que tothom recorda. El capítol d'ahir va ser especialment punyent, ja que anava dedicat a les diferents guerres que varen assetjar el món durant la dècada dels anys 90. La guerra del golf, la guerra dels Balcans, la guerra de Bòsnia, el genocidi d'Srebrenica, el genocidi de Rwanda, la guerra d'Iraq, ... Tot això amb l'ajuda de fotoperiodistes que, en el moment de les tragèdies esmenades, eren allà amb la seva càmera retratant aquella barbàrie. Les vivències que narraven no podien deixar-te indiferent de cap manera. També vam poder recordar les cròniques d'Esteve Soler des de Bagdad quan era corresponsal de TV3 a l'Orient Mitjà, que relatava l'assasinat de diversos periodistes  Un capítol que convidava a la reflexió més profunda.

Però no ha sigut l'únic tema tractat per l'equip d'Els dies clau. També em pogut recordar episodis com l'atemptat d'Hipercor, la caiguda del mur de Berlín, el cas Roldán i l'inici dels casos de corrupció mediàtics, l'11-M, l'atemptat a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic, ... És un programa que, en general, t'ajuda a aturar-te a pensar com era el món fa 30 anys, com ho és ara i te n'adones que, en alguns aspectes, o seguim igual o anem enrere. Uns documents que mai et deixen indiferent i et conviden al debat i a la reflexió.

Aquest magnífic producte televisiu, dirigit per l'Antoni Tortajada i en Joan Gallifa i produït per Televisió de Catalunya, ens demostra el gran valor patrimonial que tenen els arxius. Què passaria si haguessin desapareguts els documents de diferents genocidis, com el de Rwanda? S'haurien repetit al llarg de la història? No en tinc cap dubte. Ens cal mirar al futur per progressar, però serem incapaços de fer-ho si oblidem el nostre passat. El passat és cosa del passat, però cal tenir-lo en compte per no repetir aquelles coses censurables. El passat, en part, també és útil per recordar allò que vam arribar a ser, i ens ajuda a posar-nos melancòlics i recordar vells temps. El passat no és una cosa inútil, és de les més útils que existeixen avui en dia.

Per això, us convido a recuperar els reportatges del programa

dilluns, 7 de desembre de 2015

França derrapa massa a la dreta

S'ha consumat el que feia molts mesos que es veia venir: El Front Nacional s'ha imposat a la 1a volta de les eleccions regionals franceses. És cert que la seva victòria, a nivell general de França, no ha sigut gaire contundent, però en algunes regions s'ha imposat amb el 40% dels vots, com és el cas de la regió Nord-Pas de Calais-Picardie, a on es presentava Marine Le Pen. El Front Nacional ha esdevingut la força més votada en 6 de les 13 regions, els Republicans (la dreta clàssica de Sarcozy) a 4 i els socialistes d'Hollande s'enfonsen fins a guanyar només a dues regions, i en algunes ha decidit retirar-se de la 2a volta. Una desfeta que ni la gestió dels atemptats de París ha pogut salvar.

La victòria del Front Nacional és la reacció d'una França lletraferida que vol fer-se notar a Europa i el món. D'ençà la victòria socialista del 2012, França ha perdut pes polític a nivell europeu i mundial, la seva economia porta mesos estancada i ha patit dos atacs terroristes en un any. A França són conscients que els gloriosos temps de Mitterrand, Chirac i Sarcozy, en què França i Alemanya macaven el compàs europeu, trigaran a tornar. Han vist, però, que els socialistes i els conservadors han enganyat els francesos i aquests, enfadats, han decidit votar a una força alternativa capaç de fer retornar aquest orgull a la nació. I les urnes han consolidat aquesta opinió entre els ciutadans que han anat a votar el Front Nacional. Vaja, com els que votaran Podemos i Ciutadans a les eleccions del 20 de desembre.

Ara bé, no crec que sigui gaire positiu que un partit que nega els camps d'extermini nazis i que vol expulsar tots els immigrants lideri un país amb tant de pes com França. A la llarga, les nacions europees se'n penediran tant o més que amb la victòria de Tsipras a Grècia. L'antieuropeisme de Le Pen i companyia sí que fa perillar la unió de la Comunitat Europea, fins i tot més que una hipotètica Generalitat governada per la CUP.

I, per acabar, cal fer esmena dels resultats de la Catalunya Nord. En aquest departament s'ha imposat el Front Nacional amb gairebé el 42% dels vots. Aquest resultat ens ha de fer reflexionar sobre l'existència d'una identitat catalana més amunt dels Pirineus, ja que Le Pen i companyia no són gaire amics de la realitat plurinacional francesa. No ho és cap partit, ja que tots porten a l'extrem els famosos valors republicans, però aquests encara menys. Pobre Catalunya Nord, aquesta és l'estocada final a la identitat catalana en unes terres a on era pràcticament inexistent.

Resultats de les eleccions franceses

divendres, 4 de desembre de 2015

Anàlisi de l'enquesta ''Catalunya després del 27-S''

Pregunta 1: Quin partit va votar?
Sabíem d'entrada que la majoria dels votants en aquesta enquesta seria independentista. I no hem errat en els nostres pronòstics. El 48,8% dels enquestats van votar Junts pel Sí, mentre que el 33,7% va votar la CUP. Per tant, el 82,5% dels enquestats va emetre el seu vot a favor de la independència de Catalunya. Mentrestant, però, el 4,7% va triar el PSC, el 3,5% va decantar-se per Ciutadans i Catalunya Sí que es Pot respectivament, mentre que el 2,3% va triar el Partit Popular i un altre partit respectivament. Per tant, un 10,5% dels votats va preferir les opcions unionistes i el 3,5% es queda amb el referèndum pactat. Per contra, un 1,2% confessa no haver votat a les passades eleccions del 27-S.

Pregunta 2: Creu que aquestes passades eleccions eren plebiscitàries?

Abans dèiem que la majoria dels enquestats va votar independència. Doncs bé, a la segona pregunta, les tesis de les formacions independentistes ha tornat a imposar-se amb força. Un important 77,4% creu que les passades eleccions catalanes tenien caire plebiscitari, mentre el 22,6% considera que les eleccions varen ser normals i corrents, és a dir, sense cap transcendència extraordinària respecte les eleccions del 2012, connotacions polítiques a part.

Pregunta 3: El Parlament de Catalunya està legitimat per iniciar un procés de ruptura amb l'estat?
La majoria dels enquestats consideren els resultats de les eleccions com a bons per tirar endavant la desconnexió amb Espanya. Així ho considera el 65,5% dels enquestats, mentre el 34,5% creu que sí hi ha una majoria en escons, però que aquesta majoria desapareix pel que es refereix a vots. Per tant, desestima que el P arlament tiri endavant la declaració rupturista impulsada per Junts pel Sí i la CUP.

Pregunta 4: Creu que Artur Mas hauria de tornar a ser investit?

La divisió dels enquestats sobre aquesta qüestió és total i absoluta. El 50% creu que Mas hauria de ser investit president per ser el candidat de la llista més votada, mentre l'altre 50% creu que no gaudeix de la legitimitat necessària per tirar endavant el procés.

Pregunta 5: Creu que la CUP està en contra de Catalunya?

El 81,4% dels enquestats no considera la CUP com a traïdora o botiflera per no investir Mas President. En canvi, el 18,6% sí que creu que la CUP està en contra de Catalunya i acusa la formació de posar obstacles al procés.



Pregunta 6: Li sembla correcte la gestió que està fent Madrid sobre el procés?

La gran majoria dels enquestats no considera correcte la gestió de Madrid respecte al procés. el 91,9% dels que han respost aquest qüestionari no la considera correcte. En 8,1%, però, veu bé que l'executiu central obligui a fer complir la legalitat vigent per damunt de tot.

Pregunta 7: Vol unes noves eleccions al març?
Sembla que la majoria dels enquestats no estaria d'acord en celebrar unes noves eleccions al març. Així ho va expressar el 75% de les persones que van emetre una resposta. En canvi, però, el 25% sí que hi estaria d'acord en repetir els comicis.


Pregunta 8: Acceptaria l'expulsió de la Unió Europea en cas d'independència?

El 70,4% dels enquestats responen a favor d'una eventual expulsió de la Unió Europea en cas d'independència. El 29,6% restant s'hi manifesta en contra.




Pregunta 9: Com valora la cobertura dels mitjans catalans respecte el procés?

Aquesta pregunta, que era de resposta oberta, mostra un autèntic mosaic d'opinions. El ventall va des de molt correcte fins a molt imparcial. Hi ha crítiques dirigides al conjunt de mitjans catalans i d'altres van molt concretades en alguns mitjans en concret, com és el cas de TV3 i Catalunya Ràdio.

Pregunta 10: I els de Madrid?

Les reaccions són molt semblants a la pregunta anterior. Aquí, però, les crítiques són més accentuades i diverses. També s'assenyala a mitjans en concret, com és el cas de RTVE i ATresMedia, que alguns enquestats els acusa d'afavorir la campanya de Ciutadans,

Pregunta 11: Creu que el nou govern espanyol, sorgit del 20-D, escoltarà les peticions de Catalunya?
El 84,9% dels enquestats són pessimistes respecte aquesta qüestió i creuen que, mani qui mani a la Moncloa, la política cap a Catalunya seguiran sent les mateixes. El 15,1% creu, però, que la situació actual, amb majoria absoluta del PP, canviarà i s'obrirà la possibilitat de negociació entre els governs català i espanyol serà possible.

Pregunta 12: Creu que el procés català pot fer créixer els sentiments nacionalistes d'altres territoris?

El 71,1% dels enquestats considera que sí, que creixeran els sentiments nacionalistes d'altres territoris arran del procés català. El 28,9% restant, però, és més reticent i creu que la situació política d'altres territoris no depèn de Catalunya.


Avís: La mostra d'aquesta enquesta és de 87 persones. Per tant, no és, ni de bon tros, representativa de la societat catalana.

dimarts, 1 de desembre de 2015

Ens veiem al març

Amics i amigues, comenceu a preparar les paperetes de les llistes electorals que vàreu agafar el 27-S, aquella jornada històrica i irrepetible, perquè tot apunta que l'haurem de repetir. Sí, suspeneu els plans que teníeu planejats pel 20 de març perquè aquell dia haurem de tornar a votar. Les converses entre Junts pel Sí i la CUP estan encallades, enquistades i sense previsió de millora. Després de l'assemblea que els cupaires van tenir a Manresa va caure un nou gerro d'aigua freda, perquè van tornar a dir no a la investidura de Mas, després de votar en contra als dos debats d'investidura del Parlament. Diu la dita que a la tercera va la vençuda. Doncs no, a la tercera tampoc.

A hores d'ara i amb el panorama actual, el més honest és tornar a les urnes. Jo hi estic totalment en contra, ja que els independentistes podrien patir un retrocés a favor dels partits unionistes, que veurien incrementats els seus percentatges arran del vot de càstig, cosa que seria perjudicial per a tothom, però, a hores d'ara, sembla que no hi ha cap altre sortida d'aquest carreró estret i fosc en el què ens trobem. Amb tot això, però, cal dir que la CUP segueixen sent els únics coherents amb el seu programa. Van dir per activa i per passiva que no investirien Mas i ho estan complint amb escreix.

Però la transcendència històrica del moment hauria de deixar de banda programes electorals, tant des de Junts pel Sí com des de la CUP. M'he mostrat sempre contrari a la investidura de Mas per tot el passat que arrossega la seva figura política, i em sorprèn que a les files de Junts pel Sí segueixin tancats en banda sense moure cap mena de fitxa. Llavors, si Junts pel Sí manté que el seu candidat és Mas i la CUP es nega a investir-lo, per què seguim negociant? La CUP ha arribat a acceptar un govern a on Mas hi sigui present, però Junts pel Sí no proposa cap candidat,

Igualment, però, l'infantilisme d'aquestes formacions fan trontollar aquella unitat independentista que tan pregonen i que, com sempre ha passat al llarg de la història, no existeix. L'independentisme segueix dividit i les disputes partidistes segueixen dominant el terreny d'aquells que tenen l'aval del 48% dels que el 27 de setembre van votar independència. La situació ens omple de tristesa.

Els catalans hem hagut d'esperar 300 anys per veure un bri de reivindicació nacional. Sembla que, com estan les coses, haurem d'esperar 300 anys més per viure un altre moment com aquest i, qui sap si els catalans del moment actuen igual que els d'ara.