dilluns, 20 de juliol de 2015

Això és un no parar!

Si ahir redactava un article defensant un model televisiu que és un referent mundial i que cal preservar, avui escric un article criticant amb estridència un altre model completament diferent. Si ahir em desfeia en elogis cap al model BBC, avui quedaré a gust llençant crítiques a tort i a dret contra el model Telecinco. Un model que ja traspassa tots els límits de l'antitelevisió. La cadena mare de Mediaset España estrenava ahir Pasaporte en la isla, la mateixa setmana en la que acabava Supervivientes. Per cert, l'objectiu del programa és aconseguir un bitllet per a la propera edició del seu antecessor. Això ja és completament excessiu. Traspassa tots els límits ètics i morals d'una cadena que sempre ha tingut la telebrossa com a referència en la seva graella televisiva.

I algú exclamarà: Són una televisió privada. Poden fer el que vulguin. No senyor. Telecinco és cadena privada que cotitza a la borsa, d'acord, però emet a través de l'espai radioelèctric QUE ÉS DE TOTS. Per tant, per emetre en obert han de complir un seguit de requisits, respectant, entre altres coses, l'horari infant, el dret a la intimitat dels ciutadans i vetllar per una programació (amb un mínim) de qualitat. Tampoc pot ser tant difícil! En aquesta vida no tot gira entorn dels famosos! El pitjor de tot, però, és que Telecinco crea els seus propis famosos a través d'altres programes. Gent que no té estudis i forgen entre el jovent la cultura del no esforç, és a dir, guanyar diners sense fotre ni brot. I tot per aconseguir que et convidin a una copa a una discoteca de mala mort a on hi van totes les chonis i els canis.

Ho he dit en multitud d'ocasions i ho segueixo dient: Telecinco és l'altitelevisió i cal eliminar de l'espectre televisiu (català i espanyol). I algú altre exclamarà: Doncs canvia de canal i llestos!. Doncs no. El problema no acaba aquí. Jo sóc lliure de canviar de canal (faltaria més!), però aquesta gent segueix allà fent de les seves. Si de mi depengués, aquest tipus de programes estarien prohibits. És censura això? Al més pur estil de Corea del Nord. En aquest cas estaria justificat, perquè cal protegir el jovent d'aquests programes tòxics i nocius.

diumenge, 19 de juliol de 2015

En defensa de la BBC (i de totes les televisions públiques)

El Regne Unit és un país que té la sort de gaudir d'una llarga i forjada tradició democràtica, una monarquia digne (o almenys més que l'espanyola) i una televisió pública que és orgull i bandera del país. Ara bé, aquest últim gran orgull per als britànics penja d'un fil. El govern conservador de David Cameron, amb majoria absoluta a la Cambra dels Comuns, vol aplicar un paquet d'ajustos per aprimar la corporació britànica. Uns ajustos que poden deixar una BBC molt diferent a la que coneixem, i que pot passar de ser un referent mundial a ser una televisió antropològica (com la TVC que volia el PSOE l'any 1983). L'excusa? La de sempre, la crisi.

Però sobta que aquesta sigui l'excusa triada després de que fer-se públic que els diputats britànics ''patiran'' un augment del 10% del seu sou. L'excusa és la crisi, però tot fa pensar que és una revenja dels toris perquè sempre han considerat aquest mitjà més proper als laboristes. I ara, que tenen majoria absoluta, volen fer un seguit de reformetes per deixar-ho tot ''atado y bién atado''. La seva tàctica és anar difuminant el model BBC i substituir-lo pel governamental model TVE. Quins són els arguments? Doncs els de sempre: ''La BBC hauria de deixar de programar programes multimilionaris i hauria de deixar de veure's a tot el món. Hauria de centrar-se més a tot el que passa al Regne Unit''. La BBC, però, és un mitjà que ha aconseguit arribar fins a l'indret més recòndit del planeta sense oblidar mai que és una televisió anglesa. És un model d'èxit perquè ha aconseguit agradar als anglesos i qualsevol ciutadà de la resta del món.

La BBC compta amb 19.000 treballadors. És evident que les seves estrelles haurien de cobrar un pèl menys del cobren i que potser haurien de deixar de produir alguns programes. Ara, la televisió pública té tot el dret del món a competir per les audiències. És més, hauria de ser un requisit. Per què? Perquè aquesta és l'excusa perfecte per retallar-les encara més o, en casos molt extrems, tancar-les després (com el Canal 9).  Tots sabem que son models molt diferents, però escolta'm, mai se sap. A Catalunya la CCMA ha patit unes retallades tant dràstiques que han posat el seu model en perill. Això mentre la direcció ens costa 1.000.000 d'euros anuals. Amb els seus defectes i virtuts, els catalans hem demostrat que ens agrada la nostra televisió pública i que la volem defensar.

La BBC és un referent mundial. Els seus programes i la independència dels seus informatius han fet que sigui un segell de qualitat televisiva. Aquestes retallades poden ser l'inici al desmantellament d'un orgull mundial, i l'exemple que podrien seguir molts altres governs. No ho podem permetre. Tots ens hi juguem massa.

dijous, 16 de juliol de 2015

La llista del país

Doncs bé, després de mesos i llargues negociacions ja tenim la famosa llista per a les eleccions del 27-S. Al final serà un conglomerat de CDC, ERC i entitats sobiranistes que liderarà l'ex-eurodiputat d'ICV Raül Romeva. La número dos serà l'expresidenta de l'ANC, Carme Forcadell, i la número tres serà la presidenta d'Òmnium, Muriel Casals. Mas i Junqueras aniran quart i cinquè respectivament. Finalment es compleix el desig del president de fer una llista unitària a on hi anessin representants de la societat civil amb representants polítics. Qui no hi anirà serà la CUP, perquè volia que a la llista no hi anessin polítics.

D'entrada és positiu per al país i per l'independentisme faci pinya i es presenti en conjunt per demostrar unitat i cohesió i, el més important, per demostrar que això va de debò i no és un deliri d'algú molt concret. Ara bé, la valoració d'aquesta llista no és del tot positiva. Tothom sap que, si volem declarar la independència i ens prenguin seriosament cal una majoria clara, i no aspirar al 51%, sinó, com a mínim, al 60%-65%. I, doncs, per què és un error? Doncs perquè els 300.000 vots que encara ens manquen per arribar a aquests percentatges han de sortir del ''Cinturó Roig'', és a dir, de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. Zones castellanoparlants, obreres i votants tradicionalment del PSC i/o ICV. No són zones 100% en contra del dret a decidir, o de la independència, però sí que estan en contra de la dreta. Només cal fixar-se en els resultats de les eleccions municipals. Mentre CiU i PP s'enfonsaven, ERC i la CUP han patit una pujada històrica. Aquests vots, enlloc de marxar a Ciutadans, Podemos o UDC han de quedar al sector independentista.

Per això recolzo la decisió de la CUP de presentar-se en solitari, així podrem retenir un important gruix de vots d'aquestes zones del país. Perquè no val la pena convèncer la gent a Tàrrega, Vic o La Seu d'Urgell. A on s'ha d'insistir és a l'Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet o el Prat de Llobregat. Amb aquests vots sí tindrem majoria suficient per declarar la independència.

dissabte, 11 de juliol de 2015

Ros, el catalanista de C's


Lleida és una de les quatre capitals de demarcació de Catalunya i és, a més, una ciutat força maca. Sobretot La Seu Vella, dalt d'aquell imponent turó presidint tota la plana de Ponent. I no parlem de la gastronomia. La fruita, les olives, l'oli i, sobretot, els caragols. Una de les singularitats de Lleida és el seu govern municipal, anomenat La Paeria (institució de pau), que funciona des del 1269. Ara, com a totes les ciutats, a Lleida també hi ha coses que caldria que no hi fossin. En aquest cas és el paer en cap, el senyor Àngel Ros. Aquest home va signar aquesta setmana un acord amb Ciutadans per garantir la seva governabilitat que inclou, entre altres coses, no penjar estelades a edificis públics, no adherir la Paeria a l'AMI i deixar d'utilitzar el català com a llengua vehicular de la institució.

Abans de seguir cal recordar una cosa. Àngel Ros és (o era) del sector catalanista. O és que ja no recorda que va deixar l'escó del Parlament per això, per catalanista? Com és que signa un acord per garantir la seva permanència a la cadira amb un partit com Ciutadans? Què és aquesta incoherència política? És a dir, tota aquella parafernàlia i tota aquella comèdia per acabar així? Feia temps que tenia creuat al senyor Ros, sobretot quan la senyora Marta Camps el va acusar de carregar despeses personals i regals al pressupost de l'ajuntament. En aquell moment vaig començar a creure que el senyor Ros era un triler. Amb el pacte amb Ciutadans ho confirmo.

El més greu d'aquest pacte no és que no vulgui inscriure la Paeria a l'AMI o no vulgui penjar l'estelada al balcó o a la Seu Vella (val recordar que allà també oneja la bandera espanyola). El més greu és que el català deixarà de ser la llengua vehicular. És a dir, la llengua que empra la Paeria des del 1269 passarà a un segon pla gràcies a les peripècies d'aquest llop disfressat d'ovella catalanista del PSC. Com a lleidatà de sentiment i d'origen he de dir que Lleida és una terra preciosa amb una gent encantadora, des del Pallars fins a les Garrigues, passant pel Solsonès, la Noguera i la Segarra. Es per això que és injust que persones com el senyor Ros ocupin llocs de tanta responsabilitat com és la capital d'una demarcació catalana. Com diu Lo Postureig de Lleida, preparem-nos per viure ''leridanamente''.

divendres, 10 de juliol de 2015

Cap a Unió que hi falta gent

Llargues i quilomètriques cues que hi ha, a hores d'ara, a les seus d'UDC a tot el país. Els catalans esperàvem amb il·lusió el trencament de CiU per sumar-nos al projecte de catalanisme moderat que defensen Espadaler i companyia. Vaja, l'expectació és tant gran que jo no sé si les seus d'Unió són les seus d'Unió o les portes del Corte Inglés minuts abans de que comenci el període de rebaixes. Hi ha cues a Barcelona, Lleida, Tarragona, Girona, Vilafranca, Vielha, Vic, Amposta, Granollers, Cervera, Puigcerdà, Ripoll, Moià, ...

Si no, això és el que ens va vendre Ramon Espadaler, secretari general d'UDC i exconseller d'Interior, ahir al .Cat de TV3. El líder democristià diu que el catalanisme moderat té èxit i, fruit d'això, tothom vol el carnet de militant i, de pas, un autògraf de Duran i Espadaler, els polítics del moment. És força curiós que Unió vengui tota aquesta parafernàlia quan tothom sap que està en procés de dissolució. És un partit històric que va desfent-se de mica en mica fins que no en quedi res d'ell. S'han dissolt les directives de Barcelona, Terres de l'Ebre, Berguedà, Garraf i  Vallès Oriental. Veient això, sembla que a UDC no quedarà ningú més que la direcció, tot i que ens venguin que el partit creix. I, per demostrar que és una farsa, ni Duran ni Espadaler van ser capaços de donar una dada aproximada dels militants que s'acosten a la nova formació.

Ara, aquestes eleccions serviran per comprovar, de debò, quin és el valor polític que tenen els democristians, i per veure si és veritat que hi ha tanta gent a favor del seu projecte de ''catalanisme moderat''. Perquè, al cap i a la fi, Unió és igual (o pitjor) que el PP. I ja per acabar, vull fer constància de la meva sorpresa del canvi de discurs d'Espadaler. Quan era conseller d'Interior, fa 4 dies, no tenia el discurs de ''dos països'' que pronunciava ahir davant de l'Ariadna Oltra. D'acord que ara UDC i CDC són rivals, però no són bons aquests canvis tant radicals.

dijous, 9 de juliol de 2015

I al final, què?

El proper 27 de setembre tenim, en principi, una cita amb les urnes per acabar de completar allò del 9-N. Falten poc més de 2 mesos i encara no sabem com seran aquests comicis, qui es presentarà i, el més important, què passarà el 28 de setembre, el veritable dia clau. Ahir escoltava a Mas a Can Cuní i no puc evitar la confusió alhora de saber com s'han confeccionar les llistes. Seran unes eleccions plebicitàries de debò per iniciar un procés constituent per dur-nos a la independència, o serà una nova enredada convergent? Haurem de votar a polítics o a membres de la societat civil? I, el més important, hi hauran partits o ''llista del/amb el president''?

Aquesta indefinició que regna sobre tots nosaltres és terriblement perillosa, i més ara que falta tant poc per a les eleccions. A més, val recordar que el parlament s'ha de dissoldre aquest agost per poder celebrar les eleccions. Tenim a ERC, CUP, ANC i Òmnium demanant una llista unitària sense polítics en actiu per una banda i, per l'altra, tenim a Mas i CDC fent valor el capital dels polítics en actiu. Això a l'independentisme. Perquè, mentrestant, Ciutadans proposa fer un govern de concentració amb PSC i PP per tenir un govern constitucionalista. Ah! I a Madrid tenim a Rajoy avisant que ningú se saltarà la llei. Un autèntic desgavell i maldecap. Això no hi ha qui ho entengui. I el temps és escàs.

Aquest ha estat el gran problema de l'independentisme: que sempre ha preferit la cadira de qualsevol institució abans que la sobirania del seu país, i això va sobretot per ERC (i CDC des del 2012). Abans podria servir perquè l'índex d'independentistes era força irrisori. Ara, però, el moment és decisiu i val la pena fer un front per poder declarar el Parlament de Catalunya sobirà davant d'Espanya i poder proclamar la independència. Ara, també crec que hem deixat refredar el moment i aixecar això costarà un pèl força.

dimarts, 7 de juliol de 2015

Ai PSC. Qui t'ha vist i qui et veu!

Recordo quan el PSC era un partit important dintre del panorama polític català. Recordo quan aquest partit concentrava gairebé la totalitat del poder al nostre país (Generalitat, ajuntaments de les 4 capitals, diputacions i consells comarcals). I recordo, sobretot, aquella època en què el PSC era un partit catalanista (o almenys, ho era més que ara). Què en queda d'aquell PSC? Malauradament, res més que el record. Ha passat de ser un partit amb moltes coses a dir a ser un partit sense propostes, dividit i cada vegada amb menys representació i militants. Fixi's si estan malament que, parlant de renovació, van confiar el timó del partit a Miquel Iceta, una persona que forma part de la direcció del partit des de l'any 1984.

El problema del PSC ve de lluny. Tot comença el 2003, amb l'arribada a la Generalitat del primer Tripartit. Era el moment àlgid del partit. Tenien les 4 capitals i havien aconseguit fer fora de la Generalitat a un Pujol que l'ocupava des de feia 23 anys. Un govern marcat per l'esfondrament del Carmel i l'estatut. Aquella experiència, però, no va sortir com s'esperava, i va acabar amb la sortida dels consellers d'ERC del govern, derivant així en un Maragall que es veié obligat a convocar eleccions anticipades. D'aquelles eleccions en tornà a sortir un tripartit d'esquerres, aquell cop, capitanejat per José Montilla. Doncs bé, esclatà la crisi econòmica, hi hagué una gran sequera i el Constitucional escapçà l'estatut que els catalans vam aprovar en referèndum en majoria. La gestió de tot això derivà en una majoria de CIU a les eleccions del 2010, en les que Mas arribà a la presidència de la Generalitat.

Montilla abandonà el vaixell i li passà el testimoni a Pere Navarro, llavors alcalde de Terrassa. Aquest home va decidir canviar de rumb el PSC (igual que va fer Mas amb CDC) i passar-se al federalisme, venent-ho com a alternativa a l'independentisme i a l'unionisme de les eleccions del 2012. I, com poden imaginar-se, la patacada fou brutal. 20 diputats i 3a força al Parlament, els pitjors resultats de la història del partit. Ara, la gota que va fer vessar el got foren les eleccions europees del 2014, passant de ser primers a tercers. Això va precipitar la dimissió d'un Navarro qüestionat pel seu propi partit i sense la capacitat de plantar cara a qui calgués.

Com he dit abans, ara és Iceta qui lidera un partit sense rumb. Fixi's si van sense rumb que volen pactar amb Duran a les eleccions del 27-S! Això sí que és desesperació! Però jo. si fos Iceta, faria el mateix. Les enquestes pronostiquen que el PSC passarà a tenir un paper residual al nou Parlament català. És el resultat d'anys de mal govern, indefinició i compromís amb Madrid. La història jutjarà i posarà a tothom al seu lloc.

dilluns, 6 de juliol de 2015

Guanya l'Europa democràtica

Tothom en parla. Ahir Grècia decidia en referèndum la seva sobirania financera davant ''les institucions'', allò que abans anomenàvem ''la Troika''. I, de retruc, també la de la resta de països europeus. Primer de tot, sento enveja sana dels grecs perquè ells sí que poden decidir coses en referèndums. I bé, sembla que als grecs, malgrat tots els abusos que han patit per part d'Europa, encara els hi queda un pèl de dignitat per dir que no volen acceptar unes condicions escandaloses per pagar el segon rescat. Vaja, el que se suposa que és normal. Una Grècia dividia que no decidia euro sí, euro no; sinó que decidia entre aguantar dreta o una nova baixada de pantalons. Això sí, sense renunciar ni a Europa ni a l'euro.

Tsipras i el seu executiu van sortir més que victoriosos. Amb una victòria majoritària (61,3% vots pel ''no'', enfront el 38% del ''sí'') el govern grec podrà anar a Brussel·les i plantar una mica de cara als bancs i a aquells que volen dinamitar el benestar d'un país ensorrat per la crisi i que, difícilment, remuntarà el vol. Veurem com avancen les negociacions els propers dies i analitzarem com acaba Europa i l'euro. Ara, no crec s'expulsi a Grècia de l'EU. Acabaríem perdent tots, i Brussel·les els primers.

Aquest referèndum demostra, també, que ''dimitir'' no és un mot rus. La votació d'ahir ja ha tingut dues víctimes polítiques: Andoni Samaràs, cap de l'oposició i Gianis Varufakis. Pel que fa al segon, vull dir que és un gest d'honradesa i contradicció alhora. Honradesa perquè diu que, per no entorpir les negociacions amb Europa, es retira de la primera línia. Ara, contradicció perquè Varoufakis va dir que dimitiria si perdia el referèndum, però ha obtingut una majoria més que homologada. Igualment, amb o sense Varufakis, Grècia podrà mirar amb uns altres ulls als responsables d'aquesta catàstrofe econòmica.