dijous, 31 de desembre de 2015

Deure a decidir

Una de les tradicions d'acabar l'any és la de sentir el missatge de Cap d'Any del President de la Generalitat (aquest any, en funcions). Ho confesso, no me'l perdo mai. Ni el del President ni el del rei. Penso que és el millor moment de l'any per sentir les reflexions que els nostres patrons ens dirigeixen, tot i que, de vegades, són reflexions allunyades de la crua realitat que pateix la nostra societat, i més quan els ciutadans són sotmesos a grans retallades.

A tot això, però, calia afegir-li un alicient: La situació d'estancament polític que vivim a Catalunya des de fa 3 mesos. Duem 90 dies sense un govern funcionant a ple rendiment, i això, d'una manera o d'una altre, afecta el nostre dia a dia.

El senyor Mas va començar el discurs com cada anys: Desitjant una bona entrada d'any a les persones que més pateixen aquestes dates. I, com era d'esperar, va llençar un dard a la CUP. Hem d'excercir el dret a decidir, però també el deure a decidir, fent una clara referència a la constant indefinició del partit anticapitalista.

I he de reconèixer que estic d'acord amb això. No existeix la democràcia sense el dret a decidir, però poc sentit té si defugim l'obligació que tenim d'excercir-lo. És com aquell ciutadà que es queixa de les polítiques del govern, sigui del color que sigui, però després resta passiu a casa quan té la valiosa oportunitat de canviar-lo. Així no s'aconsegueix fer cap revolució (que sigui pacífica. Sempre ens quedaran les armes i la violència).

També vaig quedar força decebut en veure que el Molt Honorable no feia cap referència que assetja la nostra classe política, especialmente CDC. I pel que fa a la situació económica, és cert que és millor que l'any passat si ens creiem les dades macroeconòmiques, però tampoc és per tirar coets si veiem el que passa al carrer. sobretot si tenim en compte que el 30% dels infants catalans viuen sota el llindar de la pobresa.

En fí, s'acaba un altre any intens i difícil. És per això que l'Arnau Rulló, l'autor d'aquest blog, us desitja que l'any que som a punt de començar moltes de les penúries que hem passat aquest 2015 desapareguin. Feliç 2016!


Aquí podeu recuperar el missatge de Cap d'Any del President de la Generalitat en funcions.


dimecres, 30 de desembre de 2015

Una mort lenta i dolorosa?

Aquesta setmana s'acaba l'any 2015. Dijous a les 12:00hPM direm adéu a 365 dies plens de reptes i fites, moltes d'elles històriques. Ara, acabarem l'any sense saber què passarà amb el proper govern de la Generalitat. A hores d'ara no sabem quin mètode utilitzarà la CUP per arreglar el ridícul empat de diumenge a Sabadell, que allarga encara més l'agonia d'aquest procés.

D'entrada, no vaig veure gaire bé la decisió de la CUP de convocar una assemblea (tres mesos després del 27-S) per decidir si investien o no Artur Mas. No havien pres una decisió abans? No haviem sentit als dirigents de la CUP durant la precampanya i la campanya que no investirien Mas sota cap concepte? I doncs, per què actuen com l'antiga CiU jugant tot el dia a la Puta i la Ramoneta? No haviem quedat que el procés era una cosa seriosa? Doncs, a què es deu aquesta situació?

La gent que se sent cremada és molta. Poso, per exemple, el cas del meu avi. Ell sempre diu: Jo només aniré a votar per Catalunya. Passo de votar cap polític perquè són tots una colla de lladres i ganduls. Així que el vaig acompanyar a votar el passat 27 de setembre. Era la primera vegada que, en 77 anys de vida, el meu avi participava en unes votacions vinculants, ja que es va estrenar el 9-N.

Quin missatge li hauria de donar jo, al meu avi? I com ell molta gent al nostre país. Quina cara farien en Macià i en Companys en veure aquest espectacle tan lamentable? Com ens ho hem de pendre, això?

Ni vull ni crec que el procés hagi arribat fins aquí per salvar en Mas i companyia. S'ha de ser molt mesquí per utilitzar aquesta afirmació després d'haver vist les riuades humanes que han ocupat els carrers i places del nostre país amb un reclam nítid i a l'uníson: La independència de Catalunya. M'és difícil entendre l'actual situació.

I no carrego contra ningú en particular, sinó contra tothom en general. Tant menyspreable és l'actitud de la CUP jugant a la Puta i la Ramoneta com la del senyor Mas, que parla d'engrandir la massa social i no sembla enganxat a la cadira amb SuperGlue.

Em rendeixo. El millor per desencallar aquesta situació és convocar noves eleccions i acabar amb aquest paperot, tant des d'una part com de l'altra.

diumenge, 27 de desembre de 2015

Sí a Mas i sí al març

Igual que les armes, l'aritmètrica la carrega el diable. Avui tothom tenia la vista posada damunt de l'assemblea de la CUP, que havia de decidir si investia o no Artur Mas. Ens podriem haver imaginat qualsevol resultat menys el que s'ha produït: Un empat. Sí, l'assemblea decisiva sobre el futur del país ha acabat amb un empat a 1.515 vots entre les dues decisions que es podien votar a la 3a i definitiva votació.

Ha sigut un resultat  impensable, inimaginable i, també cal dir-ho, indesitjable. Ningú del sector independentista desitjava aquest resultat perquè relanteix, una mica més, aquest llarg procés cap a la independència.

He de dir, però, que celebro que la CUP prengui les seves decisions mitjançant una assemblea. Ajuda a democratitzar les estructures dels partits, que a vegades són de tot menys democràtiques, Per tant, és d'agraïr que aquesta formació comenci la democratització de les cúpules dels partits polítics.

També cal dir, però, que el resultat em resulta un pèl decebedor. Ho dic perquè esperava un resultat més nítid, és a dir, decantant-se a un costat o a l'altre, de forma més o menys clara. Com a demòcrata hagués acceptat el resultat sorgit d'aquesta assemblea. La CUP és una formació lliure, independent i adulta per prendre les decisions que cregui.

Al meu parer, però, aquest resultat aboca la CUP a una fractura. El partit es troba dividit en dos sectors molt clars, i la decisió final no la prendran els militants de base, sinó 70 persones del secretariat nacional. Com als partits tradicionals, les decisions importants es prenen en un despatx,

M'he mostrat contrari a la investidura de Mas, així que, en vista de la manca d'acord entre Junts pel Sï i la CUP, crec que és millor deixar aquest estira-i-arronssa inútil i absurd i convocar els catalans a les urnes de nou. Si no, seguint el resultat de l'assemblea, la CUP podría cedir el 50% dels seus escons a investir Mas. Seria l'única decisió fdel al mandat de l'assemblea.

dijous, 24 de desembre de 2015

I ara qui riu?

Diumenge passat vam ser testimonis de la festa de la Democràcia (la tercera d'aquest any). Eren eleccions generals i, per tant, tocava el Congrés i el Senat, unes cambres que tocava renovar després de 4 anys de crisi, de precarització, de corrupció i de retallades. Ah! I de negativa constant a dialogar amb Catalunya. Eren les eleccions espanyoles més incertes des de l'any 1976 perquè totes les travesses apuntaven a la fi del bipartidisme amb la irrupció de partits com Podemos i Ciutadans.

I les travesses no van fallar. Monumental hòstia del PP i el PSOE i entrada triumfant de Podemos i Ciutadans. Residualitazació d'Izquierda Unida i desaparició d'UPyD. El PNB i CC es mantenen i EHBildu perd molta força. És el final del bipartidisme? Depèn, perquè socialistes i populars segueixen tenint majoria absoluta a la cambra.

Analitzem ara els resultats a Catalunya. En Comú-Podem va ser la força més votada, seguida de ben a prop per ERC, que triplica resultats i supera el PSC, que es desinfla per complet a Catalunya. Després dels socialistes ve Democràcia i Llibertat, que també va tenir una forta patacada quedant com a quarta força a Catalunya. Els segueix el PP i C's. Els populars també s'enfonsen a les contrades catalanes i els d'Albert Rivera no arriben a les expectatives.


Amb aquests resultats a la mà, a Espanya es dibuixa un panorama d'ingovernabilitat que complicarà molt l'actual situació. Al meu parer, no cal ni constituir les corts. És millor repetir les eleccions i que es dibuixi un nou panorama polític, perquè cap de les sumes possibles (PP-C's i PSOE-Podemos) aconsegueix arribar a la majoria absoluta. Bé, una sí, la suma PP-PSOE, que representaria un escenari inèdit i suposaria el suïcidi polític de Pedro Sánchez i del partit.

I a Catalunya també es dibuixa un escenari complicat, Acceptem-ho, les forces independentistes no han guanyat aquests comicis. El gran resultat d'ERC contrasta amb la patacada de Democràcia i Llibertat i la victòria d'En Comú-Podem, que aposta per un referèndum pactat. Prefereixen anar a Madrid a pidolar un referèndum impossible a lluitar per l'autèntica revolució.

Encara recordó com rèien alguns opinadors de les Espanyes per la situació d'estancament a Catalunya. Sembla que es compleix la dita castellana: Quien ríe último, ríe mejor,

diumenge, 20 de desembre de 2015

La carretera de la mort

Quan agafem el cotxe i enfilem carretera amunt mai sabem que ens podrà passar. En la majoria de casos arribem sans i estalvis a la nostra destinació, però, de forma molt puntual, de tant en tant també hi ha excepcions. La xarxa de carreteres, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat, ha millorat molt respecte fa 20 anys. S'han asfaltat carreteres, s'han construït autovies i s'han descongestionat les carreteres nacionals, que havien quedat obsoletes. Un moment, s'ha fet això amb totes les nacionals? No! Un petit reducte de vilatans a les Terres de l'Ebre encara pateixen les conseqüències d'una N-340 sobrecarregada de cotxes i l'alt nombre de sinistralitat que això comporta.

I és aquest el motiu que ha fet enfadar els veïns d'aquestes terres, farts del menyspreu de Madrid envers el seu problema. Aquesta carretera suporta molt més trànsit del que hauria se suportar i, com a conseqüència d'això, en tot l'any ja duem 15 morts, només en el tram des de Móra d'Ebre fins Alcanar.

No és la primera vegada que veiem els veïns de l'Ebre tallant la carretera per demandar millores a un territori que, per a l'administració, és de segona categoria. L'alternativa més factible és la gratuïtat de l'AP-7 per eixugar el nombre de vehicles i d'accidents. Però el govern s'hi nega, no vol fer enfandar Abertis.

I mentre les administracions i les concessionàries es barallen entre sí per trobar alguna solució estèril, ahir un nou accident va treure la vida a dues persones a Camarles. I aquí no plega ni Déu. La solució és ben fàcil d'aplicar, de fet, el tram gironí de la N-II patia el mateix problema. El ministeri va prohibir el pas de camions per aquesta carretera, amb bonificacions al peatge, i en un any han passat de 15 a 2 morts.

Vull pensar que no és així, però de vegades crec que el govern vol que ens matem tots a la carretera per estalviar-se sous, pensions, beques i ajudes de tota mena. Potser és una postura molt radical, no ho dubto, però no em queda cap alternativa després de veure la manca de voluntat que expressa per acabar amb els problemes d'aquesta infraestructura. És així de trist.

divendres, 18 de desembre de 2015

Callin!

S'acaba la campanya i els partits cremen els últims cartutxos que els hi queden abans d'arribar a la tant desitjada jornada de reflexió. Ahir, però, la CCMA ens va oferir l'últim debat amb els caps de llista de la demarcació de Barcelona. Aquest debat era especial per ser l'últim i, per això, havia de ser el més profitós per ajudar als indecisos a decantar el vot cap a una papereta o l'altre. De fet, Mònica Terribas va voler posar-hi molt d'èmfasi en aquest afer: Aquest debat vol ajudar a reduir el gran nombre d'indecisos.

Aquests objectius eren molt bons però, per desgràcia, no es van acomplir ni de bon tros. Allò d'ahir, més que un debat va ser una autèntica olla de grills. Els candidats no paraven d'interrompre's entre ells, cosa que dificultava el correcte desenvolupament del debat i la capacitat de l'espectador a l'hora de valorar les diferents propostes.

A mi em sembla correcte que els debats siguin apassionats perquè agilitzen el ritme i no fa que siguin soporífers. Ara bé, una cosa és que siguin un pèl distesos i l'altre és que no ens deixin escoltar ni tan sols el que proposen. Així volen acabar amb els indecisos, que en són un grapat? No crec que sigui la millor opció ja que, si jo fos indecís, el que vam veure ahir no m'ajudaria gens a decantar-me. Ans el contrari.

No faré gaires referències al contingut del debat perquè gairebé ni el recordo. És normal, enmig de tanta cridòria... Però em va fer gràcia quan la senyora Chacón va repetir allò de El problema no és Espanya, sinó el PP. No senyora Chacón. El problema és aquest estat ancorat al passat més fosc de la seva història. El problema és un govern central que nega constantment la realitat plurinacional de l'estat i, per tant, els drets de les diferents nacions que formen aquest puzle anomenat Espanya. Aquest és el problema, i és indiferent el partit que hi mani, sigui el PP o el PSOE.

Em va fer llàstima veure aquell to tan crispat al debat perquè vaig arribar a preguntar-me: Aquesta gent ens ha de representar a una cambra legislativa? Doncs, si aquest és el nivell, ja podem engegar a córrer, perquè déu n'hi do.

dimecres, 16 de desembre de 2015

Rodalies de fireta

Per tots és sabut que el servei de Rodalies que RENFE ofereix a Catalunya és molt deficient. Els trens mai arriben puntuals, gairebé cada dia hi ha incidències i mai ens tornen els diners per aquests problemes que ens fan arribar tard a la feina (bàsicament perquè, si no, RENFE faria fallida). Encara recordo aquell estiu del 2007. Allò va ser un autèntic caos, però teníem la mínima esperança de que, amb el traspàs de les competències de rodalies a la Generalitat, el servei milloraria minçament, perquè cal destacar les bones valoracions que fan els usuaris del servei que ofereix Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC).

Però no va ser així. Tot i ser competència de la Generalitat, el servei el va seguir oferir RENFE. Així que les coses van seguir exactament igual. Hem arribat a un punt, però, que s'han traspassat totes les línies vermelles. No només parlem d'un servei extremament deficient, sinó que parlem d'un servei ple de mancances sense previsió de millora.

La d'ahir va ser la gota que va fer vessar el vas. El robatori de 350 metres de coure a Mollet del Vallès ha afectat de forma considerable els trens de rodalies que creuen les vies de la línia R2 Nord, deixant penjat a més de 60.000 usuaris que fan servir aquestes vies.

El més greu, però, és que no fa gaire, a causa del robatori de cables de Fibra òptica entre Gelida i Vilafranca del Penedès, es van aturar tots els trens que circulaven per terres catalanes. Un autèntic desgavell i un greuge que cal reparar. Per què RENFE no ha fet RES per solucionar aquest problema, tenint en compte que la meitat dels robatoris que pateix la xarxa ferroviària espanyola són a Catalunya i que, d'aquest 50%, el 90% són de coure.

Catalunya sempre ha estat deixada de la mà de Déu pel que fa a infraestructures, i veiem com passen els anys i perdem l'esperança en veure una millora del servei de RENFE. No hi tenim fe perquè mai ens han demostrat que són capaços de millorar un servei desastrós des de fa tants i tants anys i panys.

Sóc partidari de que RENFE deixi d'operar cap servei a Catalunya i que d'això se n'ocupi FGC. És indignant que pel robatori de coure s'aturi tot el sistema ferroviari de tot un país. Veient aquesta situació, crec que és fàcil creure en el servei d'una maqueta de trens, perquè segur que és més puntual.
Això em duu a dir que tenim unes rodalies de fireta.

dilluns, 14 de desembre de 2015

Un país solidari

Els catalans tenim fama de ser garrepes, de mirar molt per la despesa que hem de fer i no gastar més del que cal. Ens diuen que ens l'enpesquem de mil maneres per estalviar i que el coure el vam inventar nosaltres estirant d'una moneda de 5 cèntims. També ens diuen que no ens agrada compartir i que tot el que tenim ho volem per a nosaltres i ningú més. Vaja, que som garrepes i un pèl egoistes. Ens podran acusar de filar molt prim i de posar-nos a saltar com un nen amb sabates noves quan trobem 1 euro al carrer, però del que no ens poden acusar és de ser insolidaris i no saber veure quan la gent del nostre voltant pateix i ajudar-les, encara que sigui de forma modesta.

Ahir va quedar demostrat amb la 24ena edició de La Marató de TV3, un programa de 15 hores de durada que té com a objectiu recaptar diners per a invertir-los a la investigació de malalties estranyes que a dia d'avui poden tenir tractament, però no tenen cura. L'edició d'enguany anava dedicada a la diabetis i l'obesitat mòrbida, les dues malalties metabòliques que més afectats tenen a Catalunya. Durant tot el dia van passar pel plató gent anònima que explicaven les seves malalties, però també gent famosa, com és el cas del doctor Estivill, Jordi Basté i el bateria de Txarango, que havien patit obesitat durant la seva infantesa.

Però la solidaritat i la festa no només es va viure als estudis de Sant Joan Despí. Tot Catalunya va col·laborar amb el programa solidari i es van recaptar 7.015.367 euros que van pujar ahir al marcador de la Marató. Els diners, que han sortit de la bona voluntat dels catalans, aniran destinats a investigar per poder trobar alguna mena de cura a la diabetis.

La Marató és un símbol del nostre país. Al llarg de 24 anys, s'han recaptat molts diners que han anat destinats a diversos projectes d'investigació per poder ajudar a molta gent que pateix en silencia. Algú diu que és un acte de caritat per rentar les nostres consciències, però La Marató no és això. La Marató és el reforç que ens permet arribar al fons de les escletxes, és a dir, arribar allà a on l'administració no arriba, o bé per falta de recursos i o bé per omissió. Nosaltres, però, ajudem perquè això és una cosa que, demà mateix, ens pot afectar a nosaltres mateixes. No podem estar més orgullosos de nosaltres. Gràcies a tots els col·laboradors que varen organitzar activitats i van estar agafant telèfons des de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Gràcies, de debò. La solidaritat no entén d'origens, ni de sexes ni d'edats, igual que la malaltia.

dimarts, 8 de desembre de 2015

L'important valor del passat

Hi ha una màxima que diu: Aquell que oblida els fets tràgics de la història pot cometre l'error de repetir-los. No li falta gens de raó, per això sóc aficionat a la història i a repassar els fets que ens han marcat com a societat. I per això sóc molt seguidor dels (pocs) programes sobre història que programa la televisió. Un al qual m'he enganxat molt és Els dies clau, del Canal 33, un programa que repassa, amb l'ajuda de persones vinculades a aquells fets, les fites més rellevant dels últims 30 anys. Algú pensarà que és un període de temps curt, però la quantitat de coses que han passat en aquests anys ens dóna per a una sèrie ben farcida i completa, i amb rigor.

També hi haurà algú que pensarà que el programa està fet donar sortida a les cintes que ocupen l'arxiu de Televisió de Catalunya i que els professionals de la casa presumeixin dient: Mira, aquí va passar això i nosaltres t'ho explicàvem. No ho nego. Ara bé, això no treu valor a l'excel·lent qualitat del producte. Els dies clau pretén profunditzar aquells fets que tothom recorda. El capítol d'ahir va ser especialment punyent, ja que anava dedicat a les diferents guerres que varen assetjar el món durant la dècada dels anys 90. La guerra del golf, la guerra dels Balcans, la guerra de Bòsnia, el genocidi d'Srebrenica, el genocidi de Rwanda, la guerra d'Iraq, ... Tot això amb l'ajuda de fotoperiodistes que, en el moment de les tragèdies esmenades, eren allà amb la seva càmera retratant aquella barbàrie. Les vivències que narraven no podien deixar-te indiferent de cap manera. També vam poder recordar les cròniques d'Esteve Soler des de Bagdad quan era corresponsal de TV3 a l'Orient Mitjà, que relatava l'assasinat de diversos periodistes  Un capítol que convidava a la reflexió més profunda.

Però no ha sigut l'únic tema tractat per l'equip d'Els dies clau. També em pogut recordar episodis com l'atemptat d'Hipercor, la caiguda del mur de Berlín, el cas Roldán i l'inici dels casos de corrupció mediàtics, l'11-M, l'atemptat a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic, ... És un programa que, en general, t'ajuda a aturar-te a pensar com era el món fa 30 anys, com ho és ara i te n'adones que, en alguns aspectes, o seguim igual o anem enrere. Uns documents que mai et deixen indiferent i et conviden al debat i a la reflexió.

Aquest magnífic producte televisiu, dirigit per l'Antoni Tortajada i en Joan Gallifa i produït per Televisió de Catalunya, ens demostra el gran valor patrimonial que tenen els arxius. Què passaria si haguessin desapareguts els documents de diferents genocidis, com el de Rwanda? S'haurien repetit al llarg de la història? No en tinc cap dubte. Ens cal mirar al futur per progressar, però serem incapaços de fer-ho si oblidem el nostre passat. El passat és cosa del passat, però cal tenir-lo en compte per no repetir aquelles coses censurables. El passat, en part, també és útil per recordar allò que vam arribar a ser, i ens ajuda a posar-nos melancòlics i recordar vells temps. El passat no és una cosa inútil, és de les més útils que existeixen avui en dia.

Per això, us convido a recuperar els reportatges del programa

dilluns, 7 de desembre de 2015

França derrapa massa a la dreta

S'ha consumat el que feia molts mesos que es veia venir: El Front Nacional s'ha imposat a la 1a volta de les eleccions regionals franceses. És cert que la seva victòria, a nivell general de França, no ha sigut gaire contundent, però en algunes regions s'ha imposat amb el 40% dels vots, com és el cas de la regió Nord-Pas de Calais-Picardie, a on es presentava Marine Le Pen. El Front Nacional ha esdevingut la força més votada en 6 de les 13 regions, els Republicans (la dreta clàssica de Sarcozy) a 4 i els socialistes d'Hollande s'enfonsen fins a guanyar només a dues regions, i en algunes ha decidit retirar-se de la 2a volta. Una desfeta que ni la gestió dels atemptats de París ha pogut salvar.

La victòria del Front Nacional és la reacció d'una França lletraferida que vol fer-se notar a Europa i el món. D'ençà la victòria socialista del 2012, França ha perdut pes polític a nivell europeu i mundial, la seva economia porta mesos estancada i ha patit dos atacs terroristes en un any. A França són conscients que els gloriosos temps de Mitterrand, Chirac i Sarcozy, en què França i Alemanya macaven el compàs europeu, trigaran a tornar. Han vist, però, que els socialistes i els conservadors han enganyat els francesos i aquests, enfadats, han decidit votar a una força alternativa capaç de fer retornar aquest orgull a la nació. I les urnes han consolidat aquesta opinió entre els ciutadans que han anat a votar el Front Nacional. Vaja, com els que votaran Podemos i Ciutadans a les eleccions del 20 de desembre.

Ara bé, no crec que sigui gaire positiu que un partit que nega els camps d'extermini nazis i que vol expulsar tots els immigrants lideri un país amb tant de pes com França. A la llarga, les nacions europees se'n penediran tant o més que amb la victòria de Tsipras a Grècia. L'antieuropeisme de Le Pen i companyia sí que fa perillar la unió de la Comunitat Europea, fins i tot més que una hipotètica Generalitat governada per la CUP.

I, per acabar, cal fer esmena dels resultats de la Catalunya Nord. En aquest departament s'ha imposat el Front Nacional amb gairebé el 42% dels vots. Aquest resultat ens ha de fer reflexionar sobre l'existència d'una identitat catalana més amunt dels Pirineus, ja que Le Pen i companyia no són gaire amics de la realitat plurinacional francesa. No ho és cap partit, ja que tots porten a l'extrem els famosos valors republicans, però aquests encara menys. Pobre Catalunya Nord, aquesta és l'estocada final a la identitat catalana en unes terres a on era pràcticament inexistent.

Resultats de les eleccions franceses

divendres, 4 de desembre de 2015

Anàlisi de l'enquesta ''Catalunya després del 27-S''

Pregunta 1: Quin partit va votar?
Sabíem d'entrada que la majoria dels votants en aquesta enquesta seria independentista. I no hem errat en els nostres pronòstics. El 48,8% dels enquestats van votar Junts pel Sí, mentre que el 33,7% va votar la CUP. Per tant, el 82,5% dels enquestats va emetre el seu vot a favor de la independència de Catalunya. Mentrestant, però, el 4,7% va triar el PSC, el 3,5% va decantar-se per Ciutadans i Catalunya Sí que es Pot respectivament, mentre que el 2,3% va triar el Partit Popular i un altre partit respectivament. Per tant, un 10,5% dels votats va preferir les opcions unionistes i el 3,5% es queda amb el referèndum pactat. Per contra, un 1,2% confessa no haver votat a les passades eleccions del 27-S.

Pregunta 2: Creu que aquestes passades eleccions eren plebiscitàries?

Abans dèiem que la majoria dels enquestats va votar independència. Doncs bé, a la segona pregunta, les tesis de les formacions independentistes ha tornat a imposar-se amb força. Un important 77,4% creu que les passades eleccions catalanes tenien caire plebiscitari, mentre el 22,6% considera que les eleccions varen ser normals i corrents, és a dir, sense cap transcendència extraordinària respecte les eleccions del 2012, connotacions polítiques a part.

Pregunta 3: El Parlament de Catalunya està legitimat per iniciar un procés de ruptura amb l'estat?
La majoria dels enquestats consideren els resultats de les eleccions com a bons per tirar endavant la desconnexió amb Espanya. Així ho considera el 65,5% dels enquestats, mentre el 34,5% creu que sí hi ha una majoria en escons, però que aquesta majoria desapareix pel que es refereix a vots. Per tant, desestima que el P arlament tiri endavant la declaració rupturista impulsada per Junts pel Sí i la CUP.

Pregunta 4: Creu que Artur Mas hauria de tornar a ser investit?

La divisió dels enquestats sobre aquesta qüestió és total i absoluta. El 50% creu que Mas hauria de ser investit president per ser el candidat de la llista més votada, mentre l'altre 50% creu que no gaudeix de la legitimitat necessària per tirar endavant el procés.

Pregunta 5: Creu que la CUP està en contra de Catalunya?

El 81,4% dels enquestats no considera la CUP com a traïdora o botiflera per no investir Mas President. En canvi, el 18,6% sí que creu que la CUP està en contra de Catalunya i acusa la formació de posar obstacles al procés.



Pregunta 6: Li sembla correcte la gestió que està fent Madrid sobre el procés?

La gran majoria dels enquestats no considera correcte la gestió de Madrid respecte al procés. el 91,9% dels que han respost aquest qüestionari no la considera correcte. En 8,1%, però, veu bé que l'executiu central obligui a fer complir la legalitat vigent per damunt de tot.

Pregunta 7: Vol unes noves eleccions al març?
Sembla que la majoria dels enquestats no estaria d'acord en celebrar unes noves eleccions al març. Així ho va expressar el 75% de les persones que van emetre una resposta. En canvi, però, el 25% sí que hi estaria d'acord en repetir els comicis.


Pregunta 8: Acceptaria l'expulsió de la Unió Europea en cas d'independència?

El 70,4% dels enquestats responen a favor d'una eventual expulsió de la Unió Europea en cas d'independència. El 29,6% restant s'hi manifesta en contra.




Pregunta 9: Com valora la cobertura dels mitjans catalans respecte el procés?

Aquesta pregunta, que era de resposta oberta, mostra un autèntic mosaic d'opinions. El ventall va des de molt correcte fins a molt imparcial. Hi ha crítiques dirigides al conjunt de mitjans catalans i d'altres van molt concretades en alguns mitjans en concret, com és el cas de TV3 i Catalunya Ràdio.

Pregunta 10: I els de Madrid?

Les reaccions són molt semblants a la pregunta anterior. Aquí, però, les crítiques són més accentuades i diverses. També s'assenyala a mitjans en concret, com és el cas de RTVE i ATresMedia, que alguns enquestats els acusa d'afavorir la campanya de Ciutadans,

Pregunta 11: Creu que el nou govern espanyol, sorgit del 20-D, escoltarà les peticions de Catalunya?
El 84,9% dels enquestats són pessimistes respecte aquesta qüestió i creuen que, mani qui mani a la Moncloa, la política cap a Catalunya seguiran sent les mateixes. El 15,1% creu, però, que la situació actual, amb majoria absoluta del PP, canviarà i s'obrirà la possibilitat de negociació entre els governs català i espanyol serà possible.

Pregunta 12: Creu que el procés català pot fer créixer els sentiments nacionalistes d'altres territoris?

El 71,1% dels enquestats considera que sí, que creixeran els sentiments nacionalistes d'altres territoris arran del procés català. El 28,9% restant, però, és més reticent i creu que la situació política d'altres territoris no depèn de Catalunya.


Avís: La mostra d'aquesta enquesta és de 87 persones. Per tant, no és, ni de bon tros, representativa de la societat catalana.

dimarts, 1 de desembre de 2015

Ens veiem al març

Amics i amigues, comenceu a preparar les paperetes de les llistes electorals que vàreu agafar el 27-S, aquella jornada històrica i irrepetible, perquè tot apunta que l'haurem de repetir. Sí, suspeneu els plans que teníeu planejats pel 20 de març perquè aquell dia haurem de tornar a votar. Les converses entre Junts pel Sí i la CUP estan encallades, enquistades i sense previsió de millora. Després de l'assemblea que els cupaires van tenir a Manresa va caure un nou gerro d'aigua freda, perquè van tornar a dir no a la investidura de Mas, després de votar en contra als dos debats d'investidura del Parlament. Diu la dita que a la tercera va la vençuda. Doncs no, a la tercera tampoc.

A hores d'ara i amb el panorama actual, el més honest és tornar a les urnes. Jo hi estic totalment en contra, ja que els independentistes podrien patir un retrocés a favor dels partits unionistes, que veurien incrementats els seus percentatges arran del vot de càstig, cosa que seria perjudicial per a tothom, però, a hores d'ara, sembla que no hi ha cap altre sortida d'aquest carreró estret i fosc en el què ens trobem. Amb tot això, però, cal dir que la CUP segueixen sent els únics coherents amb el seu programa. Van dir per activa i per passiva que no investirien Mas i ho estan complint amb escreix.

Però la transcendència històrica del moment hauria de deixar de banda programes electorals, tant des de Junts pel Sí com des de la CUP. M'he mostrat sempre contrari a la investidura de Mas per tot el passat que arrossega la seva figura política, i em sorprèn que a les files de Junts pel Sí segueixin tancats en banda sense moure cap mena de fitxa. Llavors, si Junts pel Sí manté que el seu candidat és Mas i la CUP es nega a investir-lo, per què seguim negociant? La CUP ha arribat a acceptar un govern a on Mas hi sigui present, però Junts pel Sí no proposa cap candidat,

Igualment, però, l'infantilisme d'aquestes formacions fan trontollar aquella unitat independentista que tan pregonen i que, com sempre ha passat al llarg de la història, no existeix. L'independentisme segueix dividit i les disputes partidistes segueixen dominant el terreny d'aquells que tenen l'aval del 48% dels que el 27 de setembre van votar independència. La situació ens omple de tristesa.

Els catalans hem hagut d'esperar 300 anys per veure un bri de reivindicació nacional. Sembla que, com estan les coses, haurem d'esperar 300 anys més per viure un altre moment com aquest i, qui sap si els catalans del moment actuen igual que els d'ara. 

dijous, 26 de novembre de 2015

Que mai no falti alegria per intervenir l'autonomia

L'autonomia com l'hem conegut fins ara s'ha acabat. No existeix. Aquestes paraules pronunciava Artur Mas ahir al matí davant els micròfons de Catalunya Ràdio. I, siguem sincers, no va pas errat. L'autonomia que Catalunya va aconseguir després del franquisme i la transició, que ja era poca, ha desaparegut gairebé per complet. A partir d'ara serà el ministre Montoro qui decideix com es gasten els pocs diners que recapta la Generalitat, a través de co-pagament i impostos suspesos pel Tribunal Constitucional. Per si no en tinguéssim prou amb la minsa capacitat de decisió del Parlament de Catalunya, ara serà Madrid qui també decidirà en que ens gastem els nostres propis diners.

I com ho farà el Ministeri d'Hisenda? Doncs ho farà a través del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica), que controlarà tota la despesa de la Generalitat per a què no es gastin els diners en coses a favor de la independència, que es veu que és il·legal. Tot haurà d'anar destinat a la sanitat, l'educació i els serveis socials. Ningú nega que són partides molt importants (que dic, són les més importants!), però no són els únics departaments que té una administració pública com és la Generalitat de Catalunya o el Govern d'Espanya. Què passarà amb les relacions internacionals que mantenen moltes empreses catalanes? I la cultura? i l'agricultura? I els mitjans de comunicació públics? I la conselleria d'Ocupació? Això no és imprescindible perquè rutlli una economia? Per no parlar de la seguretat.

Però no és només el fet de que l'estat hagi de decidir, en funció de la nostra capacitat econòmica, en que invertim les diferents partides destinades a diferents conselleries (que també), sinó que és la puntada definitiva a l'actual marc d'autogovern autonòmic. És una nova vexació cap al poble de Catalunya i és l'aplicació encoberta de l'article 155 de la Constitució. Com si l'autonomia no estigués prou escapçada, ...


En moments com aquest fa gràcia recuperar aquesta cançó de La Trinca que demanava més autogovern i respecte cap a Catalunya, el seus símbols i les seves institucions. Sembla que, 30 anys després, aquesta cançó és més vigent que mai.

dilluns, 23 de novembre de 2015

Confirmat: NO existeix el sostre casteller

Això de fer castells sembla fàcil, tot i que és tot el contrari. Els castells només s'aconsegueixen descarregar si és a base de dedicació i hores i hores de dedicació. Ara bé, els Minyons de Terrassa no expressen aquesta sensació, i veient-los actuar sembla fàcil allò que és extraordinàriament difícil. La seva diada d'ahir va ser apoteòsica. Aquesta colla és com les piles Duracel: i creix, i creix, i creix, ... I creixen tant que semblen no tenir sostre. Després de la diada de Tots a Vilafranca, que marcava el nou punt d'inflexió, vaig preguntar-me si existia el sostre casteller. Fins aquell dia mai abans s'havien descarregat castells tant difícils en una mateixa actuació. Després del que vam veure ahir, allò queda en una anècdota més.

I és que ahir el menú que ens havien preparat només el podien preparar aquells xefs amb una pila d'estrelles Michelin. Els objectius eren clars: dur a plaça dos castells de 10. I ho van complir. La plaça va vibrar quan van obrir la seva diada amb un 3 de 10 amb folre i manilles, un castell d'extrema dificultat, i força més treballat que el que van descarregar a Girona, però que era l'aperitiu al que encara havia d'arribar. Sembla que aquest castell, que era per obrir la llauna, només era el pròleg d'un best-seller que escriu història amb les seves pàgines.

A la segona ronda, i ja consienciats que aquella diada quedaria marcada per sempre, els malves van atacar amb el 4 de 10 amb folre i manilles, un castell que havien dut per la seva diada de l'any passat, però que no van poder ni carregar. Ahir, però, el castell va pujar tranquil i, com si res, el van carregar i descarregar en un tres i no res. Pim pam. Sense despentirnar-se s'apuntaven el primer 4 de 10 amb folre i manilles da la història. Ni proesa que ni vallencs, ni vilafranquins ni tarragonins han aconseguit.

Encara quedaven les postres i el cafè. Per arrodonir la jornada, van tirar a plaça el 3 de 9 amb folre i agulla. Era la primera vegada que el duien a plaça. Aquest cop, però, només van poder carregar. I, en ronda de pilars, un nou Pilar de 8 amb folre i manilles. I així, amb humilitat i serenitat, els Minyons tancaven la que, possiblement, és la millor diada de la història.

Encara segueixo incrèdul davant els registres i els rècords que es van fer i es van trencar ahir a la co-capital del Vallès Occidental. La llegenda castellera en general no té ni sostre ni fi. I davant de proeses com aquestes, l'única cosa que podem fer és alegrar-nos i celebrar-ho. Ahir, qualsevol persona aficionada als castells, hauria d'haver celebrat la descarregada d'aquest gegant. Això va molt més enllà de camises, escuts i colles. Igual que vaig celebrar l'actuació dels Castellers de Vilafranca per Tot Sants, ara m'agenollo davant la superioritat dels Minyons de Terrassa. És el mínim que podem fer.

           

Fe d'errates: El 3 de 9 amb folre i agulla carregat ahir pels Minyons no va ser el primer que va intentar aquesta colla. Ja ho van provar l'any 2008 i van ser la primera colla en carregar-lo, ja que la Colla Vella dels Xiquets de Valls l'havia intentat abans sense èxit. Ara bé, no el portaven a plaça des d'aquella data i, fins al moment, només els Castellers de Vilafranca han descarregat aquesta estructura.

dijous, 19 de novembre de 2015

Españoles, ¿Franco ha muerto?


Han passat 40 anys d'ençà de la mort de Franco. El 20 de novembre de 1975, després d'uns quants intents per mantenir-lo viu i evitar la caiguda del règim, el Caudillo de España por la gracia de Dios va dir adéu en un llit a l'hospital La Paz de Madrid. Si algú hagués estat congelat durant aquests 40 anys després de la fi del règim, pensaria que ara vivim en un règim democràtic més que acceptable, que els pobles que conformen l'estat espanyol viuen en un règim de convivència, sense diferències i amb un govern central que respecta la seva autonomia i les seves tradicions. I, segurament, deu creure que la justícia persegueix els corruptes fins al final i s'encarrega de castigar de forma exemplar.

Si aquest algú sortís al carrer i veiés l'actual situació, tornaria a on estava. En 40 anys no ha canviat gaire coses d'ençà el final del règim dictatorial. Actualment, no hi independència judicial, no es pot votar i molta gent amb ideals propers al règim tenen càrrecs a l'administració pública i privada. Ah! I l'actual cap de l'estat és descendent de l'hereu del règim, ja que Joan Carles I mai va ser votat com a cap d'estat. Todo atado y bién atado, com deia el generalísimo.

Han passat 40 anys d'ençà de la mort del dictador, hem passat una transició i estem en una democràcia més que qüestionada. A Alemanya, el nazisme està més que superat. És més, es mostra com una vergonya nacional i es castiga amb contundència a aquells que decideixen fer una mínima menció positiva a la gestió del Füher. A Itàlia tampoc ensenyen amb gaire orgull la figura de Mussolini, ni a Portugal la de Salazar, ni a Romania la de Ceauseucu, ... Quan parlen d'aquests dictadors, els habitants d'aquests països senten profunda vergonya.

A Espanya, en canvi, el franquisme no és una etapa superada per la democràcia, ja que CAP GOVERN ESPANYOL ha condemnat els crims de la dictadura. És més, el cas dels nens robats durant el franquisme s'està instruint a Argentina. L'executiu central, a més, decideix cedir cada any 150.000 euros a la Fundación Francisco Franco per mantenir viu l'esperit d'aquest criminal de guerra. En canvi, ni un sol cèntim d'euro es destina a obrir els milers de fosses comuns que hi han a les cunetes d'arreu de l'estat.

Avui no és un dia per estar content, sinó per estar trist i amoïnat. És cert que fa 40 anys de la mort de Franco, però això no ha sigut suficient per acabar amb la seva desastrosa obra de govern, que encara segueix vigent. Aquesta sí és l'autèntica derrota de la democràcia.

           

dimarts, 17 de novembre de 2015

La consolidació del canal de notícies


Som a l'era de la comunicació. Avui en dia és molt difícil no assabentar-se d'alguna cosa perquè inmediatament, encara que sigui un simple rumor, circula per la xarxa a la velocitat de la llum. Fa anys, però, les coses no anaven així. No hi havia Twitter, ni Facebook ni res de tot això. Per saber les notícies més destacades calia esperar-se a les edicions dels Telenotícies, escoltar els butlletins de les ràdios generalistes o sintonitzar Catalunya Informació. A Catalunya, però, aquesta situació va canviar per sempre el 2003 amb l'aparició del 3/24, el canal d'informació contínua de Televisió de Catalunya. Feia uns quants anys que funcionaven 24h-TVE i CNN+, però calia estar abonat a Digital+ per seguir aquestes emissions.

L'11 de setembre del 2003 s'obria una nova finestra al panorama televisiu català. A partir d'aquell moment ja no calia esperar-se fins a la propera edició del Telenotícies per saber les qüestions més importants de la jornada. Només calia posar el 3/24 per seguir qualsevol última hora. Des d'un bar, des d'un gimnàs o des de casa hom podia assabentar-se del més rellevant d'aquell moment, i d'aquí
surt el popular eslògan del canal: Tot el que vols saber, quan ho vols saber. Els serveis informatius de TVC tindrien així una finestra per entrar a les nostres llars quan fos necessari.

L'evolució del 3/24 en els seus 12 d'existència és espectacular, Ha passat del 0,3% de quota de pantalla del 2003 a l'1,6% del 2014. Algú pot pensar que és un augment irrisori, però és molt significatiu tenint en compte la temàtica del canal. I també cal destacar que s'ha convertit en referència informativa gràcies a la gran cobertura feta en esdeveniments com els incendis de l'Empordà, l'accident de tren de Santiago o els atemptats que divendres van assetjar París. Quan passen coses d'aquest calibre, els catalans no dubtem en buscar la informació de més qualitat i sintonitzar amb el 3/24.

Una altre de les claus de l'èxit del canal és que és més que un simple canal de notícies. Avui en dia, el 3/24 és una plataforma multimèdia amb presència a internet (324.cat), a Facebook (més de 94.600 seguidors), a Twitter (més de 223.000 seguidors) i una app que et permet conèixer les informacions més destacades en el moment exacte en què passen. També ho és la reestructuració de la seva graella. El 3/24 va néixer sent un canal d'informació pura i dura, i avui combina la informació amb l'anàlisi, l'entrevista, l'aprofundiment en les qüestions de fons i amb una connexió permanent a l'exterior. Bona prova d'això són el Més 324, Vespre 324, Món 324, 324 en aranés, Acció Política i 324 Comarques, complementats amb especials informatius quan toca.

El 3/24 es posa a l'alçada dels grans canals europeus d'informació 24 hores. Una feina excel·lent feta per excel·lents professionals les 24 hores del dia. I exactament passa amb el mateix amb Catalunya Informació, que feia anys que realitzava a la ràdio la feina que també va traspassar a la televisió. Podem sentir-nos orgullosos de disposar d'aquests mitjans, i fer-ho amb la credibilitat amb la que compten avui en dia. No tothom té el que vol saber quan ho vol saber. Aprofitem-ho i no deixem perdre aquest patrimoni.

dissabte, 14 de novembre de 2015

Aujourd'hui je suis français

Desconcert és la paraula que ens envaeix a tots en aquestes hores posteriors a l'atemptat que ahir va assetjar París. 128 morts i més de 180 ferits són les xifres que il·lustren aquesta massacre, la més sagnant que ha patit mai la capital francesa. Abans de tot, mostrar el meu suport incondicional a les víctimes i a les famílies de les víctimes. En aquests moments és quan més suport han de rebre per part de les institucions. En aquest aspecte comparteixo les paraules que pronunciava el President Mas en la seva compareixença institucional des del Palau de la Generalitat: La sang que s'ha vessat a París és també la nostra sang. Avui, també som francesos. Som francesos perquè no té cap mena de justificació i perquè ningú mereix ser víctima d'un terrorisme que es basa en un fanatisme tant arrogant i feixista (com tots els terrorismes).

Som francesos perquè s'ha violat l'eslògan de la República francesa, que a tants ciutadans lliures representa: Liberté, Egalité, Fraternité. Som francesos perquè cal mostrar solidaritat amb un país veí, assetjat per 2a vegada aquest any. I, sobretot, som francesos perquè cal fer pinya per a què aquests setges no es tornin a repetir. M'esgarrifo cada vegada que m'imagino els espectadors del França-Alemanya a l'estadi de Saint Denis. M'esgarrifa pensar el desconcert i la desinformació en què aquella gent caminava amunt i avall seguint les instruccions de la Gendarmerie. I també m'esgarrifa pensar en aquells que eren a dins de la sala Bataclan quan van entrar aquells terroristes sanguinaris. Vaja, se'm posen els pèls de punta.

La condemna pel terrorisme ha de ser ferma i contundent, i així ho expressen tots els líders internacionals. Les mostres d'afecte cap a França arriben des dels llocs més recòndits d'aquest planeta. I és cert que la condemna ha ser ferma, però no podem permetre'ns el luxe de mirar cap a una altre banda quan altres pobles, lluny d'Occident, pateixen atacs terroristes tant o més sagnats com el d'ahir. No hi han víctimes de primera i de segona. Totes són afectades per una xacra mundial que cal eradicar per aspirar a una convivència entre tots els pobles del món.

I no puc estar-me de comentar la gran cobertura informativa que les cadenes espanyoles han fet d'aquesta massacre. Cap cadena generalista va alterar la seva programació per oferir un especial informatiu arran de la massacre. Varen preferir per seguir emetent entreteniment que proporcionar informació als ciutadans que la buscaven. Només el 24h-TVE i 13tv van estar a l'alçada. Una autèntica vergonya i un despropòsit que caldrà estudiar a les facultats de periodisme. Sort que TV3 va estar a l'alçada de les circumstàncies i va oferir informació actualitzada durant tota la nit.

divendres, 13 de novembre de 2015

Cal un acord

Hem tingut una setmana de gran voltatge polític. Començàvem dilluns amb l'aprovació de la resolució independentista de Junts pel Sí i la CUP (que ja està suspesa pel Constitucional). Això era pel matí, i a la tarda vam veure Artur Mas pronunciant el seu discurs d'investidura. Va dedicar-li un fort accent social, cosa força estranya després de les fortes retallades dels darrers anys. Em va resultar divertit que, quan el candidat a la Presidència parlava de salut, una càmera va enfocar Boi Ruiz, l'artífex de les retallades i privatitzacions més sagnats que ha patit el nostre sistema de salut. Va ser una cosa divertida. També va parlar, entre d'altres, de millorar la presència internacional de Catalunya, millorar l'ensenyament, les infraestructures, ...

I bé, amb aquest discurs, ens plantàvem al debat de dimarts. Els retrets i les acusacions dels partits unionistes cap a Mas i el govern van ser constants. També, sense cap sorpresa, la CUP va votar en contra de la investidura. ''Torni dijous'', va dir Baños a Mas. Això va obrir un bri d'esperança a les files de Junts pel Sí, que dimecres van reunir-se amb 3 diputats cupaires. Els hi van oferir un govern presidit per Mas i amb 3 vicepresidències fortes. Varen dir que no. Així que, dijous, un altre cop, van votar que no, Sobre això no hi ha cap sorpresa, ja que la CUP va passar-se tota la campanya repetint que no donarien suport a cap govern presidit per Mas. Ara es rebaixen una mica i accepten un govern presidit per algú de CDC, fins i tot amb Mas de conseller, però sota cap concepte investiran el candidat que proposa Junts pel Sí. Les coses, de moment, semblen fotudes.

Ho he repetit per activa i per passiva, i ho tornaré a dir aquí. No vull que Artur Mas torni a ser el President de la Generalitat. No és un passiu, però és hora que algú altre ocupi el seu lloc. Però crec que les dues formacions independentistes del Parlament, que són majoria, tenen el mandat del poble de Catalunya per proclamar la independència. Així que espero que les negociacions avancin d'una vegada i es proclami un nou president i un nou govern. El poble de Catalunya no aguanta més. Tenim pressa, però no volem la llibertat a qualsevol preu. Junts pel Sí pot triar un altre candidat. Com ens veiem abocats a un escenari d'eleccions al març, la frustració serà molt gran i l'independentisme pot minvar de forma alarmant. Qui juga amb foc s'acaba cremant.

          

dimecres, 11 de novembre de 2015

Catalunya no va a la deriva

Ahir va produir-se al Parlament la segona jornada del debat d'investidura, bé, de no-investidura. Si dilluns a la tarda sentíem les explicacions d'Artur Mas per convèncer als diputats sobre perquè ha de ser el proper president, ahir sentíem les opinions dels grups parlamentaris. Cap novetat respecte als seus discursos. Per cert, és una cosa força divertida sentir al senyor Lluís Rabell dient que Mas ''no està a l'alçada de l'actual situació d'emergència social''. No li nego, però si volia acabar amb la situació d'emergència social que viu el país, podia haver-se adherit a la resolució de Junts pel Sí i la CUP, ja que, apart de ''saltar-se la legalitat'', ja que inclou un paquet de mesures per actuar contra l'actual situació.

Tampoc va estar exempta de gràcia la intervenció del senyor García Albiol. Diu, com l'Iceta i l'Arrimadas, que el Parlament no té legitimitat per tirar endavant aquest procés perquè els independentistes ''només tenen el 39% dels vots''. Home, jo no sóc gaire bo en matemàtiques, però si al 39% de Junts pel Sí li sumes el 8% de la CUP, et surt un 47% dels escons. Hi ha força diferència. I tornant al PSC, també va ser graciós sentir al senyor Iceta dir que ''el moment del senyor Mas ha passat''. Caram! Ho diu un home que porta més de 30 anys en política professional. No crec que en sigui el més adequat, i menys quan ha sigut utilitzat com a recanvi pel secretariat general del PSC, en substitució de Pere Navarro. En el moment de la intervenció de la senyora Arrimadas, va buscar el cos a cos amb la Presidenta del Parlament. Una estratègia, patètica, per aconseguir un minut de glòria als Telenotícies de les cadenes espanyoles.

I menció especial pel senyor Antonio Baños. Va oferir un gran i distès discurs. Va explicar perquè no investiran Mas, però va dir que li sabia greu. Utilitzant les metàfores marineres, digué: ''Vostè avui no serà el capità, però la tripulació hi és''. Correcte.  Catalunya és un vaixell que sap cap a on va perquè la força de les classes populars. I sí, també crec que podrien reunir-se els 72 diputats independentistes per arribar a un acord. Ara bé, cap diputat, ni de Junts pel Sí ni de la CUP, renunciarà a la independència del nostre país. Seria un preu molt gran el que haurien de pagar. I que ningú pateixi, Catalunya està ben redreçada i arribarà allà on vulgui.

diumenge, 8 de novembre de 2015

Un pas endavant

Les negociacions entre la CUP i Junts pel Sí, tot i no semblar-ho, comencen a donar els seus fruits. A la declaració rupturista del Parlament i la investidura de Carme Forcadell com a Presidenta del Parlament, cal sumar-hi que la CUP ha cedit un pèl sobre la investidura del proper President de la Generalitat. És cert que mantenen que no investiran a Artur Mas, però accepten que sigui una figura de consens, encara que sigui de CDC. Els noms que ressonen, a hores d'ara, són els de Neus Munté, Raül Romeva i Muriel Casals. La CUP, a més, anuncien que el President serà algú de Junts pel Sí, cosa lògica, d'altre banda, tenint en compte que fou la força més votada.

Cal destacar l'obertura de la CUP, que desencalla el tema de la investidura del President, però també cal dir que és una mica imbècil fer la proposta d'un candidat just l'endemà d'haver-se celebrat el ple, com manifestava ahir el diputat Benet Salellas des de Perpinyà. Aquesta proposta formal podria haver-se fet divendres o ahir al matí, i Junts pel Sí ja la podria haver estudiat. Potser, sent optimista, si s'hagués seguit aquest patró, dilluns tindríem nou cap de l'executiu.

També hi ha la qüestió de Junts pel Sí. No sabem si ho acceptaran, però tots ens haurem de moure una mica de les nostres posicions. Ho trobaria una decisió més que encertada, i seria la demostració per part de les forces independentistes, majoritàries en escons i en vots, creuen aquest projecte i que això va de debò.

dilluns, 2 de novembre de 2015

Existeix el sostre casteller?

Portem uns anys que creiem haver-ho vist tot al món casteller, però cada any es trenquen els registres i es demostra la capacitat de superació de totes les colles. Ahir, ''la plaça més castellera'' va ser l'escenari de la que és, fins ara, la millor diada de la història. Hi participaven Castellers de Vilafranca, Capgrossos de Mataró, Borinots de Sants i Xiquets de Tarragona. Els ànims havien baixat un pèl, ja que els Verds havien anunciat que deixaven aparcada l'estrella de la diada: El pilar de 9 amb folre, manilles i puntals. A més, necessitaven uns bons resultats per superar la Colla Vella al rànquing, que els havia passat per davant la setmana passada, després de la magistral diada de Santa Úrsula a Valls.

Els locals van ser els encarregats d'obrir la diada, i ho van fer descarregant un sòlid 3 de 9 amb folre i agulla. Això era per anar fent boca i escalfant motors, i per anunciar-nos que el que vindria després seria molt gros. I així va ser. A la 2a ronda, no s'hi van estar per romanços i van optar per tirar el 2 de 8 net, un castell que havien carregat dues vegades aquesta temporada. El van carregar amb facilitat i una baixada tranquil·la va fer embogir la plaça, que veia com els locals descarregaven aquest gran castell per 6è cop a la seva història. Però encara quedava la cirereta del pastís. A la tercera ronda van optar pel 3 de 10 amb folre i manilles. Van desmuntar el peu dos cops, però a la tercera van acabar descarregant el castellàs. Ho van fer també sense pressa, i van fer saltar d'alegria a tothom. Era normal. I, per acabar, descarregaven el pilar de 8 amb folre i manilles. I, executant aquest programa, els Castellers de Vilafranca van adjudicar-se la millor diada castellera que s'hi ha vist fins ara, fruit de la bona feina i la regularitat d'aquesta colla durant tota la temporada.

Però no només els Verds van brillar ahir a Vilafranca. Els Capgrossos de Mataró van plantar-se a la capital de l'Alt Penedès descarregant la tripleta màgica (4 de 9 amb folre, 3 de 9 amb folre i 5 de 8), i carregant, per primer cop, el pilar de 8 amb folre i manilles. Els Xiquets de Tarragona van completar un còmode 3 de 9 amb folre i un 2 de 9 amb folre i manilles ''in extremis'', que es veia a terra. A la tercera ronda van tenir menys sort i van quedar en intent desmuntat el 4 de 9 amb folre i el 4 de 8. A la ronda de pilars, van carregar el pilar de 7 amb folre. I els Castellers de Sants, després de fer-se grans a la seva diada, van descarregar el 3 de 9 amb folre, el 2 de 9 amb folre i manilles (després de desmuntar-lo quan l'acotxador estava a punt de col·locar-se) i el 4 de 9 amb folre. Van acabar l'actuació amb 5 pilars de 4.

Ahir va ser un autèntic dia de glòria. No només pels Castellers de Vilafranca (que també), sinó també pel món casteller en general. Sabem el què val cada castell per la taula de puntuacions del Concurs, però no ens podem ni imaginar la satisfacció i l'alegria que sent qualsevol casteller després de veure una diada com la d'ahir. I és igual qui ho faci. Podia haver sigut Minyons, la Vella o la Joves de Valls, la Jove de Tarragona, ... És igual. Al final, qui més creix és el món casteller. Podem estar més o menys d'acord amb el tarannà d'una colla o de l'altre, però després de veure i viure diades com les d'ahir cal agenollar-se davant els responsables d'aquesta fita. Ho hem d'acceptar, i no en tinc cap de problema. Igual que vaig emocionar-me amb el 3d10fm de Minyons per Sant Fèlix, ahir ho vaig fer amb Vilafranca i amb la resta de colles, ja que podrem dir, amb molt d'orgull, a les generacions futures que vam viure i una gran etapa daurada castellera. I això és cosa de tots.

Aquí podeu recuperar el 3d10fm i el 2d8 net descarregats ahir pels Verds:



Nota: La fotografia que acompanya aquest redactat és del Diari ARA, el vídeo del 3d10fm és de Penedès TV i el del 2d8 net és de TVC i La Xarxa.

dijous, 29 d’octubre de 2015

Fent via (però amb obres a la carretera)

Dilluns teniem la constitució de l'XI legislatura democràtica del Parlament de Catalunya, sorgida dels resultats obtinguts a les eleccions del passat 27 de setembre. Fou un dia de veritable goig que ens va deixar imatges formidables, com la Carme Forcadell exercint de presidenta de la cambra (2a institució del país)i cridant Visca la República Catalana!, i a la cap de l'oposició, la senyora Inés Arrimadas, de braços creuats i mirant cap a una altre banda quan sonava ''Els segadors''. Dues imatges carregades de simbologia. La primera deixa clar que aquesta ha de ser la legislatura definitiva cap a la proclamació de l'estat propi i, que per fer-ho, serà necessari l'impuls de la societat civil (que prou s'ha mobilitzat), i la segona evidencia la poca estima que tenen els membres de Ciutadans cap als símbols catalans. Símbols que, per cert, també diuen ser seus.

I, 24 hores de la jornada, Junts pel Sí i la CUP signaven una declaració formal per començar a trencar les relacions amb l'estat espanyol. El segon punt ho diu força clar: El Parlament de Catalunya declara solemnement l'inici del procés de creació de l'estat català en forma de república. També ho deixa força clar el punt 9, que fa referència a desobeir les sentències del TC, tribunal que consideren completament desautoritzat arran de la sentència del juny de 2010 referent a l'Estatut. D'antuvi és tota una declaració d'intencions per part dels grups independentistes, que són majoria en escons i en vots.
És una bona forma de començar la legislatura, deixant clar des del primer moment el caràcter que ha de tenir aquest mandat que tot just comença.

Ara bé, això no ha durat gaire. Els partits unionistes (C's, PSC i PP) han fet un front comú per aturar aquesta ''il·legalitat antidemocràtica''. I Catalunya Sí que es Pot ha registrat una resolució alternativa. Valorant primer els partits unionistes, només cal recordar-lis els resultats de les eleccions. Els ciutadans vam expressar de forma majoritària que volem caminar cap a una república catalana. Acceptin la derrota d'una vegada. No passa res. Perquè resulta vergonyós sentir la senyora Arrimadas dir al Telenotícies que no hi ha majoria independentista al Parlament, o al senyor Carrizosa dient que no tenen escons suficients ni per tancar TV3. No n'entenc gaire de números, però la lògica em diu que 72 diputats són més que 52.

I ara toca valorar la resposta de Catalunya Sí que es Pot. Aquest partit demana un referèndum acordat amb l'estat i amb totes les garanties democràtiques. Per començar, cal dir que el senyor Rabell i companyia, enlloc de l'octubre del 2015, sembla que visquin a l'octubre del 2013. El referèndum s'ha intentat per activa i per passiva, i la resposta de l'estat sempre ha sigut un NO com una casa de pagès. Hem deixat enrere l'etapa del dret a decidir i caminem a passos forçats cap a l'autodeterminació. Deixi'n de fer el paperot i facin el favor de definir-se, que encara es faran un favor de cara les eleccions generals.

En fi, aquest camí que ara comença serà llarg i ple d'obstacles, però no ens trauran la il·lusió de moltes generacions de veure una Catalunya lliure. No ho permetrem sota cap concepte.

Acord signat entre Junts pel Sí i la CUP

dissabte, 24 d’octubre de 2015

Impunitat

No fa pas tant, el Congrés dels Diputats va aprovar la llei de Seguretat Ciutadana, més coneguda com la ''llei mordassa''. Aquesta llei impedia la possibilitat de convocar manifestacions davant de les institucions sense la prèvia autorització de les autoritats corresponents. També implicava com a motius de sanció fotografiar policies o de fer ''ultratges a Espanya''. Tot això és motiu per anar a la presó, però a Canàries hi ha algú que sembla no conèixer aquesta llei. O, com a mínim, conèixer que és el respecte i la bona educació.

Us parlo d'en Pepe López, un presentador d'una televisió local canària comenta l'actualitat cada dia. Ho fa des de la reflexió i el respecte? No, ho fa des de l'insult i el menyspreu cap a tots aquells col·lectius que no pensen com ell (gent d'esquerres, ateus, independentistes, ...). Aquest home, militant feixista reconegut, ha tingut uns quants insults cap al moviment independentista català, i faltes majors i tipificades al Codi Penal. Per exemple, al seu judici, Junqueras fa cara de bercerro cochino que está lleno de mierda todo el día. Sobre els independentistes, en conjunt, creu que esta mierda de gente tiene cara de butifarra. Els alcaldes que van donar suport a Mas el dia de la declaració davant el TSJC recrean a los nazis con los sables en alto. No només ells, aquest energumen pensa que los griegos són uns cabronazos y unos gandules. Com poden veure, un debat amb aquest home és garantia de diàleg des del respecte i l'argumentació basant-se en proves fefaents.

Una dels greuges més grans que trobem en aquesta història no són els insults en sí, sinó la impunitat amb la que els pot realitzar. Mentre dir Puta Espanya és considerat d'ultratge nacional, els insults d'aquest home són completament acceptats i legals. Espanya és un país a on votar és delicte, però encara es preserven, amb total impunitat, reductes feixistes que no compleixen cap aspecte de la democràcia i es bassa en l'insult com a bandera. I, això, amb el recolzament de Coalició Canària, degut als estrets vincles que mantenia aquest demòcrata amb l'exalcalde del Puerto de la Cruz, el difunt Marcos Brito, alcalde també durant el franquisme. En qualsevol país democràtic, el canal d'aquest senyor hauria sigut clausurat de forma immediata. A Espanya, en canvi, és manté de forma legal. Algú dubta encara dels valors democràtics espanyols?


Aquí els deixo un vídeo d'aquest home. Si volen, poden buscar una selecció de moments d'aquest personatge que hi ha al Youtube. Garantia de riure i indignació simultanis.

           

dijous, 22 d’octubre de 2015

Petrum, crònica d'un escorcoll televisat

El moment polític que vivim actualment a Catalunya sempre dificulta qualsevol actuació de la justícia, i més ara que la seva independència està més que qüestionada. Ahir, un escamot de Guàrdia Civil i mitjans de comunicació van presentar-se de bon matí al C/Còrsega de Barcelona per escorcollar la seu de CDC en el marc de l'''operació Petrum'', que instrueix el jutge del Vendrell i que busca indicis de presumpte de cobrament de comissions il·legals pagades per empresaris a la Generalitat durant els anys 80 i 90. És a dir, que el jutge del Vendrell busca el famós 3%. Per això, l'aparell no només va mobilitzar-se a la seu de CDC, sinó que també es van fer escorcolls als ajuntaments d'Olot i Sant Fruitós de Bages, i a empreses com Rogasa, OP Roller i DEC4.

Hi ha 20 imputats i 11 detinguts. Entre els quals, Andreu Viloca, tresorer de CDC. Aquest escorcoll, però, ja s'havia realitzat a l'agost i, segons fonts del partit, la Guàrdia Civil s'ha endut un altre cop els mateixos documents. Millor que sobri que no que falti. I això van pensar dels mitjans de comunicació. Per això, van decidir trucar-los amb antelació per poder registrar la seqüència completa dels Guàrdies carregats de documentació. És, sens dubte, la cirereta del pastís. Un escorcoll d'aquestes característiques sense les càmeres, els micròfons i els periodistes (molts arribats de Madrid) disposats a enregistrar les entrades i sortides de detinguts i guàrdies civils carregats amb caixes amunt i avall. Una prova? La furgoneta de TVE estava dintre del perímetre policial. Era per facilitar la feina i per a què a les Espanyes puguin dir, amb proves a la mà, que ''Catalunya està farcida de corrupció i lladres, que el senyor Mas ens vol dur a tots al precipici''.

Vull deixar clar que no sóc convergent i que defenso l'actuació de la justícia quan hi ha la mínima sospita de corrupció sobrevolant qualsevol partit polític. Ara bé, resulta força escandalós que, sempre que hi ha escorcolls d'aquesta mena a Catalunya, a la seu del partit en qüestió (normalment CDC) hi hagi més periodistes que no pas policia. M'atreviria a dir, fins i tot, que és irregular i temerari. Ah! I si es demostra que el senyor Viloca i empresaris han estat manegant feixos de quartos i quartos sota les estovalles, que els màxims responsables dimiteixin i siguin sotmesos inmediatament a un procés judicial i, en cas de ser condemnats, que rebin la pertinent pena de presó. Ningú posa en qüestió la innocència del senyor Mas, però ningú nega tampoc que al seu partit s'ha comès més d'una irregularitat ens els últims anys. Un nou motiu per no investir-lo.

Curiositat: El jutge del Vendrell ha fet intervenir a la Guàrdia Civil, quan els Mossos d'Esquadra també tenen la seva unitat de policia judicial. Una nova excusa per augmentar l'espectacle?

L'origen de l'"operació Petrum" (324.cat)
Balanç de l'operació 'Petrum' contra el finançament il·legal de CDC (El Periódico de Catalunya)

dimarts, 20 d’octubre de 2015

Presidenta, posi ordre!

No sabem com avancen les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP, però ahir vam saber el nom de la persona que podria ocupar, d'ara en endavant, el càrrec de presidenta del Parlament. Era una decisió que corresponia a ERC, i els republicans han decidit que la persona idònia pel càrrec és Carme Forcadell, expresidenta de l'ANC. Primer de tot felicitar a ERC per triar a una persona ''independent'' (''independent'' perquè anava a la llista de JxS com a independent, no com a membre d'ERC, tot i militar a la formació) i proposar-la per davant de gent com Marta Rovira.

No és pas una mala elecció, ans el contrari, és una decisió molt encertada. Forcadell és una persona que encarna l'esperit de la societat i de l'ordre, ja que ha sigut capaç d'organitzar unes quantes manifestacions multitudinàries amb un gran nombre d'assistents, i amb un ordre impol·lut. Francament, tindria la seva gràcia veure a Forcadell esbroncant als diputats demanant silenci i respecte cap a la persona que es dirigeix cap a ells des del faristol. ''Senyor diputat, calli i escolti! És un reclam de la societat civil!''. I, a part, seria un nomenament que voldria constatar una cosa: que aquest és un Parlament que aposta solemnement per la ruptura total amb l'estat espanyol. Així, sense pèls a la llengua ni històries estranyes.

Ara només cal que la CUP doni suport a la decisió i voti a favor en en primer ple, el de constitució de la cambra, que s'hauria de fer, segons Junts pel Sí, com a molt tard, la setmana vinent. La mesa, a més, se la repartirien JxS i la CUP i, en cas que aquests últims renunciïn, la vacant quedaria repartida entre CDC i ERC. Cal recordar, però, que tot això son rumors i que no hi ha res confirmat. Estarem atents als propers dies.

dijous, 15 d’octubre de 2015

75 anys després

El 15 d'Octubre és un dia trist pels catalans i pels demòcrates en general. Tal dia fa 75 anys, el President de la Generalitat, Lluís Companys, fou afusellat al castell de Montjuïc per les tropes d'un règim colpista, després de ser entregat pels nazis a la França ocupada. És un dia que vivim amb tristor, i amb el record encara ben viu de qui va morir lluitant pel poble de Catalunya amb la legitimitat dels catalans expressada a les urnes per àmplia majoria. I, tot i haver passat 75 anys, el cas encara està sota secret de sumari, i el seu accés és gairebé impossible. És un fet que ni podem ni volem perdonar. Aquella fou una desfeta massa important com per voler-la deixar en un segon pla. Fou l'últim sol que veié la democràcia, ja que tot el que va venir després fou foscor i negror.

I, 75 anys després, es produeix un fet força semblant. El President de la Generalitat en funcions, Artur Mas, declararà avui al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya com a imputat. El més greu, però, és que la imputació rau per l'organització del 9-N. Mira que se li poden imputar coses al senyor Mas (presumpte corrupció, privatització de mig país, ...), i la justícia ha triat la més inadequada. He fet públiques moltes vegades les meves discrepàncies amb les polítiques adoptades pel govern de la Generalitat actual, i també m'he mostrat partidari de que el proper President no sigui Artur Mas. Però avui el President serà sotmès a un judici polític, imposat per una justícia altament polititzada i servil a les ordres del govern central, per seguir el mandat del Parlament, és a dir, al mandat expressat per la majoria de catalans a les urnes el 2012. També vull deixar clar que algunes comparatives són completament innecessàries, però n'hi ha d'altres que són del tot impossible deixar de fer.

Per altre banda, és un greu error de la justícia, que desconeixen del tot la forta simbologia que representen les institucions catalanes en conjunt, sobretot per la seva història. Desconeixen, per tant, que quan es parla del ''President de la Generalitat'' és fa amb un respecte inexistent enlloc més que a Catalunya. Fins i tot ho fan dirigents del PSC, C's i PP. Per això, avui cal fer costat al President. Perquè no podem que aquesta justícia altament polititzada processi a càrrecs de la Generalitat per seguir el mandat del Parlament. Es pot fer per moltes coses, però per seguir les ordres dels ciutadans mai. Aquí és quan es creua una línia vermella que ens acosta perillosament al trencament de la dèbil separació de poders. Els fets del 1940 van acabar tacats de sang. Avui no passarà el mateix, però queda demostrada una cosa: La covardia de l'estat, que és capaç de querellar-se i imputar a 3 persones, però és incapaç de fer-ho contra tots els que vam participar al 9-N. Sempre hi ha un cap de turc, així van les coses en aquest estat. Avui, més que mai, som President Companys, som demòcrates.

dilluns, 12 d’octubre de 2015

El tuf a feixisme

El 12 d'octubre és una data que apareix en vermell al nostre calendari, però és un dia en què no tenim res a celebrar. No tenim res a celebrar perquè és el dia en què es va produir el genocidi d'Amèrica de la mà de les tropes castellanes que van ''descobrir'' el continent, i per fer-ho creïble, van esborrar totes les civilitzacions indígenes existents en aquell moment. Per tant, no és una data que s'hagi de dedicar a la festivitat, sinó hauria de servir per reflexionar sobre els mètodes emprats per l'home a l'hora de descobrir noves terres.

D'altre banda, com ja és habitual, avui s'ha fet la tradicional desfilada militar a Madrid i, a Barcelona, s'ha convocat manifestacions. Unes en contra de la independència i unes en contra de la presència de l'extrema dreta avui als carrers de la capital catalana. D'entrada, la jornada d'avui ha deixat en evidència la poca capacitat de l'unionisme a Catalunya, ja que la manifestació de Plaça Catalunya només ha acollit 2.000 persones, 36.000 menys que l'any passat. El PP i Ciutadans no hi han anat per la proximitat de les eleccions del 27-S, i SCC està massa vinculada a l'extrema dreta, sobretot després de l'escàndol en què es veié embolicat el seu president. Aquesta era la ''pacífica'', però s'han sentit proclames com ''Artur Mas, cambra de gas''. Tota una demostració de tarannà democràtic. Perquè a la de l'extrema dreta (200 assistents) s'ha fet una cosa tant indigne com aberrant, que és demanar la il·legalització dels partits independentistes. Ho diuen els mateixos que defensen el totalitarisme, l'eliminació de la democràcia i que pensen que Franco, Hitler i Mussolini foren grans persones. Són, sens dubte, els més indicats per llençar aquestes proclames. I, com no, la manifestació anti-feixista segueix reclamant que avui no es celebra res i demanen respecte als ''sense papers'' i la llibertat dels presos polítics.

Igualment, però, la celebració de la jornada d'avui segueix tenint una forta olor a naftalina, a ranci, a passat. Sembla que seguim celebrant el ''día de la raza''. El 12 d'octubre, per més que passen els anys, segueix tenint aquell tuf a feixisme. Igual que un fumador o un alcohòlic, que de tant beure o fumar, se li enganxa la pudor d'aquests productes a la roba. Doncs, per culpa d'una farsa de transició, encara es permeten manifestacions com la de l'extrema dreta. Aquest punt de supèrbia fa que cada cop més gent renegui d'aquesta festa, tot i ser ''españoles españoles''.

dimarts, 29 de setembre de 2015

Imputats per posar urnes

Cada dia que passa, Espanya ens demostra que és un país a on la democràcia no està gaire ben vista. Avui hem tingut la demostració fefaent, quan el TSJC ha decidit imputar Artur Mas, President de la Generalitat, Joana Ortega, ex-vicepresidenta del govern i Irene Rigau, consellera d'Educació, en funcions. La imputació es produeix 2 dies després del 27-S. Segons el ministre de Justícia, Rafael Catalá, ''per no interferir en un procés electoral''. També és curiós que aquesta imputació es produeixi després de la victòria del sí. Masses casualitats per ser casualitat. No ens hauria de sobtar que el senyor Mas acabi sent inhabilitat dels seus càrrecs. Així que farem una mica de memòria:

Què va passar el 9 de Novembre del 2014? Doncs que la Generalitat de Catalunya, d'acord amb el pacte de CIU, ERC i la CUP, i que ICV es va cagar a última hora, va decidir posar les urnes per preguntar als catalans sobre el seu futur. Vol que Catalunya esdevingui un estat? SÍ/NO. En cas afirmatiu: Vol que aquest estat sigui independent? SÍ/NO eren les preguntes del procés participatiu, no referèndum, ja que el TC ho va anul·lar i es va acabar fent una consulta agredolça, sense cens i amb urnes de cartró. La maquinària de l'estat va moure cel i terra per fer creure a la gent que allò no servia per a res, però al dia següent, la fiscalia posava querelles criminals contra Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega per l'organització del ''simulacre de consulta''. I això que no tenia cap validesa, perquè si arriba a ser de debò, m'imagino la Guàrdia Civil detenint als responsables aquella mateixa nit.

I, no satisfets amb això, criden a declarar al President el 15 d'octubre, quan fa just 75 anys que Lluís Companys era afusellat pels franquistes al Castell de Montjuïc. I la demostració de l'imbecilitat il·lustrada ens la porta Miguel Ángel Rodríguez, ex-portaveu del govern d'Aznar, que assegurava: En Mas deu estar content. Això és el més proper a un afusellament!. L'idiotesa d'aquest il·lustre personatge sembla no tenir sostre.

Aquestes eleccions he votat a la CUP, i he sigut molt crític amb la gestió de CDC i CIU al capdavant de la Generalitat en general, i del senyor Mas en particular. Ara bé, això no treu que, com a demòcrata, m'indigni de debò amb un judici polític, que és el que serà sotmès el senyor Mas. Cal abandonar aquest estat podrit d'una vegada, perquè serà massa tard quan vulguem reaccionar i no hi haurà marxa enrere.

dilluns, 28 de setembre de 2015

El 1r pas cap a la República catalana

Ja ha passat. El 27-S ja és història, i ens deixa un bon grapat de titulars. Abans de tot, tinc l'obligació moral de felicitar la CUP, que ha triplicat els seus resultats respecte les passades eleccions i tindrà la clau de la governabilitat, però també a Ciutadans, per haver aconseguit ser la 2a força al Parlament, triplicant els seus resultats d'ençà el 2006. Doncs bé, fetes les respectives felicitacions, anem a la teca. Ahir hi hagué una clara victòria sobiranista. No és pot negar, perquè Junts pel Sí ha aconseguit imposar-s'hi a les 4 demarcacions i a les 42 comarques catalanes. El seu triomf és incontestable. Ara bé, això no nega que siguin uns resultats un pèl decebedors, ja que aspiraven a una majoria absoluta incontestable.

Igualment, però, tampoc podem deixar de banda que, per primer cop a la història, el Parlament tindrà una majoria inequívocament independentista, amb 72 diputats i diputades favorables a la independència. La fórmula de Junts pel Sí ha aconseguit uns bons resultats, però depèn de la CUP per a poder formar un govern sòlid i poder-lo investir. A l'altre cara de la moneda, trobem el PSC, el PP i Catalunya Sí que es Pot, els grans damnificats d'aquests comicis. La traïció al catalanisme dels primers, la corrupció, el mal govern i la política sobre Catalunya dels segons i la indefinició dels tercers han donat els seus fruits. La fórmula de Podemos-ICV a Catalunya no ha funcionat, i menys ho ha fet el discurs pujat de to de García-Albiol. Al PSC, però, tot i treure els pitjors resultats de la seva història, estant contents i l'Iceta balla amb més èmfasi que mai. Tot el contrari de la seu d'Unió, que es va quedar sense representació. Sembla que els catalans no volem terceres vies ni romanços i preferim tirar pel dret, que ja toca.

I, sorpresa, totes les forces unionistes compten ara els vots. Caram! No eren unes eleccions normals i corrents? No era això uns comicis com els del 2012? Llavors, perquè ara comptem els vots? Ah, la tàctica dels perdedors, que s'han quedat sense recursos i ells que no sumen, ni en vots ni en escons, ara s'apunten al carro del plebiscit. Quina barra, escolta! Quan no tens res a què culpar el teu fracàs, t'agafes al primer que pots com si ho fessis a un ferro roent. Igualment, però, els vots independentistes sumen el 47,7% dels vots. Si alguna cosa ha quedat clara és que la gent ha respost en massa a les urnes i la democràcia s'ha imposat de forma contundent a casa nostra. Aquests són els primers fonaments cap a la construcció de la república independent de Catalunya. Una república que hem somiat molt i que ara tenim a tocar. Només cal esforçar-s'hi.