dimecres, 8 de febrer de 2017

Judici a 2.300.000 persones

Els últims temps ens han permès veure macrojudicis en tots els àmbits. Casos en els que els jutjats han hagut d'habilitar sales especials perquè no hi cabien tots els acusats. El judici que començava ahir, però, era diferent. Només n'hi havia 3 d'acusats, però de responsables ni n'havia 2.300.000.

Sí, parlo del judici del 9-N, que començà dilluns a la sala noble del TSJC. En aquest singular escenari es jutjaran Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau pel següent delicte: Posar les urnes el 9 de novembre de 2014 i permetre que els catalans poguessin decidir el seu futur. Sembla que, per l'estat, permetre que els ciutadans expressin democràticament allò que volen és un greu delicte. Qui els entengui, que els compri.

La jornada inicial protagonitzà enfrontaments entre la Fiscalia i Mas i desencontres entre els acusats. Mentre l'expresident assegurava que ell és l'únic responsable de tot el que passà el 9-N, Ortega atribuí totes les funcions als voluntaris, així que no va quedar massa clar qui n'era el responsable. Rigau, mentrestant, assegurava que Catalunya té una gran experiència en el món del voluntariat, com el vessament de petroli a Galícia. 

Dilluns fou la jornada amb més càrrega política, però ahir dimarts i avui dimecres han seguit passant pel judici. Mentre alguns directors d'escola negaven cap tipus de pressions, d'altres asseguraven que la Generalitat obligà a cedir els locals de la seva propietat. Novament, contradiccions que haurien de dificultar el fet de generar una sentència ferma.

Malgrat que encara no hi ha dictada la sentència, penso i seguiré pensant que aquest judici és una vergonya de l'alçada d'un campanar. Resulta esperpèntic que un estat posi tota la seva maquinària a perseguir 3 persones que van permetre que els catalans votessin. És surrealista que es vulgui empresonar polítics per respondre a les demandes ciutadanes.

I sí, el món ens mira i se n'adona del podriment de l'estat espanyol. La BBC, Politico,  Libération, Deutschlandfunk, ... han elaborat cròniques sobre el que passava dilluns a Barcelona davant del TSJC, perquè sempre haurem de recordar les 50.000 persones que van concentrar-s'hi davant del tribunal ho feien per protestar contra un judici vergonyós i una justícia injusta, no per coaccionar ningú. Important destacar que pocs d'aquests mitjans han comprat la versió de la premsa de Madrid.

He sigut molt crític amb la gestió d'Artur Mas al capdavant de la Generalitat i no és algú que m'aixequi gaires simpaties políticament parlant, però sempre seré al seu costat quan es tracti de defensar la democràcia. Mai aconseguiré entendre com es pot jutjar algú per tenir uns ideals democràtics i pacífics. Si aquesta és l'estratègia de l'estat per evitar que marxem (descartada ja l'Operació Diàleg), sincerament, dubto que pugui convèncer algú.

dilluns, 23 de gener de 2017

Catalunya pregunta en prime time

Realitzar una entrevista al President de la Generalitat és sempre un repte difícil per entomar, i saps abans de començar que seràs criticat a tort i a dret per tot.

Ahir, però, TV3 va decidir arriscar-se i abandonar el típic format d'entrevista institucional des del Palau de la Generalitat i va apostar per un format innovador: Una entrevista feta per 12 catalans de tot el país al Teatre Conservatori de Manresa, el cor de Catalunya (Un teatre que, per cert, havia d'acabar com L'Artesà d'El Prat de Llobregat i van salvar. ICV, pren-ne nota), un primer pas a una possible i necessària descentralització del nostre petit país.

L'objectiu del programa era el de representar la societat civil a través de gent del carrer, i que fos un programa on s'hi parlés de tot. I sí, fou un xou televisiu de 3 hores on el President va suar la cansalada de debò amb preguntes i repreguntes sobre la sanitat, l'atur, la indústria, el procés, ... De la versió nostrada de l'¡Aló Presidente! veneçolà a un parany d'ERC al PDECat (Xavier Rius dixit).

Des del Banda Ampla no vèiem a TV3 un espai on els ciutadans fossin tant partíceps de la situació, i amb ganes d'obtenir respostes per part del cap de l'executiu. Persones insistents i punyents, que van fer que el President sués una mica més del que tots esperàvem. 

Ara, també cal fer esment a la procedència de bona part dels preguntadors. Membres de SCC, caps de llista d'ICV, membres d'Unió de Pagesos, sindicalistes de la sanitat, ... No faré com la Marta Pascal i criticaré la seva presència (van ser votats per tots aquells que van assistir als debats previs), sinó que cal deixar que TV3 i la gent els seleccioni seguint criteris. La representativitat nacional, però, sempre serà difícl (per no dir impossible).

Vull agraïr als responsables de la televisió pública del país per fer aquest repte, que fou un èxit d'audiència i seguiment: 16,3% d'audiència, 429.000 espectadors de mitjana (1.354.000 en van connectar un moment o un altre) i 3r trènding tòpic mundial. Dades que demostren que la política barrejada amb participació ciutadana importa, i molt. També m'agradaria saber si RTVE té pensar rescatar del bagul dels records el mític Tengo una pregunta para usted i sotmetre a una entrevista semblant a Mariano Rajoy. Després, però, qui manipula, censura, és la tele dels separatas i adoctrina és la CCMA...

Esperem també que aquest format, malgrat ser tant complex, tingui continuïtat a la graella del primer canal de Televisió de Catalunya i que hi passin les figures més rellevants de la política catalana. El debat i la discrepància des del punt de vista del carrer sempre és necessari i és senyal de bona salut democràtica. Com diu en Sergi Picazo, la gent està indignada i els cal un altaveu. Quin millor que el dels mitjans públics?

Aquí podeu recuperar el programa sencer: 

divendres, 20 de gener de 2017

Benvinguts a l'era Trump

Dos mesos després de les eleccions nord-americanes, Donald Trump ha jurat avui el càrrec com 45è President dels Estats Units d'Amèrica. Encara amb la incredulitat i la sorpresa d'aquell 8 de novembre, hem vist com el candidat més bocamoll i excèntric de les darreres dècades s'imposava als comicis i, amb la mà sobre dues bíblies, una de Lincoln i una de la seva mare, jurava el càrrec de President de la 1a potència econòmica mundial.

Ara sí, Trump ja és aquí per quedar-s'hi, com a mínim, durant 4 anys que seran llargs per tothom. Després de mesos d'especulacions, donem oficialment el tret de sortida a l'era Trump. Les paraules del ja president, com no podia ser de cap altre manera, ha sigut en la línia del seu discurs que l'ha catapultat a la Casa Blanca: Populisme, nacionalisme extrem i proteccionisme nord-americà.

Caldrà seguir amb molta atenció com Trump entoma les seves principals promeses electorals, és a dir, com farà que Amèrica torni a ser aquella gran nació. Haurem de veure com fa créixer l'ocupació els salaris, si derogarà l'ObamaCare, quines passes seguirà en política internacional (Relació amb la Xina, conflicte araboisraelià, guerra de Síria, ...) i, sobretot, què passarà amb el famós mur a la frontera sud, és a dir, amb Mèxic. Permeteu-me que recordi que aquest mur ja existeix, només haurem de restar expectants si Trump decideix reforçar-lo.

Comença el mandat del President més impopular dels EUA, el d'un magnat multimilionari que un dia es llevà amb el caprici de dirigir i comandar el seu país. La història el jutjarà, i nosaltres també, però primer haurem de veure com afronta tots aquests problemes i si és tant milhomes com diu als seus discursos. Comencen les travesses!

dilluns, 2 de gener de 2017

Lideratge agafat amb pinces

El 2016 ja és història, però aquests dies encara seguim els resultats que van quedar pendents fins l'últim minut abans de tancar l'excercici anterior.

Podriem aplicar-ho al camp de la televisió. Aquest matí hem conegut les dades d'audiència de les campanades (el moment televisiu de l'any) i els resultats globals de l'any anterior. Un dels titulars més destacats era aquest: TV3 lidera per 7è any consecutiu.

Ben certa és aquesta dada. El principal canal de la televisió pública catalana ha tancat el 2016 sent el més seguit per l'audiència, i ho fa per 7ena vegada consecutiva, fet que cap canal a Catalunya havia aconseguit fins ara. El motiu de celebració seria total si no fos pel resultat: 11,4% i avantatge mínim sobre Telecinco (11,3%)

Tal com es pot veure en aquetst gràfic que l'Àlex Gutiérrez ha elaborat pel Diari ARA (vegeu crònica), l'audiència de TV3 no ha fet més que patir una caiguda sostinguda. Aquest darrer any, sense anar més lluny, el share ha caigut 1,4% punts respecte el 2015, és a dir, un 8% menys d'espectadors. Diversos programes no han acabat de trobar un lloc estable a la graella i això ha suposat una important sagnia de punts d'audiència al llarg de tot l'excercici. El canal, a més, té massa depedència d'espais com els Telenotícies, Merlí, Polònia, Crackòvia. APM?, Zona Zàping i les transmissions dels partits del Barça, que sempre otorguen bones xifres d'audiència.

La fragmentació de l'audiència amb centenars de canals i la creació de múltiples plataformes per consumir televisió on line és una justificació a la baixada generalitzada de les audiències televisives, però tampoc ha de l'excusa per una temporada no massa bona. Especialment a l'estiu, on els programadors van marxar de vacances i van deixar la cadena només amb refregits. El resultat fou desastrós. 3 mesos de lideratge perdut, quedant darrere de Telecinco i Antena 3 i arribant a baixar del 10% el mes d'agost (9,4%, mínim mensual històric).

Els directius de la cadena haurien de replantejar diversos aspectes de la graella. No pot ser que TV3 abaixi la persiana a les 23:30h de la nit. Caldria intentar cercar un programa de late night on s'hi convinés humor amb actualitat. També caldria programar nova ficció i anar pensant què fem amb els clàssics per no cremar-los excecivament.

En aquest debat tampoc podem deixar de banda la resta de canals de Televisió de Catalunya. Cal actualitzar el Super3 i posar-lo al dia en programació infantil, tornar el 33 a l'emissió les 24 hores i que torni a ser el canal cultural en català de referència; fer de l'Esport3 un autèntic canal esportiu que aposti per l'esport d'aquí i massiu com el ciclisme, l'atletisme, ... I recuperar el 3XL. Amb el seu tancament, TVC va deixar orfes milers de joves catalans sense una programació juvenil atractiva en la seva llengua. Aquesta franja és la més difícil, ja que tots els joves han emigrat a d'altres cadenes en castellà i fer que tornin serà, si més, complicat.

Igualment, però, no podem defugir del debat pressupostari. La CCMA ha patit autèntiques destralades aquests anys (30% menys de pressupost) i el fet que TV3 sigui líder és gairebé una proesa. La Generalitat hauria de consienciar-se d'una vegada per totes que TVC i Catalunya Ràdio són elements de cohesió pel país i divulgació de la llengua totalment imprescindibles. Sense aquests mitjans, el país no seria com el coneixem ni de bon tros.

Celebro que TV3 lideri l'audiència a Catalunya durant 7 anys seguits, però no puc mirar cap a una altra banda quan veig que només guanya la competència amb una dècima, perquè alguna cosa passa. Espero que aquest any serveixi per consolidar i eixamplar aquest lideratge, i crec que els professionals de Televisió de Catalunya saben com fer-ho.

dissabte, 31 de desembre de 2016

Rumb decidit a un RUI incert

Com és habitual, mai perdo l'ocasió d'escoltar l'al·locució del President de la Generalitat per Cap d'any, moment de fer balanç i marcar les línies dels propòsits pels nous mesos que s'atancen.

Aquest any, però, una qüestió tan simple com el fet de ser a Londres durant l'emissió del missatge no em va permetre seguir-lo per televisió, com hagués volgut. Afortunadament, l'aplicació de TV3 es va comportar i em va deixar seguir el primer missatge de Cap d'any de Carles Puigdemont com a cap de l'Executiu. Aquí en va la valoració:

Al missatge vam veure un President d'allò més que decidit per fer el RUI aquest 2017: L'any que ve serà, doncs, clau per al futur d'aquest país perquè els catalans i les catalanes decidirem lliurement el nostre futur en un referèndum legal i vinculant. Això mateix digué Artur Mas sobre el 9-N, i miri com va acabar...

La nul·la voluntat de diàleg del govern espanyol, encara que ara facin veure que sí, no permetrà la cel·lebració d'un referèndum vinculant, President. Bé, si proclamessim la República abans si que podria ser vinculant!

Mai negaré que aquest procés ha d'acabar allà on va començar: A les urnes, però seguint el programa de Junts pel Sí, és a dir, referèdum sobre la constitució catalana el juny de 2017 i proclamació de la República. El RUI no apareixia al full de ruta, i tant el govern com els partits com la societat civil independentista se l'han empassat de ple.

Tampoc fan gaires esforços per parlar sobre com serà el referèndum. Sobre quines lleis es regirà? Què farem quan el tombi el TC? Reutilitzarem les urnes del 9-N? Ningú respon a aquestes preguntes. De fet, per no saber no sabem ni quan es farà. El govern i la CUP apunten cap a la segona quinzena de setembre, mentre que els comuns (no massa entusiastes) no volen marcar terminis.

No dic que l'executiu català no parli d'independència (després del brutal zasca del vicepresident Junqueras a Xavier Rius), però tampoc podem negar que el full de ruta s'ha canviat de dalt a baix i que poc s'hi assembla al del 27-S. Amb quin objetiu, President? Per acostar-se als comuns, que han demostrat per activa i per passiva que no tenen cap interès en l'organització de cap referèndum?

No sé com acabarà tot això del RUI, però no en tinc masses esperances. Tan de bo m'equivoqui realment pugui ser vinculant. Això no serà motiu, però, per deixar de criticar el fet que el goverm s'ha saltat de ple el mandat sorgit de les darreres eleccions plebiscitàries.

Per acabar, destacarem el seguiment del missatge: 269.000 catalans, un 12,1% de quota de pantalla, el van seguir per Televisió de Catalunya. Aquí en teniu la transcripció i el vídeo. Salut i república pel 2017!
         
           

dilluns, 19 de desembre de 2016

El català és garrepa, però no insolidari

Catalunya és un país petit, cert, però això no li impedeix ser un gran país amb una gent encara més extraordinària. Hem demostrat gran capacitat de mobilització per tota mena d'actes. Polítics, però també solidaris.

La gran mostra fou una nova edició de La Marató de TV3, el programa televisiu solidari més gran i amb més recaptació per habitant del món. Enguany arribava a la 25ena edició amb una gran salut de ferro: Èxit de vendes del disc del programa (com cada any) i més de 3.000 activitats solidàries repartides per tot el país. 

En realitat, La Marató és això, més que un simple programa de televisió. La Marató és sinònim de mobilitzar tot un país per ajudar aquelles persones que més ho necessiten (aquesta edició, dedicada als ictus). La Marató és capaç de què tot un poble balli un flaishmob. La Marató també uneix fraternalment la societat catalana, ja que els colors polítics desapareixen i fan que persones oposades sumin esforços entre ells per fer pujar el marcador final. 

Malgrat tot, cada any hi ha gent que vol trobar-hi els 3 peus al gat i critica el projecte sense coneixement amb l'únic afany d'aconseguir repercusió a les xarxes. És el cas de l'Albano Dante-Fachín (diputat de Catalunya Sí que es Pot) i Xavier Rius (director de l'E-notícies), que volen negar l'èxit del programa inventant difamacions com que La Marató és un rentat de cara al frau o que serveix per fer créixer el sentiment independentista. Aquests personatges haurien de filar a l'hora de parlar de La Marató i tota la gent que fa la possible, deixant-se la pell de forma altruïsta per una molt bona causa. Arguments propis de nen malcriat que demostren odi i ignorància cap un dels projectes catalans més reconeguts a nivell mundial.

I les xifres ens avalen: En un dia, més de 3.000 activiats, 2.358.000 espectadors que van connectar en algun moment o altre amb el programa i 8.490.607 euros recaptats en un sol dia. Quantitats mastodòntiques que posen de relleu que La Marató traspassa les fronteres dels mitjans públics.

Encara podeu seguir trucant al 905 11 50 50 per fer el vostre donatiu a La Marató. Els fons que destinem a la investigació i a la recerca sempre seran insuficients. Pels voluntaris i per qui pugui patir una malaltia d'aquestes, truca. Tots ho agraïrem

Podem acabar escoltant el tema No et rendeixis, d'en Ramon Mirabet i la Paula Valls. Ha esdevingut la banda sonora de l'anunci d'aquest any i el tema principal del disc. Posa la pell de gallina:

dijous, 15 de desembre de 2016

Expulsió mai serà sinònim de silenci

Ja han passat unes quantes hores d'ençà el mogut ple municipal d'ahir, així que és el moment perfecte per fer una reflexió sobre el viscut ahir a la Casa de la Vila.

Abans, però, situem-nos: El ple ordinari de desembre de l'Ajuntament del Prat tenia dos punts ben calents, projecte executiu de l'Artesà i pressupostos pel 2017. La plataforma No a l'enderroc! Salvem l'Artesà! va decidir moure tots els efectius possibles per fer-nos sentir al ple, ja que l'Ajuntament no ens ha escoltat de cap manera.

Després d'una sorollosa concentració a la Plaça de la Vila, vam pujar al Saló de Plens. N'érem una seixantena com a mínim. Tan bon punt començà a parlar l'alcalde, es desplegaren els domassos, sonaren els xiulets amb estridència i, fins i tot, un megàfon amenitzava el diàleg de sords entre l'alcalde i els assistents corejant: ¡Oé oé oé oé! ¡El Prat Blaugrana! ¡El Prat Blaugrana! (un equip de futbol de la ciutat).

En veure com la cosa no avançava, el ple fou suspès i hagué junta de portaveus per decidir si es feia o no a porta tancada. Després d'una hora llarga, l'alcalde intenta parlar però no li és permès. Així que decideix suspendre el ple novament. En aquest nou recés, arriben  els efectius de la Policia Local demanant tranquil·litat i el lliure excercici democràtric del servei públic municipal. Finalment, davant la nostra negativa a abandonar la sala, som desallotjats del saló de plens per la policia. Alguns, fins i tot, a la força. Semblava que fossim violents armats amb l'única voluntat de cremar la casa que, se suposa, és de tots els pratencs, però que ens queda força clar que és i serà Can Tejemaneje.

Doncs bé, amb tothom a fora i a porta tancada (i dues hores tard), els vots favorables d'ICV-EUiA i PSC (equip de govern), juntament amb els de C's i el PP, i els vots contraris de Guanyem, Se Puede i els dos no adscrits a altes hores de la matinada permeten que el projecte de l'Artesà prosperi. Sense consensuar res amb ningú i de forma absolutament despòtica, aquest ajuntament es carrega el poc patrimoni que tenim, alhora que volen que El Prat sembli un poble fundat el 1982, any en què començà el llarg regnat de Tejedor I, tsar del poble per a la desgràcia de tots.

També vull posar el focus damunt l'actitud de diversos representats d'ICV ahir al ple, regidors i militants. Fou vergonyós veure com el senyor Rafael Duarte, tinent d'alcalde, ameçava menbres de la plataforma i ens titllava, juntament amb ERC i el PDECat, d'antidemocràtics. Com ja li he dit al Twitter, és pur cinisme anar de progressista quan s'envia la Policia Local a desallotjar uns manifestants pacífics que protesten contra el seu despostime il·lustrat. A més, no puc trobar qualificatiu al fet que ens titlli d'antidemocràtics quan són vostès qui han passat olímpicament dels ciutadans i han actuat de forma absolutament unilateral. Crec que és digne d'estudi el seu cas.

Sabem que el govern seguirà fins al final amb aquest projecte, però els veïns seguirem dempeus per protestar contra aquesta aberració sense suport ciutadà. Ens podran fer fora de tots els plens i aconseguiran callar-nos (més del que estem) als mitjans de comunicació municipals, però mai aconseguiran que la lluita veïnal cessi. Vostès erren i ho saben. Serem el seu pitjor corcó, regidors de l'equip de govern.

I per acabar, vull enviar des d'aquí una fortíssima mostra d'estima i afecte pel Jordi Ibern i la Núria Sanahuja (regidors d'ERC) i la Imma Llopis (regidora de CDC/PDECat) per abandonar el ple tan bon punt es va desallotjar. Això sí que són regidors que saben estar al costat del poble. Gràcies pel vostre petit però enorme gest! Agraïr també a la Sandra Daza (Se Puede El Prat) i la Cristina Simon (Guanyem El Prat) el seu vot contrari.

Aquí podeu recuperar la transmissió sencera del ple  i les diferents cròniques informatives realitzades pels mitjans de comunicicació presents ahir: El Prat TV, Esplugues TV, TV3, El Prat al Día, Periòdic DeltaLa Riuada-La DirectaLa Vanguardia, El Punt Avui i l'ABC:
Transmissió del ple SENCER


dilluns, 12 de desembre de 2016

Errar a l'hora d'apuntar l'objectiu

Els estira-i-arronsa entre la CUP i Junts pel Sí han esdevingut la tònica habitual d'aquesta curta legislatura. L'enèssima polèmica que enfronta el partit anticapitalista amb la coalició independentista ha estat la detenció de 3 dels 5 acusats per cremar fotografies de Felip VI i fulls de la Constitució de 1978 al Born de Barcelona, un cop llegit un parlament i acabada la marxa que havia convocat l'esquerra independenstista la passada Diada.

La polèmica no és la detenció en sí, sinó qui l'ha realitzat. Sí, l'han dut a terme els Mossos d'Esquadra, igual que va passar a Berga. Els motius, a més, són els mateixos, ja que els acusats van negar-s'hi a declarar a l'Audiència Nacional. La policia catalana els durà a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca i, dimarts a les 9 del matí, declararan davant del jutge Fernando Andreu.

Un cop poduïts els fets, bona part de la plana major de la CUP ha sortit apuntant un sol objectiu: El conseller Jordi Jané. L'acusen de botiflerautonimista i estar al servei de la policia i la justícia espanyola, que actuen contra el procés. És més, la regidora de Barcelona Maria José Lecha ja n'ha demanat la dimissió i/o el cessament del titular d'Interior.

Una cosa ha de quedar prou clara, i és que no podem barrejar naps i cols. No puc negar que la detenció dels acusats per part dels Mossos no és gens estètica i pot generar certes contradiccions per part d'alguns dirigents del govern i de Junts pel Sí, però tampoc podem situar els funcionaris de la Generalitat al centre d'un debat purament polític. No podem posar en dubte el pa de cada dia dels treballadors públics per afers que afecten els partits i els seus posicionaments.

La CUP, a més, defuig del centre del debat quan apunta indiscriminadament a Interior, i és l'atemptat a la llibertat d'expressió. És completament anacrònic intentar jutjar algú per la crema d'una fotografia i/o una bandera. No ho defenso, però crec que entra dins del marc de la lliure i legítima opinió de cadascú.

Al procés encara li queden camins per recórrer, i aquesta no serà la única polèmica semblant a l'avui que veurem. Encara queden d'altres encausats: Carme Forcadell, Joan Coma, Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs. Esperem que no siguin detinguts per defensar una ideologia legítima, més enllà del debat sobre qui procedeix a la detenció. I si aquest darrer aspecte és inevitable, esperem que ni els Mossos ni Interior siguin al centre de l'huracà.

Aquí podeu recuperar la reacció de la CUP a la detenció dels encausats. 7 diputats de la formació han estripat fotografies del rei Felip VI a la sala de premsa del Parlament de Catalunya:

dissabte, 10 de desembre de 2016

Saltar-se (o desconèixer) les lleis del periodisme

En aquest bloc he parlat molts cops de la decadència del periodisme, però, desgraciadament, sembla ser que aquesta professió mai veu un final a un pou sense fi pel qual va caient en picat.

Un exemple que m'afecta de prop fou el passat 25 de novembre, quan El programa de Ana Rosa de Telecinco va emetre un reportatge sobre el barri de Sant Cosme.

La cadena de Fuencarral, que ens té acostumats a xous completament buits de contingut i a un ''periodisme'' superficial i groc, no va decebre i va complir amb totes aquestes característiques amb un reportatge completament esbiaixat i manipulat sobre Sant Cosme, uno de los barrios más peligrosos de España. Cal començar preguntant-se com van arribar al barri si ni tant sols saben situar El Prat al mapa, ja que senyala una pista de l'aeroport, no el nucli urbà.

Un cop al barri, les imatges foren d'un indret on no hi regna la llei sinó el desgovern absolut. Carros de supermercat amb galls tirats pel terra, guerra entre clans, amenaces de mort als periodistes i molta por entre els veïns, tot això acompanyat d'una música terrorífica de fons. Per rematar el reportatge, gràfic per situar on s'hi troben els dos clans (sólo les separan dos calles) i entrevista al clan de los Echepares, assegurant que hay que cortar cabezas, manos y orejas por faltar a la ley gitana. 

La imatge que s'hi mostra és el resultat d'una mala estigmatització i un desconeixement total del barri. No podem negar que Sant Cosme fou un focus conflictiu els anys 80 i 90, cert, però avui en dia és un barri tranquil i obert a tothom, especialment gràcies a les associacions que, des de fa molts anys, treballen per acostar el barri i els seus ciutadans a tothom (és a dir, que no sembli un gheto). Tota la feina de tants i tants anys queda absolutament tacada per uns brètols amb càmera i micròfon.

El més greu, però, és que l'Ajuntament del Prat segueixi mostrant-se passiva davant aquest escàndol. Hauria d'interposar una demanda a Mediaset España, Ana Rosa Quintana i Miquel Valls (qui signa la crònica) per danys i prejudicis al barri i, de retruc, a tot el municipi. Sembla que al consistori ja li vagi bé aquesta situació.

Convido a tothom a fer un passeig pel barri i veurà com no hi té res a veure amb el que s'hi mostra. Sant Cosme ha canviat. El passat és passat, però toca mirar al futur. Crec que tots mereixem una segona oportunitat. No entenc perquè no la podria tenir aquest barri.

Reportatge de Telecinco 

divendres, 9 de desembre de 2016

La marmota del dret a decidir

Després de la multitudinària manifestació de la Diada del 2012, bona part dels partits catalans es mobilitzaren a favor de l'organització d'un referèndum d'autodeterminació que permetés als catalans decidir si Catalunya hauria de ser un Estat independent o seguir formant part de l'actual marc autonòmic espanyol.

És aquest el moment en què es crea el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, presidit per l'expresident del Parlament per UDC Joan Rigol. Govern, municipis, partits, societat civil i sindicats, entre d'altres, impulsen aquesta gran taula per fer costat al dret a decidir i la celebació de la consulta, després procés participatiu, del 9-N.

Dos anys després, el Govern ha decidit rescatar del fons d'armari aquesta macrotaula amb poc caràcter decisori però molt de simbòlic per posar en marxa el RUI que celebrarem el setembre de l'any vinent. Puigdemont ja ha convocat tots els sectors per una reunió el proper 23 de desembre, just després del debat de pressupostos.

Sóc partidari a què el procés acabi on va començar, és a dir, a les urnes. Ara bé, alhora també considero d'allò més que passada la pantalla del dret a decidir. Després del 9-N i el 27-S (la culminació legal del 9-N), els catalans ja hem passat prous cops per les urnes i hem expressat clarament el que volem: En 18 mesos, independència. El full de ruta de Junts pel Sí en cap cas parla del RUI.

No veig amb bons ulls la celebració d'un RUI ja que seria un escenari calcat al del 9-N: Procés participatiu, imputacions i eleccions plebiscitàries de nou. Aquest és l'escenari que volem? Tornar al punt de partida? Vaja, abans que això, compro l'utopia del referèndum pactat amb l'estat d'En Comú Podem!

Ens van prometre 18 mesos de preparació de les estructures d'estat i, el juny del 2017, referèndum sobre la constitució catalana i DUI. El més greu, però, és que ERC i el PDECat hagin sigut tan dòcils a una demanda de la CUP que no ve de la societat civil. Som molts els que considerem que el govern Puigdemont-Junqueras segueix collat per l'Anna Gabriel i observem com la legislatura penja d'un fil a base de xantatges constants (pressupostos, referèndum, ...)

No dubto que les bases dels partits independentistes es creguin d'allò més el procés, però sembla que els seus líders (Puigdemont, Junqueras i Gabriel) no ho siguin d'independentistes, sinó procesistes. No podem allargar el procés com un xiclet, ja que la gent comença a sentir un cert desgast. Si no reaccionem a temps, complim el mandat expressat a les urnes i acabem ja amb aquesta agonia, la gent perdrà la confiança en els polítics i, sobretot, en el projecte; i això sí que ho pagarem molt car.

Sembla que haguem oblidat les proclames que els líders de Junts pel Sí dèien la nit del 27-S:

dilluns, 5 de desembre de 2016

Un projecte cada cop més aflebit

Després de l'auge del feixisme i el final de la II Guerra Mundial, a Europa hi havia certes persones amb la voluntat d'unir els països del vell continent i acabar amb les disputes que tant sovint enfrontaven nacions veïnes però enemigues.

Quan falta poc pel 60è aniversari del Tractat de Roma, aquells valors que convertien la Unió Europea en un projecte envejable arreu del món cauen per tot arreu. La defensa dels drets humans s'ha substituït pel proteccionisme i els valors democràtics es canvien per duresa i populisme,

Aquest cap de setmana, Europa n'ha rebut una de freda i una de calenta. A Brussel·les respiraven tranquils després de veure com Alexander Van der Beller s'imposava a Norbert Hofer a Àustria, després d'un procés electoral impugnat a principis d'aquest any per irregularitats. Tot i que la presidència de la República Federal d'Àustria és un càrrec purament representatiu, hagués suposat un cop fort si Hofer s'hagués imposat, tal com indicaven les enquestes (novament han fallat).

Però des d'Itàlia arribava la mala cara de la jornada després de veure com Matteo Renzi ha perdut amb contundència el referèndu sobre la reforma de la Constitució. Els italians han dit un ''NO'' com una casa de pagès al projecte de Renzi i ell ha anunciat que plega. Aquest resultat dóna ales als populistes de la Lliga 5 Estrelles i a l'extrema dreta de La Lliga Nord. Poca broma, que d'aquí no massa podriem parlar del Brexit a la italiana.

A Àustria han salvat els mobles, però el ''NO'' d'Itàlia i el Brexit posen contra les cordes el projecte europeu. Cal recordar també que el 40% de ciutadans del país del Füher votaren l'extrema dreta. I a França el Front Nacional no para de créixer, ... Sens dubte, cal una reconsideració del projecte europeu per fer-lo atractiu als seus ciutadans. Si no, seguirem veient com aquests partits pugen i pugen i, d'aquí no massa, controlaran les cancelleries més importants d'Europa. No podrem dir que no estavem avisats.

dissabte, 26 de novembre de 2016

Feminització (i banalització) de la pobresa

El 25 de novembre és el dia internacional contra la violència a les Dones. Sí, malgrat viure al segle XXI, encara tenim molta feina per fer per erradicar aquesta xacra que mata un important nombre de dones cada any, per això desitjo deixar de celebrar aquest dia quan abans, millor.

Per mostrar el meu rebuig al masclisme, vaig acostar-m'hi a l'acte que l'Ajuntament del Prat havia organitzat a la Plaça de la Vila, amb actuacions musicals, lectura del manifest i al·locució de la regidora d'Igualtat, Joventut i Solidaritat, Anna Martín Cuello, d'ICV-EUiA.

No hi feia massa cas al que deia, fins que la meva consciència connectà i per les meves oïdes hi entraren les següents paraules: FEMINITZACIÓ DE LA POBRESA. Després d'allò, vaig sentir ràbia, impotència i vaig acabar amb els ulls plorosos, ja que no donava crèdit al que acabava de sentir (de fet, aquesta nit gairebé no dormo).

Dispensin, però això no és ser feminista, directament és no veure tres en burro. Com pot ser que un país com el nostre, amb el 30% de la població sota el llindar de la pobresa, fem disticions entre homes i dones en coses tan serioses? Només les dones passen dificultats a l'hora d'accedir als serveis bàsics? Només les dones passen fam i fred? Tal com ho pronunciava ahir la regidora, semblava que tots els homes vivim en xalets apartats del poble, amb piscina i minyona interna, mentre la dona lluitadora ha viure en condicions tant lamentables com la desgraciadament traspassada Àvia de Reus. Segons ella, no veurà cap home viure en aquelles condicions.

Vaig sentir vergonya i fàstic en veure com aquesta alarmant banalització de la pobresa és una bandera onejada des d'una institució com l'Ajuntament del Prat i aplaudida des de diferents sectors, però això fou la culminació d'un acte que començà amb una demanda de fer una foto d'homes per la igualtat. Aquell tio que no aparegués a la foto era un masclista violador. 

Em fa pena veure com es menysté així el moviment feminista. La pobresa no és una lluita de gèneres, sinó de classes. I això no afavoreix en absolut a qui reclama acabar amb la xacra del masclisme, com aquella dona que denuncia que juguem un partidet de futbol de costellada perquè és un esport d'homes. Deu viure ancorada al s. XVIII i no sap que, fins i tot, hi ha una lliga de futbol femení. 

Sempre formaré part del bàndol que aposta per la igualtat entre sexes i en contra de la violència de gènere, però no formaré part d'actes on l'únic propòsit que tenen és demonitzar tots aquells humans que tenen penis. I si per elles sóc un masclista, missògen i heteropatriarcal, ho seré. El final de la xacra masclista hauria de venir acompanyada d'un bon coneixement sobre el feminisme, no una vulgar banalització del seu discurs.

Crònica d'El Prat TV

dilluns, 12 de setembre de 2016

El cor català mai s'atura

Encara dura la ressaca de la Diada d'ahir. Per cinquè cop consecutiu, els catalans varem omplir els carrers per reivindicar una premisa troncal per seguir sent catalans: La independència.

Amb un format diferent al d'altres anys, els carrers de Barcelona es van omplir de gent amb estelades i el punt que simbolitza que estem ''a punt'', però també es va fer als carrers de Tarragona, Lleida, Salt i Berga, en una manifestació desentralitzada pel territori. 

Amb una nodrida representació institucional (President de la Generalitat, Presidenta del Parlament, consellers del govern, alcadessa de Barcelona, ...) va quedar clara una cosa: Les institucions estan al costat del país i el país al costat de les institucions. Tot i l'assistència, ni Colau, ni Domènech ni Fachín s'hi van trobar gaire còmodes. Van tenir la gran oportunitat de comprovar in situ que la gent passa de referèndums impossibles i que el clam d'ahir era clar i directe: IN-INDE-INDEPENDÈNCIA.

Imitant el que va passar a la Via Catalana, el repic de les campanes de la Seu Vella de Lleida va marcar el punt de les 17:14h, l'hora trascendental de l'acte d'ahir. 

I, com cada any, ball de xifres. Segons les Guàrdies Urbanes de Barcelona, Tarragona, Lleida, Berga i Salt: 800.000 persones. Segons els organitzadors: 1.000.000. I segons SCC: 292.000. Com a consol, sempre ens quedarà l'assitència als actes de C's, PP i extrema dreta: 723.

És igual el ball de xifres. El que compta és que les ciutats on es van organitzar les manifestacions estaven plenes a vessar amb milers de persones vingudes d'arreu amb un sentiment comú (cadascú amb els seus matisos). Pocs països al món aconsegueixen reunïr tanta gent de forma seguida durant tants anys.

Tenim una majoria social i parlamentària suficient per culminar el procés, i ho volem fer aviat. Crec que he fet escoltar prou fort el nostre clam, per tant, reclamem una resposta tant clara com la nostra. És el mínim que podem desitjar. 

Ja per cloure aquest escrit, vull dir que ha estat un autèntic orgull poder formar part d'aquest èxit aclapador des del tram 39, a Barcelona. Igual que nosaltres som fills i néts de les grans manifestacions que es féren després del franquisme (mon pare assistí a la del 77) i ho recordem amb orgull, els nostres fills i néts recordaran amb orgull aquestes manifestacions i com es va proclamar una república amb una guerra bruta però sense la necessitat de les armes.

dijous, 8 de setembre de 2016

Repasseu els llibres, siusplau

El proper dijous 9 de setembre, a Sant Boi, hi tindrà lloc un acte commemoratiu sobre la manifestació de la Diada de l'any 1976, aquella en la qual Jordi Carbonell pronuncià la seva frase estrella: Que la prudència no ens faci traïdors. 40 anys després, el senyor Carbonell ja no hi és entre nosaltres, i sembla que alguns assistens d'aquell acte tampoc hi seran aquest cop.

L'efemèride l'organitzen Esquerra Republicana, la CUP i Podem. Ep, un moment, falta algú dels qui hi van participar a l'acte original. Qui deu ser? Ah sí! Els convergents!

La llavors Convergència Democràtica, amb la representació de Miquel Roca, fou present en aquell acte. De fet, Roca feu un parlament a tots els assistents. Aquest cop, però, sembla que el partit que ell representava (o el succedani) no el trobaran. Per què?

Segons el secretari general de Podem a Catalunya, Albano Dante-Fachín, en declaracions a Els Matins de TV3, no hi són convidats perquè són un partit de dretes, i l'acte està enfocat als partits d'esquerres. Després d'escoltar això, la meva memòria va rescatar inmediatament aquella presentadora d'un popular concurs telefònic del difunt Canal Català que, farta de la ignorància de la gent, esclatava a cridar com una boja: ¡Por dios, hagan el favor de repasar los libros de la EGB!

Això és, sens dubte, el que li cal al senyor Fachín: Repassar els llibres d'història. El senyor Fachín va demostrar a la televisió pública la manifesta ignorància que impera a les files de Podem sobre la lluita antifranquista d'aquest país. No seré jo qui defensi CDC, però el senyor Fachín hauria de saber que la lluita contra el franquisme d'aquest país la varen dur a terme les classes treballadores i els nacionalistes. 

Sí, mal que li pesi, els convergents també van ser tancats a la presó per acabar amb la llibertat i el final de la dictadura. És més, com ja he esmenat, ells també hi varen participar.

Sobta, doncs, que els mateixos que es queixen a tota hora de ser exclosos pels independentistes i reclamen tornar a la majoria del 80%, ara excloguin un partit antifranquista perquè és de dretes. Jo mateix he assistit a actes organitzats per ERC i Demòcrates de Catalunya (l'escissió d'Unió) per commemomar les víctimes del franquisme. Ni la lluita antifranquista ni la independència de Catalunya n'entén d'esquerres o dretes, tot suma pel mateix objectiu. Penós i patètic l'infantilisme de Podem. És trist veure com aquells que es fan dir exclosos siguin alhora els més excloents. Forma part de la secta endogàmica en la que s'ha convertit l'univers dels comuns.

dijous, 1 de setembre de 2016

La fartada dels déus castellers

Per a qualsevol casteller, veterà o novell, Sant Fèlix és sinònim d'excel·lència castellera. La diada que cada 30 d'agost se celebra a la mítica Plaça de la Vila de Vilafranca del Penedès, la més castellera, en el marc de la Festa Major de la ciutat, la més típica; és el perfecte aparador per mostrar el talent, l'esforç i el savoir faire de les colles més selectes del país.

Els convidats éren els mateixos de l'any passat, i novament éren convidats excepcionals: Minyons de Terrassa, Colla Vella dels Xiquets de Valls i Colla Joves dels Xiquests de Valls, acompanyats dels amfitrions, els Castellers de Vilafranca.

Fins fa poc, Sant Fèlix era la diada perfecte per estrenar grans castells, especialment el 3 de 10 amb folre i manilles. Aquest any, Vilafranca i Colla Vella ja l'havíen dut a plaça (2 per part dels Verds; Vilanova i L'Arboç; i una els rosats; al Firagost de Valls). Les mirades, doncs, se centraven en el 4 de 10 amb folre i manilles, el colós castellers que, de moment, només els Minyons de Terrassa han aconseguit descarregar.

Analitzem la diada colla per colla, i començarem pels encarregats d'obrir plaça: Els Minyons de Terrassa. Els egarencs, repetint la èpica fita de l'any passat, van decidir obrir plaça amb el 3 de 10 amb folre i manilles, el primer de la temporada. El castell, tot i la tremolor, va pujar decidit i l'enxaneta féu l'aleta. Durant la descarregada, amb la sortida del pis de dosos, els quarts no vàren poder aturar les constants revincades i el castell quedà carregat. 
A la 2a ronda, van decidir tirar un 5 de 9 amb folre, castell que encara no havíen dut a plaça aquesta temporada i que dominen força. Castell descarregat només amb algun petit problema durant la sortida de la canalla. 
A la 3a ronda, un còmode 2 de 9 amb folre i manilles va servir pels malves per redreçar una diada que no havia començat com ells volien. 
Com a cirereta del pastís, un espadat de 7 amb folre.

La següent colla en actuar era la Colla Vella. Els rosats han mantingut un pols molt intens amb els Verds durant tot aquest tram de temporada, i aquesta era la diada per demostrar qui vol liderar el món casteller. A la 1a ronda, 3 de 10 amb folre i manilles decarregat. El castell l'han suat més durant la carregada, però ha mostrat una gran solvència durant la descarregada.
A la 2a ronda era l'hora d'atacar el 4 de 9 net, el castell total. Els vallencs l'han plantat de forma extraordinària, tant a la carregada com a la descarregada, fet que ha provocat una gran ovació per part de la plaça. 
Enduts per l'eufòria, els de Manel Urbano van atrevir-s'hi amb el 4 de 10 amb folre i manilles, però la construcció s'esfondrà amb els quints col·locats, sense sonar gralles. No quedà ni en intent.
A la ronda de repetició, i sense cap mena de dificultat, els rosats descarregaren un 4 de 9 amb folre i pilar (nomenclatura vallenca a l'hora d'anomenar l'agulla) que tenen més que après.
Per tancar l'exhibició, un Pilar de 8 amb folre i manilles amb el dubte si quedà carregat. La caiguda fou destacable.

La Colla Joves, nogensmenys, volia reivindicar-se, i caram com ho va fer. Va començar l'actuació amb un treballat però ben executat 2 de 9 amb folre i manilles, el 6è de la seva història.
A la 2a ronda, els vermells van apostar pel 4 de 9 net, castell que no carreguen des de Santa Úrsula de 2014. Va pujar amb problemes, però els vallencs van carregar la construcció, demostrant que la Joves sempre hi és, disposada a fotre un cop de puny quan ningú s'ho espera.
A la 3a ronda, i no prou comformes encara, tiraren un 5 de 9 amb folre. La pujada fou correcte, però els pisos superiors, especialment el de sisens, perdien la mida. L'ovació de la plaça després de les dues aletes ha esperonat els diables vermells per defensar una estructura tocada, que s'ha saldat amb la super catedral descarregada.
Per acabar l'actuació, la Joves tirà un Pilar de 5.

I, malgrat ser els últims, els Castellers de Vilafranca van tornar a demostrar que poden mantenir l'hegemonia que fa tants anys que mantenen al món casteller. Presionats per Minyons i Vella, però seguint el guió previst, els de Toni Bach obriren plaça amb un 3 de 10 amb folre i manilles que només ha patit una mica durant la descarregada.
La 2a ronda era la més esperada, la del 4 de 10 amb folre i manilles. Amb un peu desmuntat, manilles i quarts no van saber trobar el seu encaix. Amb els dosos a l'alçada de quints, el castell s'ensorra.
Més van complicar-se les coses quan la canalla féu baixar un 3 de 9 amb folre i agulla, castell que, tot seguit, descarregaren amb solvència.
Tot seguit, els Verds decideixen jugar-s'ho tot amb el 4 de 10 amb folre i manilles. Aquest cop, amb els quarts un pèl oberts, les manilles han suportat millor el castell. La feblesa es notava més encara amb els dosos col·locats. Malgrat tot, la canalla pujà ràpid i féu possible la carregada in extremis, desfermant l'eufòria entre els vilafranquins.
Per arrodonir la diada, i apuntar-se la millor actuació de la jornada, van tancar plaça amb un tranquil espadat de 8 amb folre i manilles.

El nivell assolit els darrers anys ha permès que, temporada rere temporada, aconseguim veure extraordinàries diades com la de Sant Fèlix 2016. N'estic més que convençut que aquesta no serà la millor actuació de la història, ja que encara queden fites importants com Santa Tecla a Tarragona, Santa Úrsula a Valls, Sant Narcís a Girona, Tots Sants a Vilafranca i la diada dels Minyons de Terrassa, més el Concurs de Castells a la Tàrraco Arena; on, de ben segur, s'igualarà o superarà aquest nivell.

Els castellers en general només podem estar agraïts per actuacions com les d'ahir. Tots xalàrem amb l'execució d'aquests castells d'extrema dificultat, i vull mostrar l'orgull i l'honor de poder-la haver viscut al peu del canó. Diades com les d'ahir fan gran tot el món casteller. Podem estar agraïts als Castellers de Vilafranca, Minyons de Terrassa, Colla Vella i Colla Joves dels Xiquets de Valls per diades d'aquest calibre. Cada cop toquem més el cel amb la mà.


La fotografia que acompanya aquest article és un fotomontatge dels Capgrossos de Mataró, i el vídeo és un resum del Diari ARA

diumenge, 28 d’agost de 2016

Del noviatge amb Sánchez al casori amb Rajoy: La curta però intensa trajectòria de C's a la política espanyola

Darrerament, la política ens té acostumats a celebrar les seves jornades històriques en dies festius. El 28 d'agost del 2016, dia del concurs internacional de gossos d'atura a Castellar de n'Hug, quedarà marcat com el dia en què Mariano Rajoy i Albert Rivera signaren un acord d'investidura estèril amb l'objectiu de posar en marxa la XII legislatura de la recuperada democràcia espanyola.

Després de 8 dies de negociacions, Rivera ha fet definitivament el llit als socialistes i ha decidit convertir un amor d'estiu popular en una relació, a priori, sense gaire recorregut. Ja creia Rivera que la seva relació amb Sánchez duraria uns llargs 4 anys, però, en aquests casos, la mida sí importa, i els escons de PSOE i C's no donaven la talla. 

El líder taronja ha passat de demanar el vot positiu al PP per fer Sánchez president a implorar una abstenció al PSOE, mentre Rajoy demana compassió al PNB, partit apagat o fora de cobertura fins passades les eleccions basques del mes vinent, del qual el català no en vol ni sentir parlar. 

El pacte PP-C's és, però, fruit d'una entesa més que natural. Rivera es passeja pels platós televisius espanyols venent el seu producte com a nou i regenador, però els catalans sabem de sobres que el seu és un partit encara més escurat a la dreta que el propi PP (i goita que és força difícil). Si no, se'm fa difícil com justificar el fet pel qual el partit blau i el partit taronja fa més de 9 anys que comparteixen vot al Parlament de Catalunya. Poc sentit tenia, doncs, el pacte amb els socialistes, partit del qual era tant o més nacionalista que CiU i/o ERC.

Aquest és també un pacte d'estat. Un pacte per garantir la indisoluble unidad de la nación española, amb propostes tant singulars, però gens innovadores, com IMPOSAR el trilingüisme a les escoles catalanes. Sí, escric imposar en majúscules perquè em resulta curiós (no extrany) que els que duen anys i panys dient que el català s'imposa per damunt del castellà, ara ens vulguin imposar un model educatiu sens cap tipus de consens a Catalunya, ni escolar ni polític.

Tampoc deixa de resultar sorprenent que aquests partits signin un pacte anticorrupció. Què diria C's si CDC signés aquest pacte? Oi que no els hi resultaria creïble? Doncs això ens passa a la resta de mortals, que no entenem que la seva formació (també amb escàndols de corrupció) signi aquest acord amb el partit més corrupte de l'estat espanyol. És com si es volgués fer una masterclass de bona educació amb Belén Estevan, o de periodisme amb Eduardo Inda, Francisco Marhuenda o Xavier Rius (sí, el de l'E-Notícies).

I mentre es produeixen aquests moviments, Iglesias segueix creient en la formació d'un govern alternatiu amb PSOE, Unidos Podemos i nacionalistes. Pablo, els números no sumen perquè els independentistes catalans no ens deixarem vendre gat per llebre. Ja ho heu fet molts cops, això d'aixecar-nos la camisa. Jo de tu, començaria a preparar-me el paper d'opositor.

Hi ha acord, però és de curta volada si no aconsegueixen 6 escons que canviarien radicalment el panorama polític espanyol. El dia 30, el Congrés dels Diputats aixecarà el teló a aquest saiet i, llavors, veurem cap a on es dibuixa on escenari que, a priori, es presenta força divertit. I tal dia farà un any, alguns reien de Catalunya...

divendres, 19 d’agost de 2016

El gran Sant Fèlix que ens espera

La diada castellera de Sant Fèlix, a Vilafranca del Penedès, sempre és de gran voltatge. Els castells que s'hi veuen sempre són de 1r nivell i les colles sempre responen al que demanen els espectadors (prop de 10.000 l'any passat), és a dir, colles al límit suant la camisa per descarregar les millors construccions. Aquest any, a més, amb el Concurs de Castells de Tarragona a l'octubre.

Castellers de Vilafranca, Minyons de Terrassa i Vella de Valls hi arriben sempre amb un gran nivell. Aquest any, però, qui millor ho porta fins al moment són verds i rosats. Vallencs i vilafranquins han aprofitat les vacances dels terrassencs per signar una temporada que, seguint el tòpic dels darrers anys, està sent la millor de la història.

D'entrada, mai havíem vist un castell de 10 pisos tant d'hora. El van alçar els de Vilafranca per la Festa Major de Vilanova i la Geltrú. Dies després, però, arribava el segon de la mà de la Vella, a la Plaça del Blat de Valls, en el marc del Firagost. 

Abans però, per Les Santes a Mataró, ja vam poder veure un magistral 3d9fag salvat in extremis pels Verds. Tothom, els presents a la plaça i els qui ho seguiem per televisió, el veiem a terra. Ells, però, en una demostració de força i orgull, van salvar el què semblava insalvable.

I després vingué La Bisbal del Penedès, població acostumada a veure grans construccions per part de vallencs i vilafranquins. I no van defraudar. Primer 3d8ps descarregat pels Verds i la Vella signava un 4d9fag i un 5d9f carregat. Una diada, a més, que comptà amb una Joves que signà la tripleta màgica i uns Bous de la Bisbal (la colla local) fent castells de 7, un any després de la seva fundació.

Amb l'afegitó de les ganes dels Minyons de tornar a conquerir una plaça com la de Vila vilafranquina, no seria d'extranyar que veiéssim més d'un intent, entre d'altres, del 4d10fm. Recordem que ells tenen, de moment, la patent d'aquest castell inèdit. 

Sens cap mena de dubte, aquest Sant Fèlix ens farà vibrar a tots. Si l'any passat ja fou un espectacle digne del record, aquest any ho superarà amb escreix. N'estic d'allò més segur.

Aquí podeu recuperar el moment en què els Castellers de Vilafranca descarreguen el 3d10fm més matiner de la història:

dijous, 28 de juliol de 2016

Via Lliure cap a la República

Després de mesos en què semblava que el procés descarrilava, avui el Parlament ha fet un cop de puny a la taula. En una de les sessions més tenses d'aquesta legislatura, la cambra ha aprovat les conclusions de la comissió d'estudi del Procés Constituent, malgrat l'avís del Tribunal Constitucional respecte la il·legalitat que podria cometre la cambra.

Un debat tens, amb recriminacions constants entre els partits unionistes i independentistes. L'escenificació de la divisió del Parlament, però, s'ha produït a l'hora de votar. El PP i Ciutadans han decidit abandonar l'hemicicle, mentre que el PSC no hi ha participat. Catalunya Sí que es Pot hi ha votat en contra. Amb els vots favorables de Junts pel Sí i la CUP, el procés tira endavant.

Encara que hi hagi partits que no vulguin veure-ho, els catalans vam ser força explícits amb el que vam votar el passat 27 de setembre: Inici del procés de desconnexió amb l'estat espanyol i proclamació de la República Catalana. Crec que és prou clar, oi?

Un procés, a més, que queda reforçat pel cas omís que hi han fet els partits que, o bé han abandonat la cambra, o bé no hi han participat a la votació. Ajuden encara més a seguir el camí amb més fermesa.

I respecte les amenaces de què això és il·legal, des de quan obeïr el mandat dels ciutadans expressat lliurement a les urnes és una il·legalitat? El més trist, però, és que a aquest relat s'hi sumi Catalunya Sí que es Pot, que han oblidat que ells éren els que més insistien en la creació d'un procés constituent al nostre país. Sembla que volen seguir subordinats a un marc espanyol que menysté per complet l'opinió dels catalans. És clar, qui vol fundar la República Catalana, podent esperar fins al 2020 (i vés a saber si passarà) perquè es produeixi el canvi a Espanya?

I el govern espanyol, com no podria ser d'altre manera, ja ha enviat aquesta votació al TC. És igual el que hi diguin perquè, com he dit un fotimer de cops, nosaltres seguirem caminant amb fermesa cap a la República.


Avís: La fotografia del Parlament de Catalunya que acompanya aquest article és del Diari ARA

dilluns, 18 de juliol de 2016

80 anys de ferida oberta

Sovint, nosaltres mateixos som protagonistes de disputes, baralles i enfrontaments amb persones properes. Arribem al punt, però, en què ho deixem estar perquè no té sentit seguir amb aquella disputa i la deixem caure en el perdó i l'oblir, reduïnt-la a una simple anècdota per explicar d'aquí uns anys.

Hi ha ferides, però, que sempre queden obertes i mai aconseguim deixar-hi una cicratiu que serveixi per explicar el mal que vàrem patir. L'exemple més clar és l'efemèride que avui, amb tristesa, dolor i recança, recordem: El cop d'estat de 1936 per acabar amb el govern legítim de la República i l'inici de la Guerra Civil.

Avui fa 80 anys, un grapat de militars va decidir enderrocar un règim democràtic, escollit pel poble en àmplia majoria. Mai van acceptar que Espanya pogués tenir un govern democràtic, republicà i d'esquerres. Ells, els feixistes, van preferir aliar-se amb règims que no toleràven la llibertat i perseguien els seus detractors (com l'Alemanya nazi i l'Itàlia feixista) abans que un govern que respectés la voluntat dels ciutadans.

Després d'allò, la repressió contra els derrotats i l'exili. Milers de persones van creuar els Pirineus cap amunt, deixant la seva pàtria i la seva gent, fugint d'un grapat de gent que els esperava amb una metralladora. N'hi ha que van tenir sort fugint. D'altres, menys afortunats, van acabar a la presó però van seguir amb vida i, molts d'altres, directament, van ser afusellats.

I, 80 anys després, aquella gran ferida oberta per uns militars colpistes encara no s'ha tancat, i sembla que la cosa trigarà molts anys. No ens hem recuperat d'aquella ferida perquè, després del cop d'estat i la guerra, vingué una dictadura feixista de 40 anys de durada, que marginà més encara els del bàndol derrotat. Perquè encara hi ha un pilot de fosses comunes per obrir, perquè encara no s'han jutjat ni condemnat els crims del franquisme, perquè l'estat actual encara funciona com si en Franco fos viu.

4 dècades no ha sigut temps suficient per oblidar aquella desfeta, i crec que no l'oblidarem. Fou una desfeta massa important per tots nosaltres. Mai oblidarem com els nostres avis van patir la persecussió per com pensaven i, sobretot, perquè no volien viure en un país fosc, que és el que vingué després.

El patiment de Catalunya ha sigut molt dur i difícil de pair. I, fins i tot, encara patim la persecussió a la llengua, hereva del resultat d'aquell fatídic cop. Malgrat tot, com l'au Fènix, hem de réneixer de les nostres cendres i, després de 40 anys de repressió, la llengua i la cultura catalanes encara existeixen. Ara, volem aspirar a molt més. Com digué Pere Quart a les seves Corrandes d'exili: Una esperança desfeta, una recança infinita. I una pàtria tant petita que la somio completa.

diumenge, 17 de juliol de 2016

Fracàs del cop d'estat. Victòria de la democràcia?

La nit i matinada del 15 i 16 de juliol no serà fàcilment oblidada pels turcs i les turques. La nit en la que un grup de militars decidí pendre el poder per les armes, i enderrocar un govern, mal que ens pesi, triat pels ciutadans d'aquell país.

Fou un cop al més pur estil del segle passat. Ja no té sentit ocupar la seu de la televisió pública per aturar la informació. La gent disposa de múltiples recursos per accedir a allò que vol saber amb gran inmediatesa, així com tampoc és gaire útil treure els tancs a les carreteres. La gent ha perdut la por, i bona prova és que hi puguins als tancs com si res.

L'objectiu d'aquest cop d'estat era el d'enderrocar el govern d'Erdogan, un govern votat per la majoria absoluta dels electors turcs. I partint amb aquesta premisa, era força evident que, tard o d'hora, fracassaria. I, evidentment, el cop va resultar un fracàs. Després de 6 hores de control militar, el Primer ministre turc anuncia el fracàs del cop i Erdogan anuncia una forta repressió cap als instigadors de l'acció.

No és el primer cop que passa un fet d'aquestes característiques a Turquia. D'ençà el 1960 hi ha hagut 5 cops d'estat, cosa que incita a creure que hi ha massa inestabilitat en un país tant estratègic. tenint en compte que és un pont crucial entre Europa i Àsia.

És cert que la gent ha sortit al carrer per defensar l'ordre constitucional i un govern democràticament escollit per ells, però hi tinc reticències a l'hora de creure que és una victòria de la democràcia turca. Erdogan ha sigut triat pel poble, cert, però un president que prohibeix les xarxes socials i ataca indiscriminadament el poble kurd no és gaire demòcrata, diguem-ne.

Un president que intervé la redacció d'un diari que no li és amic no és pot considerar garant dels valors democràtics. La pregunta que em faig és: Millor això que un govern militar? Potser sí, però jo no hi sé trobar les diferències entre un govern militar i l'actual govern d'Erdogan.

El balanç és molt negatiu: Més de 200 morts i 1.154 ferits. El govern ja ha anunciat una purga a l'exèrcit i els magistrats.



La fotografia que acompanya aquest article és del Diari ARA, i el vídeo és la crònica del Telenotícies de Televisió de Catalunya.

diumenge, 10 de juliol de 2016

La mutació de Convergència

Després d'un feixuc cap de setmana de votacions, un grapat de persones han decidit posar punt i final a Convergència Democràtica de Catalunya. Aquell partit que Jordi Pujol fundà de forma clandestina a Montserrat aquell llunyà 1974, el que fou el pal de paller del país, ha passat a la història. Els nombrosos escàndols que assetjaven la formació la van deixar tocada de mort i els seus antics militants avui ho han certificat.

Igual que de la sang del drac que matà Sant Jordi sortí una bella rosa, de la mort de CDC n'ha sortit una nova formació política, amb nou nom, cares noves i quedant-se amb el millor de l'antic partit, però deixant de banda els tics del passat, aquells que van matar l'antic partit.

Congrés iniciat amb força controvèrsia. Els noms presentats divendres al vespre (Més Catalunya i Catalans convergents) no van agradar gens als militants, que van acabar escridassant en Jordi Cuminal, cap de campanya de DiL el 20-D i de CDC el 26-J. Al matí de dissabte, ja hi havia una comissió pensant nous noms, una mica més digeribles que les dues primeres opcions.

Dissabte, més polèmica. Saltava la notícia de què la nova CDC apostava per termes com república i independència, però deixant de banda la DUI. Sembla que no va agradar a diversos militants, i en poca estona ja teniem una rectificació.

I avui era el dia D, el dia en què tot torna a començar. Els noms presentats a votació eren: Junts per Catalunya, Partit Demòcrata Català i Partit Nacional Català. Noms destacats de la formació, com Josep Rull, Santi Vila i Ferran Bel apostaven per la 2a opció, tot i que Artur Mas i Carles Puigdemont preferien la 3a. He de dir, però, que jo també m'hagués decantat per la 2a, ja que Partit Nacional sembla que denomini l'únic partit existent al país (cosa que, afortunadament, no passa) i té una retirada al francès ultradretà Front Nacional de Marine Le Pen.

A les 11:45h, bomba informativa: La majoria d'assistents al congrés voten a favor del Partit Demòcrata Català. Convergència, ja enterrada, donava pas al nou PDC, que portarà alguns litigis amb Demòcrates de Catalunya, els independentistes escindits d'Unió Democràtica.

Des de les antípodes ideològiques, celebro la creació d'aquest nou partit i li desitjo encerts (tot i que dubto que l'arribi a votar). Ara bé, considero que, més que una refundació/recreació, és una mutació de la CDC de tota la vida. Encara és molt d'hora per fer aquestes afirmacions, però no vulguis esperar molts canvis d'un partit que tindrà a la direcció a Artur Mas i Neus Munté. Aquest procés m'ha recordat, més que la creació d'un nou partit, al canvi d'Alianza Popular a Partido Popular a Espanya i el de l'UMP a Les Repúblicains a França. Nom i eslògan nou, però mateixes cares i mateixes polítiques.

50 anys de tradició mediterrània

El nostre és un país de tradicions arrelades. Un dels principis de la nostra sang mediterrània, que fa que ens agradi la festa al carrer, a la fresca, amb bona companyia.

Els qui ho saben prou bé són els de Calella de Palafugell. Des de fa 50 anys, aquesta població del Baix Empordà acull la ja tradicional Cantada d'Havaneres de la vila, la més important i popular de Catalunya.

Grups com Port-Bo, Peix Fregit, Bergantí, entre d'altres, converteixen cada any la plaça del Port Bo de Calella en l'epicentre mundial de les havaneres, oferint-nos grans temes musicals d'aquest gènere i sempre finalitzant amb dos clàssics: La bella Lola i El meu avi. 

Les havaneres han esdevingut un símbol (més) d'aquest petit país nostres que és Catalunya. Aquest cant a la mediterrània, originari de Cuba, ha sabut adaptar-se perfectament i l'hem col·locat en una de les nostres insígnies d'identitat. És una demostració d'allò que som, una societat oberta a la gresca i a la disbauxa, a la vida trepitjant carrer i gaudint d'allò que ens agrada amb els nostres. 

dijous, 7 de juliol de 2016

Destrucció del patrimomi local

El Prat és un poble relativament nou. Fins a finals del segle XVII no existia, cosa que fa que no tinguem restes de l'Imperi Romà, ni ermites romàniques, ni catedrals gòtiques. Ara bé, això no és sinònim de no tenir patrimoni.

Un dels símbols més representatius de la vila és el centre Artesà, un teatre i un bar que han esdevingut un dels símbols pratencs per excel·lència i un punt de trobada per a moltes generacions de la nostra ciutat.

Edifici modernista edificat l'any 1919, fou un teatre de referència per tot tipus d'espectacles i esdeveniments. L'any 1988, l'Ajuntament passà a ser-ne el propietari i, des d'aquell any, el teatre roman tancat amb pany i clau.

Ara, l'Ajuntament va decidir presentar un seguit de projectes per veure què s'havia de fer amb el teatre, si fer-hi una rehabilitació o fer-ne un de nou, radicalment nou. Cal dir, també, que bona part del jurat que va triar el projecte eren membres del consistori municipal.

Sense participació ni consens, va guanyar el projecte Històries, que pretén enderrocar l'actual teatre i aixecar-ne un que sigui radicalment nou, sense consens ni participació veïnal, de forma completament unilateral. Qui es creu la ciutadania per decidir sobre el futur d'un patrimoni del poble?

Però un dels majors despropòsits de tot aquest merder el trobem en la hipocresia dels regidors de l'equip de govern. En una entrevista al Periòdic Delta, el regidor de cultura, David Vicioso, declarà que en cap moment s'havia platenjat això com un procés de participació, i la regidora d'Urbanisme, Alba Bou, declarà al Telenotícies de TV3 que s'han consensuat els usos amb les entitats locals i s'ha fet el procés de participació (vegeu crònica). És la viva imatge del despostime il·lustrat, ja que en cap moment s'ha consensuat res amb ningú, ni tant sols amb els veïns afectats!


I encara quedava la cirereta del pastís. El ple del juliol tractà aquest afer a l'última moció, i van quedar retratats. Gràcies als vots contraris d'ICV-EUiA i PSC (equip de govern), PP i Se Puede (que va acusar la plataforma de politització), els vots favorables d'ERC, CDC, Guanyem i dos regidors no adscrits i l'abstenció de C's, l'Artesà anirà avall.

No podem permetre la xuleria amb la qual ICV s'ha mogut en aquest afer durant tot aquest temps. És inadmissible que s'enganyi als ciutadans d'aquesta manera tant barroera. No podem tolerar que el nostre patrimoni vagi avall per afavorir interessos urbanístics d'un arquitecte molt amic del govern municipal. Ni podem ni volem, i seguirem treballant per evitar que se segueixi destruïnt el patrimoni del Prat (de masies no en queda ni una) i ens ho canvïin per una ciutat artificial. És per això que cridem amb vehemència: No a l'enderroc! Salvem l'Artesà!

Podeu veure el debat de la moció a partir del minut 2:00:24

diumenge, 3 de juliol de 2016

Aniversari deslluït

El 27 de juny del 2015 és un dia molt important pels Castellers del Prat. Aquella fou la jornada en què vam deixar de vestir la camisa blanca de les colles castelleres en formació a lluïr la nostra camisa blau hostessa. Un  dia en què ho vam descarregar tot i la Plaça de la Vila va embogir amb les construccions pratenques.

Per commemorar el primer aniversari d'aquella efemèride, el 2 de juliol del 2016 va tenir lloc, al mateix escenari, la 2a diada dels Castellers del Prat, acompanyats pels Castellers de Barcelona (una de les colles padrines) i els Encantats de Begues. Ens hi vam presentar amb el següent programa: 3d6, 3d6 amb agulla, 4d6 i Pilar de 5. 

Teniem ganes del 4d6, que fa molts mesos que el treballem i aquesta temporada només l'hem descarregat al Cal Figarot (local d'assaig dels Castellers de Vilafranca); el 3d6 amb agulla, que la setmana passada vam suar de valent per descarregar-lo a Vilanova i el Pilar de 5, que el preparem des de l'agost de l'any passat.

Vam començar la 1a ronda amb el 3d6 amb agulla. El castell va pujar tranquil i còmode, amb una pinya més que compacta. Però quan l'enxaneta fa l'aleta del castell, problemes al pis de terços van fer innevitable la caiguda, deixant-ho en intent de 3d6 amb agulla.

A la 2a ronda, i seguint el programa previst, es va tirar un 3d6, un castell força dominat pels pratencs. No hi va haver cap tipus de dificultat, ni per la carregada ni per la descarregada. Un castell molt ben parat i d'allò més ben treballat.

La 3a ronda era l'hora per fer arribar un dels plats forts de la tarda: el 4d6. Va pujar de forma molt maca, i s'aguantava prou bé. Ara bé, els dosos van obrir-se una mica, cosa que va crear inseguretat al pis de terços, que van demanar la baixada amb l'acotxador col·locat.

Però encara quedava el més llaminer: el Pilar de 5. Era el primer cop que el portavem a plaça, i ens feia excessiva il·lusió descarregar-lo. Estava perfecte, però l'enxaneta, que havia caigut del 3d6 amb agulla, no ho va veure clar i va desestimar pujar. El Pilar quedà en intent desmuntat.

Hi vam dedicar moltes hores i un gran esforç, però les coses no van sortir com ens hagués agradat. Va ser una llàstima. Però bé, seguirem treballant per aconseguir completar tots els nostres objectius, deixar empremta a totes les places de Catalunya que visitem i passar-nos-ho bé fent castells. Un altre dia sortirà.