dijous, 26 de novembre de 2015

Que mai no falti alegria per intervenir l'autonomia

L'autonomia com l'hem conegut fins ara s'ha acabat. No existeix. Aquestes paraules pronunciava Artur Mas ahir al matí davant els micròfons de Catalunya Ràdio. I, siguem sincers, no va pas errat. L'autonomia que Catalunya va aconseguir després del franquisme i la transició, que ja era poca, ha desaparegut gairebé per complet. A partir d'ara serà el ministre Montoro qui decideix com es gasten els pocs diners que recapta la Generalitat, a través de co-pagament i impostos suspesos pel Tribunal Constitucional. Per si no en tinguéssim prou amb la minsa capacitat de decisió del Parlament de Catalunya, ara serà Madrid qui també decidirà en que ens gastem els nostres propis diners.

I com ho farà el Ministeri d'Hisenda? Doncs ho farà a través del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica), que controlarà tota la despesa de la Generalitat per a què no es gastin els diners en coses a favor de la independència, que es veu que és il·legal. Tot haurà d'anar destinat a la sanitat, l'educació i els serveis socials. Ningú nega que són partides molt importants (que dic, són les més importants!), però no són els únics departaments que té una administració pública com és la Generalitat de Catalunya o el Govern d'Espanya. Què passarà amb les relacions internacionals que mantenen moltes empreses catalanes? I la cultura? i l'agricultura? I els mitjans de comunicació públics? I la conselleria d'Ocupació? Això no és imprescindible perquè rutlli una economia? Per no parlar de la seguretat.

Però no és només el fet de que l'estat hagi de decidir, en funció de la nostra capacitat econòmica, en que invertim les diferents partides destinades a diferents conselleries (que també), sinó que és la puntada definitiva a l'actual marc d'autogovern autonòmic. És una nova vexació cap al poble de Catalunya i és l'aplicació encoberta de l'article 155 de la Constitució. Com si l'autonomia no estigués prou escapçada, ...


En moments com aquest fa gràcia recuperar aquesta cançó de La Trinca que demanava més autogovern i respecte cap a Catalunya, el seus símbols i les seves institucions. Sembla que, 30 anys després, aquesta cançó és més vigent que mai.

dilluns, 23 de novembre de 2015

Confirmat: NO existeix el sostre casteller

Això de fer castells sembla fàcil, tot i que és tot el contrari. Els castells només s'aconsegueixen descarregar si és a base de dedicació i hores i hores de dedicació. Ara bé, els Minyons de Terrassa no expressen aquesta sensació, i veient-los actuar sembla fàcil allò que és extraordinàriament difícil. La seva diada d'ahir va ser apoteòsica. Aquesta colla és com les piles Duracel: i creix, i creix, i creix, ... I creixen tant que semblen no tenir sostre. Després de la diada de Tots a Vilafranca, que marcava el nou punt d'inflexió, vaig preguntar-me si existia el sostre casteller. Fins aquell dia mai abans s'havien descarregat castells tant difícils en una mateixa actuació. Després del que vam veure ahir, allò queda en una anècdota més.

I és que ahir el menú que ens havien preparat només el podien preparar aquells xefs amb una pila d'estrelles Michelin. Els objectius eren clars: dur a plaça dos castells de 10. I ho van complir. La plaça va vibrar quan van obrir la seva diada amb un 3 de 10 amb folre i manilles, un castell d'extrema dificultat, i força més treballat que el que van descarregar a Girona, però que era l'aperitiu al que encara havia d'arribar. Sembla que aquest castell, que era per obrir la llauna, només era el pròleg d'un best-seller que escriu història amb les seves pàgines.

A la segona ronda, i ja consienciats que aquella diada quedaria marcada per sempre, els malves van atacar amb el 4 de 10 amb folre i manilles, un castell que havien dut per la seva diada de l'any passat, però que no van poder ni carregar. Ahir, però, el castell va pujar tranquil i, com si res, el van carregar i descarregar en un tres i no res. Pim pam. Sense despentirnar-se s'apuntaven el primer 4 de 10 amb folre i manilles da la història. Ni proesa que ni vallencs, ni vilafranquins ni tarragonins han aconseguit.

Encara quedaven les postres i el cafè. Per arrodonir la jornada, van tirar a plaça el 3 de 9 amb folre i agulla. Era la primera vegada que el duien a plaça. Aquest cop, però, només van poder carregar. I, en ronda de pilars, un nou Pilar de 8 amb folre i manilles. I així, amb humilitat i serenitat, els Minyons tancaven la que, possiblement, és la millor diada de la història.

Encara segueixo incrèdul davant els registres i els rècords que es van fer i es van trencar ahir a la co-capital del Vallès Occidental. La llegenda castellera en general no té ni sostre ni fi. I davant de proeses com aquestes, l'única cosa que podem fer és alegrar-nos i celebrar-ho. Ahir, qualsevol persona aficionada als castells, hauria d'haver celebrat la descarregada d'aquest gegant. Això va molt més enllà de camises, escuts i colles. Igual que vaig celebrar l'actuació dels Castellers de Vilafranca per Tot Sants, ara m'agenollo davant la superioritat dels Minyons de Terrassa. És el mínim que podem fer.

           

Fe d'errates: El 3 de 9 amb folre i agulla carregat ahir pels Minyons no va ser el primer que va intentar aquesta colla. Ja ho van provar l'any 2008 i van ser la primera colla en carregar-lo, ja que la Colla Vella dels Xiquets de Valls l'havia intentat abans sense èxit. Ara bé, no el portaven a plaça des d'aquella data i, fins al moment, només els Castellers de Vilafranca han descarregat aquesta estructura.

dijous, 19 de novembre de 2015

Españoles, ¿Franco ha muerto?


Han passat 40 anys d'ençà de la mort de Franco. El 20 de novembre de 1975, després d'uns quants intents per mantenir-lo viu i evitar la caiguda del règim, el Caudillo de España por la gracia de Dios va dir adéu en un llit a l'hospital La Paz de Madrid. Si algú hagués estat congelat durant aquests 40 anys després de la fi del règim, pensaria que ara vivim en un règim democràtic més que acceptable, que els pobles que conformen l'estat espanyol viuen en un règim de convivència, sense diferències i amb un govern central que respecta la seva autonomia i les seves tradicions. I, segurament, deu creure que la justícia persegueix els corruptes fins al final i s'encarrega de castigar de forma exemplar.

Si aquest algú sortís al carrer i veiés l'actual situació, tornaria a on estava. En 40 anys no ha canviat gaire coses d'ençà el final del règim dictatorial. Actualment, no hi independència judicial, no es pot votar i molta gent amb ideals propers al règim tenen càrrecs a l'administració pública i privada. Ah! I l'actual cap de l'estat és descendent de l'hereu del règim, ja que Joan Carles I mai va ser votat com a cap d'estat. Todo atado y bién atado, com deia el generalísimo.

Han passat 40 anys d'ençà de la mort del dictador, hem passat una transició i estem en una democràcia més que qüestionada. A Alemanya, el nazisme està més que superat. És més, es mostra com una vergonya nacional i es castiga amb contundència a aquells que decideixen fer una mínima menció positiva a la gestió del Füher. A Itàlia tampoc ensenyen amb gaire orgull la figura de Mussolini, ni a Portugal la de Salazar, ni a Romania la de Ceauseucu, ... Quan parlen d'aquests dictadors, els habitants d'aquests països senten profunda vergonya.

A Espanya, en canvi, el franquisme no és una etapa superada per la democràcia, ja que CAP GOVERN ESPANYOL ha condemnat els crims de la dictadura. És més, el cas dels nens robats durant el franquisme s'està instruint a Argentina. L'executiu central, a més, decideix cedir cada any 150.000 euros a la Fundación Francisco Franco per mantenir viu l'esperit d'aquest criminal de guerra. En canvi, ni un sol cèntim d'euro es destina a obrir els milers de fosses comuns que hi han a les cunetes d'arreu de l'estat.

Avui no és un dia per estar content, sinó per estar trist i amoïnat. És cert que fa 40 anys de la mort de Franco, però això no ha sigut suficient per acabar amb la seva desastrosa obra de govern, que encara segueix vigent. Aquesta sí és l'autèntica derrota de la democràcia.

           

dimarts, 17 de novembre de 2015

La consolidació del canal de notícies


Som a l'era de la comunicació. Avui en dia és molt difícil no assabentar-se d'alguna cosa perquè inmediatament, encara que sigui un simple rumor, circula per la xarxa a la velocitat de la llum. Fa anys, però, les coses no anaven així. No hi havia Twitter, ni Facebook ni res de tot això. Per saber les notícies més destacades calia esperar-se a les edicions dels Telenotícies, escoltar els butlletins de les ràdios generalistes o sintonitzar Catalunya Informació. A Catalunya, però, aquesta situació va canviar per sempre el 2003 amb l'aparició del 3/24, el canal d'informació contínua de Televisió de Catalunya. Feia uns quants anys que funcionaven 24h-TVE i CNN+, però calia estar abonat a Digital+ per seguir aquestes emissions.

L'11 de setembre del 2003 s'obria una nova finestra al panorama televisiu català. A partir d'aquell moment ja no calia esperar-se fins a la propera edició del Telenotícies per saber les qüestions més importants de la jornada. Només calia posar el 3/24 per seguir qualsevol última hora. Des d'un bar, des d'un gimnàs o des de casa hom podia assabentar-se del més rellevant d'aquell moment, i d'aquí
surt el popular eslògan del canal: Tot el que vols saber, quan ho vols saber. Els serveis informatius de TVC tindrien així una finestra per entrar a les nostres llars quan fos necessari.

L'evolució del 3/24 en els seus 12 d'existència és espectacular, Ha passat del 0,3% de quota de pantalla del 2003 a l'1,6% del 2014. Algú pot pensar que és un augment irrisori, però és molt significatiu tenint en compte la temàtica del canal. I també cal destacar que s'ha convertit en referència informativa gràcies a la gran cobertura feta en esdeveniments com els incendis de l'Empordà, l'accident de tren de Santiago o els atemptats que divendres van assetjar París. Quan passen coses d'aquest calibre, els catalans no dubtem en buscar la informació de més qualitat i sintonitzar amb el 3/24.

Una altre de les claus de l'èxit del canal és que és més que un simple canal de notícies. Avui en dia, el 3/24 és una plataforma multimèdia amb presència a internet (324.cat), a Facebook (més de 94.600 seguidors), a Twitter (més de 223.000 seguidors) i una app que et permet conèixer les informacions més destacades en el moment exacte en què passen. També ho és la reestructuració de la seva graella. El 3/24 va néixer sent un canal d'informació pura i dura, i avui combina la informació amb l'anàlisi, l'entrevista, l'aprofundiment en les qüestions de fons i amb una connexió permanent a l'exterior. Bona prova d'això són el Més 324, Vespre 324, Món 324, 324 en aranés, Acció Política i 324 Comarques, complementats amb especials informatius quan toca.

El 3/24 es posa a l'alçada dels grans canals europeus d'informació 24 hores. Una feina excel·lent feta per excel·lents professionals les 24 hores del dia. I exactament passa amb el mateix amb Catalunya Informació, que feia anys que realitzava a la ràdio la feina que també va traspassar a la televisió. Podem sentir-nos orgullosos de disposar d'aquests mitjans, i fer-ho amb la credibilitat amb la que compten avui en dia. No tothom té el que vol saber quan ho vol saber. Aprofitem-ho i no deixem perdre aquest patrimoni.

dissabte, 14 de novembre de 2015

Aujourd'hui je suis français

Desconcert és la paraula que ens envaeix a tots en aquestes hores posteriors a l'atemptat que ahir va assetjar París. 128 morts i més de 180 ferits són les xifres que il·lustren aquesta massacre, la més sagnant que ha patit mai la capital francesa. Abans de tot, mostrar el meu suport incondicional a les víctimes i a les famílies de les víctimes. En aquests moments és quan més suport han de rebre per part de les institucions. En aquest aspecte comparteixo les paraules que pronunciava el President Mas en la seva compareixença institucional des del Palau de la Generalitat: La sang que s'ha vessat a París és també la nostra sang. Avui, també som francesos. Som francesos perquè no té cap mena de justificació i perquè ningú mereix ser víctima d'un terrorisme que es basa en un fanatisme tant arrogant i feixista (com tots els terrorismes).

Som francesos perquè s'ha violat l'eslògan de la República francesa, que a tants ciutadans lliures representa: Liberté, Egalité, Fraternité. Som francesos perquè cal mostrar solidaritat amb un país veí, assetjat per 2a vegada aquest any. I, sobretot, som francesos perquè cal fer pinya per a què aquests setges no es tornin a repetir. M'esgarrifo cada vegada que m'imagino els espectadors del França-Alemanya a l'estadi de Saint Denis. M'esgarrifa pensar el desconcert i la desinformació en què aquella gent caminava amunt i avall seguint les instruccions de la Gendarmerie. I també m'esgarrifa pensar en aquells que eren a dins de la sala Bataclan quan van entrar aquells terroristes sanguinaris. Vaja, se'm posen els pèls de punta.

La condemna pel terrorisme ha de ser ferma i contundent, i així ho expressen tots els líders internacionals. Les mostres d'afecte cap a França arriben des dels llocs més recòndits d'aquest planeta. I és cert que la condemna ha ser ferma, però no podem permetre'ns el luxe de mirar cap a una altre banda quan altres pobles, lluny d'Occident, pateixen atacs terroristes tant o més sagnats com el d'ahir. No hi han víctimes de primera i de segona. Totes són afectades per una xacra mundial que cal eradicar per aspirar a una convivència entre tots els pobles del món.

I no puc estar-me de comentar la gran cobertura informativa que les cadenes espanyoles han fet d'aquesta massacre. Cap cadena generalista va alterar la seva programació per oferir un especial informatiu arran de la massacre. Varen preferir per seguir emetent entreteniment que proporcionar informació als ciutadans que la buscaven. Només el 24h-TVE i 13tv van estar a l'alçada. Una autèntica vergonya i un despropòsit que caldrà estudiar a les facultats de periodisme. Sort que TV3 va estar a l'alçada de les circumstàncies i va oferir informació actualitzada durant tota la nit.

divendres, 13 de novembre de 2015

Cal un acord

Hem tingut una setmana de gran voltatge polític. Començàvem dilluns amb l'aprovació de la resolució independentista de Junts pel Sí i la CUP (que ja està suspesa pel Constitucional). Això era pel matí, i a la tarda vam veure Artur Mas pronunciant el seu discurs d'investidura. Va dedicar-li un fort accent social, cosa força estranya després de les fortes retallades dels darrers anys. Em va resultar divertit que, quan el candidat a la Presidència parlava de salut, una càmera va enfocar Boi Ruiz, l'artífex de les retallades i privatitzacions més sagnats que ha patit el nostre sistema de salut. Va ser una cosa divertida. També va parlar, entre d'altres, de millorar la presència internacional de Catalunya, millorar l'ensenyament, les infraestructures, ...

I bé, amb aquest discurs, ens plantàvem al debat de dimarts. Els retrets i les acusacions dels partits unionistes cap a Mas i el govern van ser constants. També, sense cap sorpresa, la CUP va votar en contra de la investidura. ''Torni dijous'', va dir Baños a Mas. Això va obrir un bri d'esperança a les files de Junts pel Sí, que dimecres van reunir-se amb 3 diputats cupaires. Els hi van oferir un govern presidit per Mas i amb 3 vicepresidències fortes. Varen dir que no. Així que, dijous, un altre cop, van votar que no, Sobre això no hi ha cap sorpresa, ja que la CUP va passar-se tota la campanya repetint que no donarien suport a cap govern presidit per Mas. Ara es rebaixen una mica i accepten un govern presidit per algú de CDC, fins i tot amb Mas de conseller, però sota cap concepte investiran el candidat que proposa Junts pel Sí. Les coses, de moment, semblen fotudes.

Ho he repetit per activa i per passiva, i ho tornaré a dir aquí. No vull que Artur Mas torni a ser el President de la Generalitat. No és un passiu, però és hora que algú altre ocupi el seu lloc. Però crec que les dues formacions independentistes del Parlament, que són majoria, tenen el mandat del poble de Catalunya per proclamar la independència. Així que espero que les negociacions avancin d'una vegada i es proclami un nou president i un nou govern. El poble de Catalunya no aguanta més. Tenim pressa, però no volem la llibertat a qualsevol preu. Junts pel Sí pot triar un altre candidat. Com ens veiem abocats a un escenari d'eleccions al març, la frustració serà molt gran i l'independentisme pot minvar de forma alarmant. Qui juga amb foc s'acaba cremant.

          

dimecres, 11 de novembre de 2015

Catalunya no va a la deriva

Ahir va produir-se al Parlament la segona jornada del debat d'investidura, bé, de no-investidura. Si dilluns a la tarda sentíem les explicacions d'Artur Mas per convèncer als diputats sobre perquè ha de ser el proper president, ahir sentíem les opinions dels grups parlamentaris. Cap novetat respecte als seus discursos. Per cert, és una cosa força divertida sentir al senyor Lluís Rabell dient que Mas ''no està a l'alçada de l'actual situació d'emergència social''. No li nego, però si volia acabar amb la situació d'emergència social que viu el país, podia haver-se adherit a la resolució de Junts pel Sí i la CUP, ja que, apart de ''saltar-se la legalitat'', ja que inclou un paquet de mesures per actuar contra l'actual situació.

Tampoc va estar exempta de gràcia la intervenció del senyor García Albiol. Diu, com l'Iceta i l'Arrimadas, que el Parlament no té legitimitat per tirar endavant aquest procés perquè els independentistes ''només tenen el 39% dels vots''. Home, jo no sóc gaire bo en matemàtiques, però si al 39% de Junts pel Sí li sumes el 8% de la CUP, et surt un 47% dels escons. Hi ha força diferència. I tornant al PSC, també va ser graciós sentir al senyor Iceta dir que ''el moment del senyor Mas ha passat''. Caram! Ho diu un home que porta més de 30 anys en política professional. No crec que en sigui el més adequat, i menys quan ha sigut utilitzat com a recanvi pel secretariat general del PSC, en substitució de Pere Navarro. En el moment de la intervenció de la senyora Arrimadas, va buscar el cos a cos amb la Presidenta del Parlament. Una estratègia, patètica, per aconseguir un minut de glòria als Telenotícies de les cadenes espanyoles.

I menció especial pel senyor Antonio Baños. Va oferir un gran i distès discurs. Va explicar perquè no investiran Mas, però va dir que li sabia greu. Utilitzant les metàfores marineres, digué: ''Vostè avui no serà el capità, però la tripulació hi és''. Correcte.  Catalunya és un vaixell que sap cap a on va perquè la força de les classes populars. I sí, també crec que podrien reunir-se els 72 diputats independentistes per arribar a un acord. Ara bé, cap diputat, ni de Junts pel Sí ni de la CUP, renunciarà a la independència del nostre país. Seria un preu molt gran el que haurien de pagar. I que ningú pateixi, Catalunya està ben redreçada i arribarà allà on vulgui.

diumenge, 8 de novembre de 2015

Un pas endavant

Les negociacions entre la CUP i Junts pel Sí, tot i no semblar-ho, comencen a donar els seus fruits. A la declaració rupturista del Parlament i la investidura de Carme Forcadell com a Presidenta del Parlament, cal sumar-hi que la CUP ha cedit un pèl sobre la investidura del proper President de la Generalitat. És cert que mantenen que no investiran a Artur Mas, però accepten que sigui una figura de consens, encara que sigui de CDC. Els noms que ressonen, a hores d'ara, són els de Neus Munté, Raül Romeva i Muriel Casals. La CUP, a més, anuncien que el President serà algú de Junts pel Sí, cosa lògica, d'altre banda, tenint en compte que fou la força més votada.

Cal destacar l'obertura de la CUP, que desencalla el tema de la investidura del President, però també cal dir que és una mica imbècil fer la proposta d'un candidat just l'endemà d'haver-se celebrat el ple, com manifestava ahir el diputat Benet Salellas des de Perpinyà. Aquesta proposta formal podria haver-se fet divendres o ahir al matí, i Junts pel Sí ja la podria haver estudiat. Potser, sent optimista, si s'hagués seguit aquest patró, dilluns tindríem nou cap de l'executiu.

També hi ha la qüestió de Junts pel Sí. No sabem si ho acceptaran, però tots ens haurem de moure una mica de les nostres posicions. Ho trobaria una decisió més que encertada, i seria la demostració per part de les forces independentistes, majoritàries en escons i en vots, creuen aquest projecte i que això va de debò.

dilluns, 2 de novembre de 2015

Existeix el sostre casteller?

Portem uns anys que creiem haver-ho vist tot al món casteller, però cada any es trenquen els registres i es demostra la capacitat de superació de totes les colles. Ahir, ''la plaça més castellera'' va ser l'escenari de la que és, fins ara, la millor diada de la història. Hi participaven Castellers de Vilafranca, Capgrossos de Mataró, Borinots de Sants i Xiquets de Tarragona. Els ànims havien baixat un pèl, ja que els Verds havien anunciat que deixaven aparcada l'estrella de la diada: El pilar de 9 amb folre, manilles i puntals. A més, necessitaven uns bons resultats per superar la Colla Vella al rànquing, que els havia passat per davant la setmana passada, després de la magistral diada de Santa Úrsula a Valls.

Els locals van ser els encarregats d'obrir la diada, i ho van fer descarregant un sòlid 3 de 9 amb folre i agulla. Això era per anar fent boca i escalfant motors, i per anunciar-nos que el que vindria després seria molt gros. I així va ser. A la 2a ronda, no s'hi van estar per romanços i van optar per tirar el 2 de 8 net, un castell que havien carregat dues vegades aquesta temporada. El van carregar amb facilitat i una baixada tranquil·la va fer embogir la plaça, que veia com els locals descarregaven aquest gran castell per 6è cop a la seva història. Però encara quedava la cirereta del pastís. A la tercera ronda van optar pel 3 de 10 amb folre i manilles. Van desmuntar el peu dos cops, però a la tercera van acabar descarregant el castellàs. Ho van fer també sense pressa, i van fer saltar d'alegria a tothom. Era normal. I, per acabar, descarregaven el pilar de 8 amb folre i manilles. I, executant aquest programa, els Castellers de Vilafranca van adjudicar-se la millor diada castellera que s'hi ha vist fins ara, fruit de la bona feina i la regularitat d'aquesta colla durant tota la temporada.

Però no només els Verds van brillar ahir a Vilafranca. Els Capgrossos de Mataró van plantar-se a la capital de l'Alt Penedès descarregant la tripleta màgica (4 de 9 amb folre, 3 de 9 amb folre i 5 de 8), i carregant, per primer cop, el pilar de 8 amb folre i manilles. Els Xiquets de Tarragona van completar un còmode 3 de 9 amb folre i un 2 de 9 amb folre i manilles ''in extremis'', que es veia a terra. A la tercera ronda van tenir menys sort i van quedar en intent desmuntat el 4 de 9 amb folre i el 4 de 8. A la ronda de pilars, van carregar el pilar de 7 amb folre. I els Castellers de Sants, després de fer-se grans a la seva diada, van descarregar el 3 de 9 amb folre, el 2 de 9 amb folre i manilles (després de desmuntar-lo quan l'acotxador estava a punt de col·locar-se) i el 4 de 9 amb folre. Van acabar l'actuació amb 5 pilars de 4.

Ahir va ser un autèntic dia de glòria. No només pels Castellers de Vilafranca (que també), sinó també pel món casteller en general. Sabem el què val cada castell per la taula de puntuacions del Concurs, però no ens podem ni imaginar la satisfacció i l'alegria que sent qualsevol casteller després de veure una diada com la d'ahir. I és igual qui ho faci. Podia haver sigut Minyons, la Vella o la Joves de Valls, la Jove de Tarragona, ... És igual. Al final, qui més creix és el món casteller. Podem estar més o menys d'acord amb el tarannà d'una colla o de l'altre, però després de veure i viure diades com les d'ahir cal agenollar-se davant els responsables d'aquesta fita. Ho hem d'acceptar, i no en tinc cap de problema. Igual que vaig emocionar-me amb el 3d10fm de Minyons per Sant Fèlix, ahir ho vaig fer amb Vilafranca i amb la resta de colles, ja que podrem dir, amb molt d'orgull, a les generacions futures que vam viure i una gran etapa daurada castellera. I això és cosa de tots.

Aquí podeu recuperar el 3d10fm i el 2d8 net descarregats ahir pels Verds:



Nota: La fotografia que acompanya aquest redactat és del Diari ARA, el vídeo del 3d10fm és de Penedès TV i el del 2d8 net és de TVC i La Xarxa.